Agost, vacances polítiques?

Quan anomenem el mes d’agost, ens dona un relax que  predomina per damunt de tot, fent o no vacances.

No m’agrada que es vulgui enaltir els homes per damunt dels col·lectius, però en temps incipients i incerts, quan els coneixements i el poder sols ho eren per pocs, els lideratges eren necessaris fins el punt de canviar el curs de les històries. Comparar els temps seria no entendre que en cada moment tenen les seves finalitats i també els seus lideratges. Avui, malauradament, fem el mateix,  però amb quasi tota l’informació. El perill, abans i ara, és que pot emergir un monstre: el tirà.

Que el mes d’agost es tanquin la majoria dels cursos polítics convida a pensar d’on ve el nom del mes. El nom es va establir en honor a August, el primer emperador romà. La valoració d’aquest difícil any polític nostre, amb tot el seu contingut, es de difícil reflexió, digestió i anàlisi. De ben segur que cadascun, sigui personal o en grup la farà a la seva comoditat, donant-li la nota segons la seva autoexigència d’esmena o superació.

Molt diferent és l’anàlisi per la ciutadania, perquè el seu temps de reflexió  és el dia i en el moment segons li esdevingui o pateixi per qualsevol revés. Per a ell, l’única via per esmorteir els seus problemes que en cada moment de la seva vida li puguin sorgir és trobar qui el pugui ajudar a solucionar-ho.

Les excel·lents dades econòmiques, d’ocupació i consum, amb més drets socials, més ciutadans treballant i per correspondència amb la baixada de l’atur de l’estat espanyol i a casa nostra, ens situen avui als llocs capdavanters de les economies més desenvolupades del món.

No es corresponen amb el clima d’incertesa política que estem vivint. Els que siguin els responsables, que com una bactèria ens infecta el nostre sistema polític democràtic, caldrien ser assenyalats com a culpables d’aquesta inestabilitat per prevenció política futura per no fomentar-ho amb la seva mala praxis. Cal remuntar-se diverses dècades per igualar aquests resultats actuals del nostre desenvolupament com a estat.

Fer una anàlisi sota la minsa perspectiva, sobretot meva, per no tenir una informació política i econòmica de primera línia, no em retreu la gosadia de fer-ho tan sols sigui com a ciutadà.

S’enceta aquesta legislatura estatal per tercera vegada, encapçalat per Pedro Sànchez, el segon amb un govern de coalició ara farà dos anys, en minoria. És important, com tot, saber el funcionament del reglament de la cambra de diputats. La base més important és que qui governa és el candidat amb la majoria d’escons d’ella per ser investit. Aquí rau un dels responsables de la incertesa política: el Sr. Feijóo obcecat en creure que era el guanyador sense majories com ha estat. Es una llàstima que prevalguin  polítiques de partit a les d’estat i no admetre aquesta realitat i que tant de mal estan fent al nostre sistema democràtic.

El primer que cal resoldre és l’habitatge. Aquesta manca d’habitatge social, que ve de lluny, és una falta que la podríem catalogar d’obscena, i que els governs de torn tenien l’obligació de procurar-ne el seu abast. No fer-ho estripa les millores actuals dels sous dels treballadors amb els preus desbocats del mercat immobiliari per no poder-hi accedir.

El segon és la corrupció. És el corc del sistema que cal erradicar per tenir connotacions endèmiques per l’opinió publica contra el sistema polític, i no sols pels partits que la pateixen. Encara que sigui per pocs els que embruten amb les seves accions delinqüents, ho rep una majoria política honesta, fent dubtar del seu desenvolupament honest pel servei als càrrecs públics. És per això que cal aplicar amb tot el rigor les mesures ja existents i, si queden curtes, canviar-les, exigint tota la seva contundència.

El tercer és el medi ambient. El sistema liberal sense límits i que en són culpables de la seva pràctica tota classe de règims polítics, que comporta la base de creixement del primer món en l’últim segle, comerciant amb la desforestació, extracció del subsòl amb els seus components que han i estan contaminant els oceans i l’atmosfera, ideant embolcalls i accessoris  no degradables, amb una llista interminable de causants tòxics per la nostra salut.  Per això i molt més, cal una acció política urgent pel retorn al sentit comú i que no sols pensi per avui, sinó en el món que deixarem pel futur.

El quart és la migració. Ens cal deixar de demonitzar-la pel sol fet de ser nouvinguts. No diferenciar-los segons vinguin del nord o del sud, per la seva pell, pel seu estatus o religió. El nostre és un estat laic, i si no ho fem, és un acte sense pensar que en altres èpoques, i no sabem en el futur,  nosaltres ho hem estat per les causes que siguin. El mestissatge és norma a tot el planeta. Altra cosa és la seva regulació i control, un fet urgent polític a solucionar no sols al nostre país. Aquí la Unió Europea tindria de  fer i dir molt més.

Acabaria amb l’honestedat i el control. Confiar en l’honestedat de les persones és clau per qualsevol aspecte de la vida. Si hi ha honestedat no caldrien controls. Així està passant amb falsejaments de títols d’estudis no acabats en els currículums (CV), sobretot en el món polític, i que fins avui, per llei, no cal el contrast de la seva certesa pel fet que es confia amb la declaració de les persones. En altres països sí han de ser validats. Esperem que aquí s’implementi la norma per complir amb honestedat el requisit de la presentació del currículums.

Tinc l’esperança que, qui tingui poder per solucionar-ho, tant de bo se´n faci ressò i ho faci pensant en la concòrdia i el benestar de tots plegats. La mateixa democràcia està en joc.