La transició continua

Una transició es defineix com l’acció i efecte de passar d’un estat, situació o manera de ser a un altre diferent. Podria implicar un canvi o transformació. Entendre tot el significat que té aquesta frase i si li volem donar una definició pel seu contingut, és un estat entremig  entre un punt de partida i el final d’un procés.

Certament és arriscat proposar una transició per un canvi polític sense traumes ni enfrontaments, i en el nostre cas per instaurar una democràcia. I molt més arriscat si és per substituir un règim dictatorial. Per això vull explicar per què era difícil aconseguir el canvi polític.

Els quasi quaranta anys amb totes les estructures d’estat ancorades en un sistema guanyador d’un enfrontament armat, encetat pel govern franquista de la nostra postguerra, amb una repressió brutal d’inici i edulcorada en el temps, però vigent fins el 1975, que comportava la supressió dels drets polítics, la censura, la persecució de les minories culturals i lingüístiques i la repressió  policial a la civil per qualsevol altre pensament polític i cultural diferent al seu, instituïda per la seva llei ja com a norma. Era com qualsevol victòria del guanyador sobre el perdedor.

El guanyador de la Guerra Civil es va instaurar com a règim polític des del 1939 a Espanya. Es va anar institucionalitzant mitjançant un conjunt de lleis fonamentals i arranjaments des del poder i així varen consolidar una dictadura personal, per més tard articular que fos possible una successió. És va triar una sortida monàrquica, amb el pensament a ben segur, d’una possible transició on els poders establerts de llavors quedessin intactes.

I va arribar el moment de la seva aplicació després de la mort de Franco, amb la successió de Juan Carlos I, posant en marxa una nova Llei Fonamental (Llei de la reforma política de 1976) que va permetre mitjançant el principi per fer la reforma en aquells moments de les “Leyes Fundamentales”, per així desmuntar jurídicament el propi franquisme. Aquesta estratègia -impuls de la Corona, nomenament d’Adolfo Suárez, referèndum de la reforma, eleccions del 1977, Pactes de la Moncloa i Constitució del 1978- va convertir l’estructura legal heretada per passar d’una monarquia autoritària d’origen franquista a una monarquia parlamentària democràtica.

El que va afavorir aquesta transició és que es va fer des de dins del sistema franquista. També per la pressió de forces del país, pel context internacional i els equilibris interns en disputa del règim, per les seves elits i la seva mateixa oposició, que contemplava el risc d’una ruptura revolucionària i amb ella un altre enfrontament, afegint-hi una involució militar.

Mentre que una reforma negociada oferia una sortida relativament controlada i reconeixedora per l’Europa occidental. Doncs un dels  interessos del règim espanyol en els anys 70 era que el govern de llavors aspirava a integrar-se a la Comunitat Econòmica Europea, perquè l’entorn polític de les democràcies occidentals no acceptaven una dictadura.

Cal tenir en compte que l’oposició democràtica civil, socialistes, comunistes i els nacionalismes perifèrics esperaven una ruptura. Però varen acceptar la reforma negociada perquè fent una lectura realista de l’oposició, la incertesa per fer front a tot aquell aparell estatal de llavors era molt important, i el presumible cost social seria enorme. Afegint la incògnita de poder-lo assolir amb èxit. Així es va arribar a consensuar aquesta transició cap un procés constituent amb la participació dels grans partits d’aleshores a les corts del 1977.  Aquesta transició pactada minimitzava el risc de violència i permetia a l’oposició conquerir llibertats amb un desenvolupament posterior, exclosa la  ruptura.

De ben segur que res és com volguéssim que fos i menys des de la perspectiva d’avui. Caldrà molta pedagogia, que jo no crec poder tenir, per saber explicar i fer entendre l’excepcionalitat de la transició d’aquells moments. L’objectiu per estalviar-nos camins errats passa per saber-ho explicar. Desenvolupar la vigència de la memòria històrica, que ja la tenim com a llei, és l’objectiu per tenir coneixement d’un mal desenllaç, i també com salvaguardar la nostra perquè el daltabaix no es torni a repetir.

Voldria referir-me a una frase repetida de què el dictador va morir al llit. Aquesta referència és com per voler qüestionar la lluita des de la postguerra  amb tot el seu sacrifici, el patiment personal i també pels morts dels que varen mantenir la flama de la resistència del nostre país. Valgui ara el meu record i respecte.

També amb els que hi varen ser amb la lluita democràtica, des de  les organitzacions civils i polítiques, a les aules, a  les fàbriques i als carrers. Per a tots plegats i en aquells temps passats, perquè allà és on el franquisme al final va morir.

Per a tots els fets succeïts dels darrers  50 anys, i que val la pena rememorar-los, també pels que en vàrem ser testimonis. Per això estic orgullós d’haver actuat de la manera que vaig voler i poder fer en aquells moments viscuts i més ara que es qüestionen les llibertats aconseguides. S’esmenten, sobretot avui i massa sovint, un paradís anterior que no va existir per la gran majoria dels ciutadans.

Com deia  al començament, una transició és un entremig entre un punt de partida i un final.

Pels ensurts polítics en el seu transcurs i amb els successos actuals de polarització política dins del nostre procés democràtic, aquesta transició no s’ha acabat. Continua.

Depèn de nosaltres que tingui un bon final.