Democràcia: De les dificultats i els reptes de la democràcia (II)

Antecedents.

La democràcia, com a forma d’organització política, es va començar a definir al llarg dels segles IV i III a. C., quan a les ciutats-estat gregues els seus ciutadans escollien a diferents persones per ocupar càrrecs de gestió dins la seva comunitat. Però, en aquella època, tenia força limitacions i condicionants que la feien una forma molt concreta d’organització. A Roma, tot i no parlar de democràcia, va haver-hi diversos moments on l’organització política tenia trets propis d’aquest sistema, com l’elecció de càrrecs per gestionar diversos temes socials i econòmics. Però també amb fortes limitacions. Durant l’edat mitjana no es pot parlar de democràcia gairebé enlloc. No és fins la revolució francesa que es recupera aquesta forma de governar. França, com a pràctica política, juntament amb les aportacions de teòrics de la política (com Montesquieu, que va definir la separació de poders en la seva obra “L’esperit de les lleis”; o Thomas Hobbes al “Leviathan”, on parla del pacte social com a fonament de tota organització social i política; John Locke, qui va proposar una teoria sobre el poder de tall més participatiu a “Un assaig sobre el Govern Civil”; i també Jean Jacques Rouseau a “el Contracte Social”), va anar teixint la importància i la viabilitat d’una forma de governar allunyada del poder absolut del rei i els monarques de l’Antic Règim (recordem la piràmide social: Monarca, nobles i alts càrrecs dels exèrcits i de l’església, i per sota de tot, els menestrals, obrers, pagesos i persones sense ofici ni benefici).

No és fins el segle XX que la democràcia esdevé en multitud de països de tot el món una forma habitual d’exercir el poder. A partir del final de la Segona Guerra Mundial, la democràcia apareix fins i tot com a forma desitjable davant la organització de societats on els governs prenen forma de governs autoritaris sota la idea de “poder del proletariat” i derivats (Rússia, Xina, Cuba, etc).

I arribant al segle XXI, on la democràcia comença a patir els efectes de les seves pròpies limitacions.

Reflexió.

La democràcia es defineix com una forma d’organització política i social on el poder està en mans dels ciutadans, que trien qui ha de governar i gestionar els temes públics durant un període de temps limitat. Es configura com a estat de dret (on les lleis són les que regulen el que es pot fer i el que no, les lleis articulen de forma objectiva el que és legal i el que no ho és. Ningú ha de tenir més poder fora del que les lleis atorguen a tota la societat). Es basen en els drets humans i altres legislacions globals.

I aquesta és la singularitat. Una forma d’organització que accepta i tolera la diversitat de pensament, de consciència…, que defensa els drets més inversemblants de persones i col·lectius. I és un problema perquè també accepta -si no es vol contradir- fins i tot aquelles ideologies o formes d’entendre la societat que són contràries als principis i valors de la democràcia. Aquest ha estat el punt d’inflexió on els detractors de la democràcia han vist i trobat una escletxa per atacar, sota eufemismes democràtics, al propi sistema que els permet un espai. A Espanya, VOX sobretot, però també sectors de la dreta, són els qui més actuen per destruir una societat mal forjada a partir de la transició (?) que mai va trencar amb el règim totalitari feixista del dictador Francisco Franco. Tot això amb l’aquiescència i complicitat de poders econòmics, religiosos i del propi exèrcit, que defensen la tornada a una forma de govern autoritària, quan no directament en forma de dictadura.

I en aquest punt, i amb la incapacitat manifesta de sectors progressistes i moderats de trobar solucions als diferents reptes que la societat presenta, aplanen el camí per posar la democràcia en un fort atzucac identitari: la seva pròpia pervivència està en joc.

Conclusió.

La democràcia, volent ser tant respectuosa amb els drets de les persones i els col·lectius, volent tolerar tota mena de pensament, d’ideologies i creences, volent respectar els drets, fins i tot antagònics, als mateixos principis que han de regular el sistema…, acaba per posar damunt la taula els elements que el poden desmuntar.

Davant de la situació actual, hi ha dues possibilitats: la primera passa per acceptar fins a les darreres conseqüències els principis democràtics, fins la seva pròpia destrucció…, o bé, la segona, repensar la democràcia a partir de limitar conceptes que fins ara semblen intocables: la llibertat, els diferents poders i els seu control, què ha de ser públic i què ha de ser privat, quines parts de la societat són d’alt interès general i no poden quedar en mans d’organitzacions privades, quines garanties socials han de ser protegides davant la possibilitat de la seva gestió privada…

Repensar la democràcia, sense perdre la seva essència o, en alguns casos, recuperant aspectes que la defineixen com a garanties impossibles de modificar per, justament, assegurar la finalitat de la forma organitzativa que presenta aquest sistema social, polític i, fins i tot, econòmic.