Maleïts és Catalunya!!

A la nostra història ha prevalgut en tot temps el pacte i l’entesa, perquè ells, al nostre llarg camí pairal fins avui, ens han donat en els moments difícils la defensa necessària per la supervivència del nostre país.

Venim de lluny. El comte Borrell de Barcelona (any 987) es va deslligar de la nissaga carolíngia, iniciant així la nostra història.

El nostre país quasi sempre ha anat lligat amb la cooperació política, d’una manera o una altra. Però sempre amb la nostre especificitat. En lleis, en costums, en llengua i sobretot en la cultura de la nostra gent. Certament, aquets fets rellevants ens han condicionat sempre qualsevol entesa. El motiu era i és la manera de governar-nos.

Des del segle XI-XII fins els inicis del XVIII, els comtats catalans evolucionen, també dins la Corona d’Aragó, però sempre com entitat i amb política (Corts, Generalitat i Dret propi). El podríem catalogar com un ‘Estat compost’ o un sistema feudal amb una forta autonomia. Per entendre’ns avui, seria un sistema polític confederal.

Vet aquí el canvi del destí del nostre rumb històric que s’esdevé el 1700 amb la mort de Carles II. Felip d’Anjou, que és acceptat com a successor i es converteix en Felip V, i aquest fet inclou també la Corona d’Aragó i amb ella el nostre Principat. El 1701, Felip d’Anjou viatja a Barcelona, jura les constitucions catalanes, celebrades a les Corts, essent reconegut conforme marca el nostre dret propi català, pel fet de ser el successor de Carles II. I és acceptat.

A partir del 1705, una bona part de les institucions i ciutats catalanes es passen al bàndol de l’arxiduc Carles d’Àustria, que és proclamat Carles III. De ben segur que el canvi va ser per les maneres de govern dels Àustries a Espanya. Molt més plurals i adients pels costums de la nostra governança. Vet aquí el canvi de lleialtat.

Al moment d’aquesta proclamació, Catalunya passa a ser un dels principals bastions austriacistes a Espanya en la guerra de successió. Mentre, Felip V manté sols el títol jurídic de rei, però sense el reconeixement efectiu per les autoritats catalanes vigents.

Els tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-1714) posen fi a una dècada de guerra a Europa entre els Borbons i els Habsburg. Consoliden Felip V com a rei a la monarquia hispànica. Després de la caiguda de Barcelona el 1714, s’imposa el Decret de Nova Planta a Catalunya, suprimint les nostres institucions pròpies. A partir de llavors, la seva autoritat s’exerceix de manera plena i centralitzada sobre Catalunya, ja sense el sistema pactista anterior.

Recordem alguns intents d’independència per així caminar sols. El 1641, amb la revolta dels Segadors, Pau Claris la va proclamar, i d’immediat es va posar sota la sobirania de Lluís XIII de França. A l’època contemporània, hi ha altres proclamacions d’Estat català o similars. El 1873 (revolució cantonal), el 1931 amb Francesc Macià (Estat català) i el 1934 amb Lluís Companys (Estat català dins la República Federal espanyola), totes elles de molt curta durada i sense cristal·litzar el seu objectiu.

Els ressorgiments nacionalistes catalans que ens han arribat fins avui comencen amb la renaixença catalana. S’inicien en principi com un moviment cultural i literari encetat als principis del segle XIX, impulsant la recuperació del català com a llengua cultural, aprofitant per reforçar la consciència nacional catalana moderna.

S’esdevenen llavors tres classes socials diferenciades: propietaris (hereus de la vella elit agrària, grans fortunes i rendistes), burgesos (empresaris industrials, comerciants, banquers i professionals que controlaven el capital i mitjans de producció) i obrers (nova classe treballadora arrel de la industrialització del país).

El fet renaixentista s’emmarca al romanticisme europeu i culmina, literàriament, al seu pas cap el modernisme. Aquesta renaixença s’inicia el 1833 i s’allarga, en sentit estricte, fins a prop de la dècada del 1890, en una societat catalana fortament transformada per la industrialització, i fa l’encaix a l’Estat liberal espanyol. Combinant la reivindicació lingüística, l’interès per la història medieval catalana i, amb ella, l’afirmació d’una identitat pròpia dins d’Espanya. Aquest impuls nacionalista neix en el si de la burgesia catalana, vinculada en aquell moment al desenvolupament industrial.

Les associacions obreres van ser decisives llavors per la difusió i democratització del sentiment catalanista. Aquestes es varen estendre més enllà del cercle inicial burgès, pels seus entorns populars. Formant ateneus i societats culturals pròpies.

Difusors als barris obrers, fomentant la recuperació de l’ús de la llengua i articulant-se per tot el principat. Cal destacar les societats corals obreres, el màxim impulsor de les quals va ser Anselm Clavé, fundador de “La Fraternitat” el 1850. El 1867 hi havia 106 entitats corals al Principat.

La Generalitat contemporània és restablerta durant la Segona República i es torna a restaurar el 1977 amb la tornada de l’exili del Molt Honorable Josep Tarradellas, amb el fil històric de la institució republicana. I ho és dins el marc de la Transició a Espanya amb el govern de la monarquia parlamentària espanyola de Joan Carles I, amb la configuració estatutària d’autogovern dins del recent creat estat de les autonomies.

La Generalitat de Catalunya ha tingut 133 presidents. La va encetar el 1359 Berenguer de Cruïlles, i fins avui amb Salvador Illa que es va iniciar en el càrrec el 2024.

Des dels francs als hispànics, dels dominis carolingis a al-Àndalus, iniciant frontera amb la marca hispànica, per així començar amb la Catalunya vella i després amb la nova ,i amb ella la seva expansió futura continental i a la mediterrània. Els seus comtats han fet reis i senyera (Comtat de Barcelona), també ensenya a la Corona d’Aragó. Per molts motius identitaris no hem estat un regne, sinó un Principat “principatus”. Un significat llatí es: primer ciutadà. Això dona entendre el motiu de ser i de fer nostre i per la manera que volem governar-nos.

Catalunya ha sobreviscut sempre des de la llunyania amb la seva història.

Saber qui som i d’on venim, és clau per entendre’ns. Vet aquí el meu relat pels ciutadans de fora i també amb els que vivim. Sols així podrem canviar el maleïts per beneïts.