Europa triarà el camí bo?
És paradoxal, per dir-ho d’alguna manera, el que alguns anomenen el vell continent, com si fóssim el primer en existir al planeta. Però aquesta definició ve en referència al gresol de cultures i llengües que han niat al llarg de la història al nostre continent.
El nom d’Europa procedeix de la mitologia grega. S’entronca des de l’antiguitat amb la figura de la princesa fenícia (filla del rei Agenor) seduïda i raptada per Zeus, que agafa la forma d’un toro blanc per portar-la a Creta. Els grecs varen donar primer el nom a la part de la península balcànica i amb el temps es va ampliar i va designar tot el continent del nord del mediterrani. Va ser una manera per diferenciar-la del nostre veí continental, Àsia.
Els nostres fonaments civils ens han arribat fins avui pel llegat de la conquesta de l’imperi romà. Ens ha modelat amb la seva cultura, superposant-se a la nostra original més antiga. Els daltabaixos inherents al canvi no cal estalviar-nos de dir que varen ser per la força, com tots els esdeveniments que suposen un canvi d’època, i amb ell una nova civilització. La influència de l’imperi romà, des del seu apogeu fins avui, ha persistit i així ens ha anat configurant una diferència envers els altres països. La llengua, l’arquitectura, el dret romà com a part del llegat jurídic: contractes, propietat privada i obligacions és mantenen vigents en moltes legislacions europees. L’evolució del llatí, mare de les llengües romàniques. Castellà, francès, romanès, italià, occità i català, entre d’altres, fan una unió cultural per l’Europa occidental. La seva herència política, com el model republicà en conceptes com el senat, ciutadania o l’expansió territorial.
Important el detall que l’inici de la nova cultura romana “només” va succeir fa més de dos mil anys.
De les primeres referències modernes d’una Unió Europea em decanto per l’expressada per Victor Hugo en el seu discurs al Congrés Internacional de la Pau de París, el 21 d’agost del 1849, parlant dels “Estats Units d’Europa”, terme premonitori de futur. La seva frase central deia: “Un dia vindrà i existiran dos grans grups, els Estats Units d’Amèrica i els Estats Units d’Europa. Aquests dos blocs no han d’enfrontar-se, sinó cooperar per la pau i el benestar de tothom”.
Europa és molt més que un nom geogràfic. El culpable és el trencaclosques del destí que ha comportat que el seu nom signifiqui avui un fet polític de primer ordre. D’ell dependrà que societats amb llibertats tal com les coneixem avui puguin desaparèixer, engolides per la nova globalització mundial, segons el futur rumb polític de la Unió Europea.
És evident que la diversificació de cultures, nacionalismes que des d’antuvi tenim al continent, fa que, a priori, sigui una tasca impossible unificar-les. Però sempre pot haver-hi la sortida plural amb projectes polítics, sota un manament unitari democràtic.
Aquesta ja l’hem tastada des del seu inici, com a membres de la Comunitat Econòmica Europea primer i ara amb la Unió. En economia, no cal dir les ajudes que hem rebut per la modernització del nostre país. La unificació monetària com a fortalesa de defensa, per la seva estabilitat dels preus i un futur financer predictible. La proppassada pandèmia va suposar per la Unió Europea un repte sanitari, econòmic i polític sense precedents. La creació de mecanismes de coordinació en salut va facilitar la major recuperació econòmica de la seva història després d’aquesta crisi. També va impulsar una integració més profunda, facilitant el deute conjunt, la compra centralitzada de vacunes i la preparació per futures emergències sanitàries.
En el pla defensiu, un exèrcit únic europeu a curt termini segueix essent improbable, però sí podria donar-se un aprofundiment de la seva integració militar (més industria compartida, forces conjuntes i comandaments militars coordinats) dins el marc de la UE. En previsió, per si cal substituir el pacte atlantista de l’OTAN, que a dia d’avui està en fallida per falta de cohesió interna. La guerra d’Ucraïna i els estirabecs imprevistos de la nova política dels EUA per l’administració Trump han accelerat aquesta hipòtesi.
Per arribar a conformar un exèrcit europeu persisteixen grans obstacles polítics i jurídics amb l’actual legislació europea. Però per les circumstàncies del moment actual, tot es comença a moure quan menys s’esperava. Era impensable fa poc que la UE adoptés una “brúixola” estratègica de seguretat i defensa que es fixa fins el 2030. És un pla per reforçar capacitats, coordinar inversions i millorar la mobilitat militar dins la Unió.
El repartiment global del planeta desprès de la guerra freda, que era unipolar amb l’hegemonia dels EUA com a guanyadors de la II Guerra Mundial, s’està configurant en un altre de multipolar. Avui, per l’ascendent Xina, la resilient Rússia i la supervivència dels EUA, reneix la política Monroe (mai s’ha deixat d’aplicar quan han pogut amb totes les seves administracions, però ara Trump l’exerceix sense escrúpols).
Molts malden per la no creació unitària d’una Europa política i militar. Ajudats pels ultranacionalistes europeus i també pels extremismes polítics, que treballen per forçar el descarrilament de qualsevol projecte per la nostra defensa unitària. Esperem que prevalgui la màxima de que la unió fa la força.
Fer esment que al segle XX, sota el paraigües nord-americà, Europa es va poder desfer del feixisme, encara que no Espanya. És la mostra de feblesa que sempre ens ha acompanyat.
Aquest nou món multipolar necessita respostes globals. Esperem que al repte que tenim davant li sapiguem donar la nostra resposta, per preservar les nostres llibertats heretades com són i han estat a la “vella” Europa.
Sapiguem trobar nosaltres la llum des de la foscor que ens vol envair altra vegada.
