A les portes del Dia Mundial del Teatre, que se celebra avui divendres 27 de març, ens endinsem en un dia de funció amb Joventut Artística de Calella, una entitat teatral amb dècades de trajectòria que agrupa amants del teatre i la cultura i que ha portat a escena obres com Els Pastorets—que representen cada any— Cop de Roc o Germans de Sang.

El públic encara no ha segut, però darrere el teló la funció ja fa estona que ha començat: pinzells que retoquen rostres, mans que mouen decorats en silenci, dits que ajusten focus, teixits que prenen vida. Són els qui no surten a escena i, sense els quals no hi hauria espectacle.

Una hora i mitja abans: el teatre es posa en marxa

Són dos quarts de vuit d’un dissabte de funció i, tot i que encara falta una hora i mitja perquè comenci l’obra, en Marc Comerma, trenta-tres anys i responsable de taquilla de Joventut Artística ja és dins del Teatre Orfeó de Calella. Ell també forma part d’aquest engranatge invisible: vigila que tot estigui en ordre, s’assegura de què l’edifici estigui net i endreçat, i després es converteix en la cara visible de la companyia venent les entrades físiques que no s’han venut en línia.

Marc Comerma, responsable de taquilla de la companyia teatral Joventut Artística de Calella.

La majoria dels assistents compren entrada física a taquilla o en línia?

Marc Comerma: Cada vegada es compra més en línia. Quan vam començar ara fa quatre anys, la gran majoria de persones venien a taquilla, però en aquestes últimes funcions en un 70% aproximadament de les entrades ja no hi intervenim nosaltres sinó que les compren mitjançant la pàgina web i això ens treu un pes bastant gran de feina.

El públic és majoritàriament de més de quaranta anys, tot i que depèn del gènere de l’obra—en musicals per exemple acostuma a ser més jove— i de la temàtica. “Hi ha gent que ve a gairebé totes les obres i al final acabes coneixent” explica Comerma.

El que més li agrada de la seva feina és el contacte amb la gent: “És una feina molt agraïda, al final de l’obra molta gent et comenta que li ha semblat la funció”.

Una hora i quart abans: tot a punt a la cabina

A mesura que s’acosta l’hora, l’activitat es trasllada a la cabina i els pròxims en arribar són pare i filla: en Joan Pera, seixanta-dos anys i la Ginebra Pera, vint-i-vuit. Ells fan d’operadors i el seu refugi dins del teatre és l’espai que es troba darrere de l’última fila de butaques. “Hem de saber com els actors, quin és el nostre peu, quan hem de prémer el botó, quan hem de fer els canvis de so i de llum” detallen. Totes aquestes indicacions es troben dins d’un guió, “es tracta d’una coreografia conjunta amb els actors” afegeixen.

Ells poden dur a terme la seva funció gràcies a la feina prèvia d’en Pau Noheras, trenta-quatre anys i tècnic de so i de llum. “Jo deixo les taules programades i les llums preparades per què quan tinguin funció puguin tirar ells dos—referint-se a en Joan i la Ginebra— i tot funcioni bé”. La seva és una tasca d’una gran responsabilitat i que comporta una gran quantitat d’hores.

Creieu que el públic és conscient de la feina que feu durant la funció?

Ginebra Pera: En part sí, però no sap qui hi ha al darrere ni tot el que implica. Hi ha tota una producció tècnica que sovint passa desapercebuda.

Joan Pera: Quan coneixes aquest món, però, la mirada canvia: a vegades et fixes més en com estan fetes les llums o els efectes que no pas en l’escena, i has de recordar que vens a veure l’espectacle.

Pau Noheras, Joan Pera i Ginebra Pera a la cabina del teatre, des d’on duen a terme les seves tasques.

Una hora abans: moviment a l’escenari

Mentrestant, a l’escenari les tramoies ultimen els preparatius. En Jordi Torruella, setanta-tres anys i en Martí Germà, seixanta-nou, són alguns dels responsables de “posar estris, treure estris, posar decorats, penjar i despenjar” almenys així és com ho descriu Torruella.

Els canvis d’escenografia es fan en qüestió de segons i sovint sense que el públic en sigui conscient. Com us coordineu per fer-ho possible?

Jordi Torruella: Normalment, sempre deixem una llum blava que ens serveix per guiar-nos, és el que anomenem la llum de treball, de cara al públic no es veu per això, però a nosaltres ens serveix per veure’ns mínimament. A més coneixem les mides de l’escenari i els espais i també tenim unes marques fluorescents al terra que ens ajuden a saber on col·locar cada cosa mentre els llums estan apagats.

Acostumen a ser unes quatre o cinc tramoies per obra—de vegades inclús sis si han de treballar amb cordes, que són més pesades— i la seva feina va més enllà dels canvis en directe: també fan d’escenògrafs triant i adaptant el mobiliari. L’obra que assagen actualment, “Una rossa molt legal”, requereix molt treball en aquest sentit: “Intentem reutilitzar i transformar escenografies: afegim rodes, canviem peces o les adaptem”, explica Torruella.

Jordi Torruella i Martí Germà, tramoies i escenografs de la Joventut Artística de Calella.

Entre bambolines: canvis de vestuari

En paral·lel, el vestuari es prepara per als canvis ràpids durant la representació. Malgrat dir-se Joventut, l’entitat teatral calellenca acumula una llarga trajectòria i diverses generacions. La col·laboradora més veterana és, de fet, la Cati Subirà, de vuitanta-un anys, que juntament amb la Dolors Vives, de seixanta-tres, s’encarrega del vestuari. La seva és una tasca que es duu a terme tant abans com durant la funció.

En aquesta obra, explica la Dolors, la feina de vestuari és menys complexa que en altres muntatges. Tot i que hi ha molts personatges i diversos canvis, no cal crear el vestuari des de zero: “Hi ha molta feina perquè són molts personatges i tenen molts canvis, però no hem de fer vestuari sencer. És més actual, moltes coses es poden trobar. El més complicat és quan ho has de fer tot des de zero, perquè és quan hem de brodar”.

Quan un intèrpret fa més d’un personatge, són elles mateixes qui l’ajuden a canviar-se ràpidament al lateral de l’escenari: “Quan hi ha canvis molt ràpids, estem preparades amb les peces de roba per ajudar-los i facilitar el procés”, afegeix la Cati.

Cati Subirà i Dolors Vives, encarregades del vestuari a la segona planta del teatre Orfeó de Calella.

Tot a punt per començar la funció

És gairebé hora de començar la funció i l’Alicia Sánchez, cinquanta-un anys, i l’Anna Castells, cinquanta-nou, ja estan preparades per validar entrades, donar indicacions i acomodar al públic a les seves corresponents butaques. “No acostuma a haver-hi gent que arriba tard, acostumen a ser força puntuals” expliquen. Mentre parlen, en Marc Comerma, responsable de taquilla, s’hi afegeix i apunta que, en alguna ocasió, sí que ha passat que algú arriba més tard del compte: “en aquests casos, i sempre que no molesti els intèrprets, se’l fa seure a les últimes files”. L’Anna i l’Alicia també s’encarreguen d’obrir la porta per les cadires de rodes i cotxets infantils i ajudar a aquells espectadors que no veuen bé els números, ja que en el moment d’entrar-hi hi ha poca llum.

Alicia Sánchez i Anna Castells, encarregades de validar les entrades i acomodar el públic.

Quan s’apaguen els llums i comença la funció, tot està a punt. El que el públic, veu és només una part de tota la feina que hi ha al darrere.

A Joventut Artística, però, el teatre també és una qüestió de continuïtat. Molts dels qui avui en formen part hi han crescut: són fills, filles o familiars de gent que ja hi participava anys enrere. Més enllà de l’espectacle, la companyia acaba funcionant com una petita família que es manté viva amb el pas del temps. Una manera de fer que passa de generació en generació i que, en part, explica per què el teló es continua aixecant funció rere funció.