L’estalvi: ahir sí, avui no
Vivim en societats organitzades sobretot a Europa, on el sistema social i amb el seu mercat de consum, en certa manera protegint els seus ciutadans, depenent de cada país, al final sempre té un cost.
He llegit en un mitjà periodístic quant costaven, l’any 1975, queviures, habitatges i el que vulgueu que us vingui al cap, en pessetes, la moneda de llavors, amb el seu canvi en euros. El context d’abans amb ara no hi té res a veure i és maliciós fer-ho. Sobretot per la manera de viure de llavors i ara. El gran repte actual a solucionar al nostre país és que, per una majoria ciutadana, tot i treballar, no pugui cobrir les despeses a final de mes.
Hi ha una crítica ferotge al nostre sistema actual, moltes amb raó per temes cronificats. Un d’ells l’habitatge. El social inexistent i el de lliure mercat disparat i inaccessible. Aquesta és una de las causes principals per no tenir l’estalvi monetari de la gent que depèn d’un sou. L’habitatge s’ha convertit en la primera preocupació de la ciutadania i ja no diem per la gent vulnerable.
Al pol oposat donen per fet que tots els avantatges de modernització actuals en comparació amb temps passats ja són norma. Per ells, no es poden anul·lar. I quan ens referim als temps pretèrits de la nostra memòria, perquè tenim la norma o potser millor dit, el vici, de dir que abans sempre fou millor que l’actualitat. Però ni tan sols intentem posar-nos a la pell de qui ho va viure, sobretot la menys acabalada per donar una resposta equilibrada d’aquells temps.
Crec que la transformació i dinamització de l’últim tram del segle passat no deixa de ser un fet inusual. El seu èxit de vegades no ho és por tothom. Deixa estralls pel camí del suposat i generalitzat èxit. Emprenedors que no se’n varen sortir, polítics que no varen estar a l’alçada del moment, inclòs la gent productora que no tot li va sortir com ells esperaven.
La societat d’aquells moments, en referència sobretot a la classe treballadora, venien d’una cultura restringida amb la despesa que era la norma social de sempre, provocada per les incerteses futures sense proteccions, sobretot per la salut i per a la supervivència de quan no poguessin treballar. Avui en diem tenir una pensió. Aquesta expressió cal recalcar que en els temps és moderna. Per això l’estalvi era l’única defensa personal.
El descontrol per valorar les coses per la nostra societat va començar amb l’entrada del canvi de moneda de la pesseta a l’euro. Sols de forma comptable, l’1 de gener del 1999. L’1 de de gener del 2002 va començar la circulació de monedes i bitllets com a moneda oficial, amb un canvi d’1 euro que tenia el valor de 166,386 pessetes. Varen coexistir amb la pesseta, per més enrenou, les dues, dos mesos. Així doncs, el 28 de febrer del 2002, a Espanya l’euro va quedar com a moneda única.
L’apreciació de les coses i dels seus estalvis en aquells moments varen quedar lesionats per molta gent per no entendre que una pesseta no era un euro. Viure aquest canvi per molts va ser dramàtic i crec que mai no se n’ha parlat suficient. Tot radicava en una falta d’informació que, de vegades, he pensat que a molts ja els anava bé pels seus guanys. Tot donava a entendre, pels fets que estaven passant, que una nova època s’encetava i amb ella una nova manera de viure.
Per una banda, tenien avantatge certs sectors d’antuvi per ser estalviadors. Els hi era la norma heretada. Això canviaria en el futur amb les noves generacions. Amb el nou desenvolupament de progrés donava peu a un alliberament per la despesa que trucava a la porta.
El perill del qui pugui estalviar i no ho faci no deixa de ser el recolzar-se per les cobertures socials que fins avui tenim, deixant-lo com a no prioritari. Però hauria d’entrar dins d’allò que és previsible, quan s’esdevingui, per les causes que siguin, puguem deixar de tenir una part o tota aquesta protecció.
Qui mana l’economia des d’un escenari que no veiem pot estar interessat a no posar fre a aquest desemborsament de les entrades familiars, ja que amb ells dinamitzen el mercat de consum. Donar missatge de restringir la despesa, que és una addicció com moltes d’altres, tot i que l’han provocat els interessos del mateix sistema, segur que el qui ho faci quedarà en mal lloc.
Intentar posar èmfasi del que pot significar la pèrdua de totes les millores salarials en general que es puguin fer, amb les pujades del cost de les coses, pel sistema de lliure mercat en el qual estem, i que sols els sistemes polítics d’acord amb la seva ideologia haurien de ser els que determinessin quins productes a promocionar, limitar o intervenir. Perquè qualsevol encariment ho és per la seva escassetat i aquest no sigui el problema per poder arribar a final de mes i amb un sobrant per fer l’estalvi o no. Tot dependrà llavors de cadascú.
