La platja de Calella, avui convertida en espai de lleure, va ser durant segles un escenari de treball intens. Entre troncs de fusta, eines manuals i estructures a mig fer, s’hi construïen i reparaven embarcacions que connectaven Calella amb altres punts del Mediterrani.

L’espai que durant dècades ha ocupat el popular bar El Paso —punt de trobada habitual per als vermuts dels caps de setmana, dinars i sopars— ara esdevindrà un memorial dedicat a les antigues drassanes que, precisament, ocupaven aquest mateix indret. D’aquesta forma, es donarà pas a una nova configuració del Passeig Manuel Puigvert.

Aquest projecte no només transformarà físicament l’espai sinó que, allà on durant el segle XIX i principis del XX es construïen i reparaven embarcacions a peu de sorra, s’hi instal·larà un espai de record amb plafons informatius i una barca construïda a les mateixes drassanes, segons ha informat l’alcalde.

Una comunitat marinera des del segle XV

La vinculació de Calella amb el mar es remunta, com a mínim, al segle XV. Segons el llibre “Calella. Recull Gràfic 1890-1975”, de Jesús Rodrgíguez, Jordi Pérez i Òscar Ojer, la presència de patrons de barca està documentada des de l’any 1457, els pescadors des del 1497, els mercaders des del 1507 i els mariners des del 1508.

A aquests oficis s’hi van afegir, amb menor freqüència però igualment rellevants, els constructors de barques. Els mestres d’aixa apareixen documentats des de 1507, mentre que els calafats ho fan a partir de 1566.

Aquest conjunt d’oficis conformava un autèntic gremi: una comunitat cohesionada que col·laborava per defensar els seus interessos i que va tenir una forta empremta en la vida social i econòmica de Calella.

Les drassanes en funcionament l’any 1963. (Foto: Conrad Guri Comas / Fons Farnés Guri Casadevall)

Religió, economia i mar

La importància dels homes de mar també es reflecteix en l’àmbit religiós. La capella de Sant Elm —actualment de Sant Quirze i Santa Julita— ja disposava l’any 1476 d’un altar i un retaule dedicats a aquest sant, patró dels mariners.

Al llarg del temps, s’hi van incorporar altres devocions, com sant Sebastià o la Mare de Déu, mostrant la vinculació entre religió i vida quotidiana en una comunitat exposada als riscos del mar.

També destaca el compromís econòmic del gremi: al segle XVI, els pescadors van acordar cedir la meitat de les captures per finançar la construcció de l’església parroquial, a canvi de poder treballar en dies festius.

Més endavant, al segle XVII, es va permetre pescar en diumenges i festes a canvi d’un terç de les captures per sostenir les necessitats de la parròquia.

Construcció naval: una activitat limitada però present

Malgrat aquesta forta tradició marinera, la construcció de vaixells a Calella va estar condicionada per factors geogràfics. La manca de boscos dificultava l’accés a la fusta, fet que situava la nostra ciutat en desavantatge respecte altres municipis com Blanes o Arenys de Mar.

Tot i aquestes limitacions, l’activitat constructora no va desaparèixer. Al segle XVI es registren una desena de mestres d’aixa, i durant el segle XVII hi ha almenys tretze referències a persones dedicades a aquest ofici.

Ja al segle XVIII, la professió es manté, tot i que només uns pocs la declaren oficialment per motius fiscals, en un context amb centenars de mariners.

Construcció d’una barca, posant les quadernes. (Foto: Arxiu Municipal)

El gremi i la matrícula marina

Amb la instauració de la monarquia borbònica, els homes de mar van ser integrats forçosament en l’anomenada matrícula de marina. Aquest sistema permetia a la Corona disposar de mariners per a l’Armada, però també consolidava el gremi com una entitat reconeguda. Aquesta nova situació va reforçar la seva capacitat d’organització i els va permetre reclamar presència en les institucions municipals. Tot i això, també va generar conflictes amb altres sectors de la societat, especialment per la representació política i les obligacions derivades del servei militar.

A finals del segle XVIII, aquestes tensions es van intensificar, amb disputes sobre qui podia accedir als càrrecs municipals i amb acusacions cap als mariners per qüestions com el contraban o l’incompliment de normes sanitàries.

El context bèl·lic entre 1792 i 1814 va agreujar la situació: una gran part dels mariners de Calella van ser mobilitzats per a l’armada, arribant a representar més de la meitat del col·lectiu calellenc en alguns moments.

Primera casa de pescadors

Amb l’inici del segle XIX, el gremi va recuperar part de la seva activitat. L’any 1828 es va construir la primera casa o pòsit de pescadors, símbol de la seva reorganització. Les drassanes, que en aquell moment estaven situades entre els carrers de les Creus i Sant Josep, van reprendre la seva activitat de manera regular entre 1818 i 1821. En aquest període hi treballaven tretze mestres d’aixa i sis calafats, suficients per construir i mantenir embarcacions de pesca i de cabotatge que navegaven fins a Andalusia o la frontera amb França.

Aturada per la guerra carlina 

La Primera Guerra Carlina (1833-1839) va provocar una aturada total de l’activitat a les drassanes. Davant aquesta situació, l’Ajuntament va intervenir per reactivar el sector. L’any 1853 es va establir un conveni amb mestres d’aixa de Blanes i Malgrat de Mar per reprendre la construcció de barques.

Entre 1854 i 1859 es van fabricar embarcacions de diverses dimensions, incloent-hi dotze barques grans —com bergantins i pollacres— i deu de més petites. Posteriorment, un dels constructors va continuar l’activitat amb una producció més reduïda, centrada en embarcacions petites, en un context ja marcat pels canvis tecnològics.

El Villa de Calella: l’última gran obra

A inicis del segle XX, les drassanes encara mantenien una certa activitat. La seva obra més destacada va ser el Villa de Calella, un pailebot de dos pals avarat el 26 de desembre de 1918. Construït pels germans Jaume i Lluís Turró, una família malgratenca establerta a Calella, aquest vaixell de grans dimensions va ser possible en un context excepcional d’escassetat de vaixells provocada per la Primera Guerra Mundial i la guerra submarina.

Amb 21,2 metres d’eslora i una capacitat de 140 tones, el Villa de Calella representa el punt culminant i, alhora, el final d’una tradició constructiva. El seu enfonsament l’any 1942 al delta del Llobregat posa punt final simbòlic a aquesta etapa.

Pailebot Villa de Calella. (Foto: Monné / Fons Arxiu Josep Llobet López)

L’ofici a peu de sorra

Les drassanes eren espais de treball manual intens. Els operaris serraven troncs sobre cavallets, una feina dura que va donar lloc a l’expressió “serrar de baix”. Altres tasques incloïen donar forma a la fusta amb destrals i aixes, o el calafatatge, que consistia a segellar les juntes amb estopa i pega per garantir la impermeabilitat de les embarcacions. A més de construir vaixells, les drassanes es dedicaven habitualment a la reparació i manteniment de barques, així com a la fabricació d’embarcacions petites com bussis o gussis.

Encara l’any 1963, les fotografies mostren aquest espai amb troncs, barques en construcció i un cobert annex a la casa de pescadors, testimoni d’una activitat que resistia el pas del temps.

La memòria del mar

Amb el pas dels anys, l’activitat de les drassanes va anar desapareixent, superada pels canvis tecnològics i econòmics. Avui, a la platja de Calella, el rastre de les drassanes ja no és visible a simple vista. Però durant segles, aquest espai va ser clau per a la vida econòmica i social de la vila.