L’educació a Calella

De tant repetir-la, una frase pot acabar semblant una veritat compartida: “l’educació és competència de la Generalitat”, diuen. I sí, en part és cert. El Departament d’Educació contracta mestres, dicta currículums, planifica el sistema i és, en bona part, responsable de la qualitat educativa del país. Però dita així, i sobretot quan surt de la boca d’un ajuntament, aquesta afirmació té trampa: perquè no sempre serveix per reconèixer uns límits competencials, sinó per amagar una renúncia política.

L’educació, encara que alguns ho vulguin, no comença ni acaba dins l’aula. L’educació és també tenir plaça d’escola bressol; poder accedir a una activitat extraescolar sense que la butxaca familiar en sigui el principal criteri d’admissió; disposar de reforç educatiu quan a casa no hi ha possibilitat de pagar classes particulars; tenir un casal d’estiu assequible quan la temporada turística obliga moltes famílies a treballar més hores que mai; i comptar amb un Pla Educatiu d’Entorn que sigui una eina real per cosir escola, comunitat i ciutat.

L’Ajuntament no decideix el currículum, d’acord. Però sí que pot decidir si hi ha prou places públiques de 0-3. No contracta les mestres, però sí que pot impulsar reforç educatiu. No pot eliminar la pobresa infantil, però sí que pot posar recursos allà on les desigualtats es fan més evidents. No pot resoldre la segregació escolar, però sí que pot decidir si la combat o si la contempla com si fos un fenomen meteorològic.

I a Calella les dades són tossudes. Segons l’anàlisi comparativa del pressupost municipal de 2026, la ciutat destina 86 euros per habitant a educació municipal, mentre que la mitjana catalana se situa en 123,5 euros per habitant. Això representa una desviació del -30,4%. Calella queda per sota de la mitjana catalana en tots els blocs educatius analitzats.

Per tant, no tracta d’una partida que queda coixa. És tota una àrea que queda mutilada.

Perquè quan un municipi queda per sota en escola bressol, en suport educatiu, en equitat, en extraescolars, en lleure i en Pla Educatiu d’Entorn, no parlem d’un infrafinançament puntual. Parlem d’una prioritat política. O, més ben dit, d’una manca de prioritat. Allà on poses diners, hi poses voluntat. Allà on no n’hi poses, no.

Comencem pel 0-3, que és on tot comença. L’escola bressol no és un aparcament d’infants perquè les famílies puguin anar a treballar. És una etapa educativa fonamental, una política de conciliació i una de les eines públiques amb més capacitat preventiva davant les desigualtats. Mentre la mitjana catalana hi destina 40 euros per habitant, Calella n’hi destina 24. I això té conseqüències. Després de dècades d’infrafinançament, falten places públiques d’escola bressol i moltes famílies en queden excloses any rere any. Quan no hi ha prou oferta pública, qui pot pagar busca una alternativa; qui no pot, espera, renuncia o s’espavila com pot. La desigualtat, sovint, comença així: en una llista d’espera que moltes vegades no arriba.

En l’àmbit del suport educatiu i l’equitat, la situació tampoc és optimista. Hi ha ajuntaments que impulsen programes de reforç escolar, acompanyament educatiu o suport fora de l’horari lectiu per ajudar l’alumnat que més ho necessita, però a Calella, aquesta aposta és molt minsa si ho comparem amb molts altres municipis. I quan un infant no té ajuda a casa o quan una família no pot pagar reforç privat, l’Ajuntament no pot limitar-se a mirar cap a una altra banda. Si les administracions no compensen les desigualtats, no desapareixen: es cronifiquen i es fan més difícils de revertir.

I després hi ha les extraescolars i el lleure educatiu, aquest espai on sovint es decideix qui pot ampliar coneixements o qui queda sota els mínims imprescindibles. Calella és un dels tres municipis del Maresme on les extraescolars de música estan completament privatitzades. Dit d’una altra manera: l’accés a la formació musical i per extensió artística depèn massa directament de la capacitat econòmica de cada família. I quan una activitat educativa depèn només de la butxaca, deixa de ser una oportunitat i passa a ser un privilegi.

Amb el casal d’estiu passa una cosa semblant. L’Ajuntament hi posa l’espai. Molt bé. Però no hi ha una aportació municipal per abaratir-ne realment el cost. Es licita el servei, mana el mercat i el resultat és previsible: un casal municipal car i moltes famílies en queden fora. I això, en un municipi turístic, té encara més importància. A l’estiu, quan la temporada alta demana més hores que mai a les famílies i la conciliació és més necessària que mai, és justament quan el servei hauria de ser més accessible.

En un poble turístic, la conciliació d’estiu no és un caprici. És una necessitat social.

Finalment, hi ha el Pla Educatiu d’Entorn. Sobre els informes, hauria de ser una eina potent per reforçar la cohesió, vincular escola i comunitat, generar oportunitats i actuar allà on hi ha més desigualtat. Però a Calella no s’han desplegat mesures prou decidides de discriminació positiva per reconduir la segregació escolar. I la segregació escolar no es resol sola. Necessita decisions i recursos. I, sobretot, deixar de tractar-la com si fos una fatalitat inevitable. Perquè no ho és.

Davant d’això, cal fer-se una pregunta: pot un Ajuntament dir que defensa l’educació pública mentre inverteix un 30% menys que la mitjana catalana en educació municipal? Pot parlar d’igualtat d’oportunitats mentre hi ha famílies sense plaça d’escola bressol, infants sense reforç, totes les extraescolars artístiques privatitzades, casals cars i mesures insuficients contra la segregació?

A criteri meu, no.

En definitiva, Calella pateix una doble via d’infrafinançament educatiu. D’una banda, la que ve de la Generalitat, que es fa evident en les demandes dels mestres, en les mancances dels centres públics i en la sensació que l’escola aguanta massa sovint a base de vocació. De l’altra, la municipal, que les dades deixen al descobert: menys inversió educativa que la mitjana, menys places, menys reforç, menys lleure accessible i menys capacitat per compensar desigualtats. I això passa, precisament, a la tercera població més pobra del Maresme.

Després vindran els discursos. Vindran les paraules amables sobre els infants, el futur, la cohesió i la importància de l’educació. Però les desigualtats no es combaten amb discursos. Es combaten amb polítiques públiques, amb pressupost i amb responsabilitat.

L’educació d’avui pot ser la garantia d’un futur compartit o la base per apuntalar les desigualtats de demà. A Calella, de moment, aquest futur l’estem escrivint en lletra petita.