Quan s’apaguen els llums, què queda de Calella?

A Calella, mentre els llums són encesos, tot sembla funcionar. Sempre hi ha un escenari muntat, una festa a punt d’estrenar-se i un gran esdeveniment disposat a justificar una despesa que, de tan inflada, frega l’absurd. La ciutat s’il·lumina, s’engalana i se’n fa un relat triomfalista. Però com passa amb tots els espectacles, la part substancial no és on apunta el focus, sinó el que s’amaga darrere les cortines de l’escenari.

Les dades són tossudes quan els drets bàsics queden fora de pla. En educació, la despesa municipal se situa un 30% per sota la mitjana, una realitat especialment greu en una ciutat on un de cada tres infants viu per sota del llindar de la pobresa. Els serveis socials de la Calella mileurista, amb rendes baixes i vulnerabilitats cronificades, se situen un quart per sota del nivell que seria exigible. En esports, la distància és tan gran que caldria afegir cada any centenars de milers d’euros només per garantir manteniment i bones instal·lacions. En habitatge, les polítiques públiques són testimonials mentre el mercat —especialment el lloguer turístic— actua sense fre, expulsant a moltes veïnes.

Aquesta és la política social activa a la tercera població més pobra del Maresme.

Quan s’inverteix més en aparador que en estructura, el resultat és una ciutat fràgil maquillada de prosperitat. No és una paradoxa: és un model. Un model que destina molts diners a l’autopropaganda, la imatge, i als grans esdeveniments, però que és incapaç de treure el municipi de la condició de ser la tercera ciutat més pobra del Maresme. O, el que encara és pitjor, un model que relega en un segon terme allò que sosté la vida quotidiana, deixant escoles tensionades i segregades, instal·lacions esportives envellides, serveis socials al límit i un mercat de l’habitatge cada cop més excloent.

Perquè a la ciutat de la faràndula, el teatre de saló només existeix mentre dura la funció. Quan s’abaixa el volum i s’apaguen els llums, el decorat d’una fantasia s’esvaeix davant la realitat d’entomar un nou dia: sous baixos, drets fràgils i una vida quotidiana de milers de calellencs que no disposen de temps ni paciència per entendre relats frívols.

Els pressupostos municipals no són neutres: són una elecció, i fa anys que privilegien la imatge per sobre del dret i el relat per sobre de la vida. Tu tries de quin costat estàs.

A Calella, l’espectacle continua.