Els pensionistes: una càrrega per a l’Estat o un motor silenciós de l’economia?
Aquest escrit és el resultat d’escoltar com determinats “comunicadors” de l’àmbit de VOX i del PP, tracten el tema de les pensions. He fet recerca d’informes i estudis vinculats a les universitats (UB i UAB) i he mirat dades de l’IDESCAT per mirar de fonamentar rigorosament les reflexions que aporto a continuació.
En determinats moments del debat públic reapareix una pregunta que sovint genera polèmica: què aporten els pensionistes a la societat un cop han deixat la vida laboral activa? Alguns sectors arriben a plantejar si les persones que perceben una pensió contributiva es converteixen en una càrrega econòmica per a l’Estat o si, fins i tot, deixen de tenir una funció productiva dins del conjunt de l’economia.
La realitat, però, és molt més complexa del que suggereixen aquests plantejaments simplistes. Una anàlisi econòmica rigorosa mostra que els pensionistes continuen exercint un paper rellevant en l’activitat econòmica, en la recaptació fiscal, en el manteniment del consum intern i en l’estabilitat financera de moltes famílies. Lluny de ser agents passius, continuen formant part del circuit econòmic i contribueixen de manera directa i indirecta al benestar col·lectiu.
A més, convé recordar un aspecte fonamental: les pensions contributives no són una prestació assistencial concedida sense contraprestació, sinó un dret derivat d’anys de cotització al sistema de Seguretat Social. Les dades oficials defineixen aquestes pensions com aquelles que s’atorguen a persones que han mantingut una relació prèvia amb la Seguretat Social i han complert els requisits de cotització establerts per la normativa vigent (font: IDESCAT).
El debat sobre el valor econòmic de la jubilació
En les societats modernes, el valor econòmic acostuma a associar-se gairebé exclusivament al treball remunerat. Aquesta visió porta algunes persones a considerar que quan un treballador es jubila deixa d’aportar riquesa al conjunt de la societat.
Tanmateix, els economistes fa dècades que expliquen que l’activitat econòmica no es redueix únicament a la producció. Consumir, estalviar, invertir, transferir recursos a altres membres de la família o contribuir a la recaptació fiscal també forma part dels mecanismes que fan funcionar una economia.
Quan una persona passa de treballador actiu a pensionista, canvia la seva manera de participar en el sistema econòmic, però no desapareix d’aquest sistema. Continua prenent decisions econòmiques cada dia, continua generant demanda i continua influint en el comportament dels mercats.
La qüestió no és si els pensionistes contribueixen o no a l’economia, sinó de quina manera ho fan.
Les pensions: un retorn de les cotitzacions acumulades
Un dels errors més habituals consisteix a presentar la pensió contributiva com una subvenció permanent. En realitat, es tracta d’un mecanisme de protecció social que es fonamenta en les aportacions realitzades durant la vida laboral.
Durant dècades, treballadors i empreses efectuen cotitzacions destinades a finançar el sistema públic de pensions. Aquest esforç contributiu permet que, quan arriba l’edat de jubilació o es produeixen determinades circumstàncies protegides per la llei, el ciutadà tingui dret a percebre una prestació.
Segons les estadístiques oficials de pensions contributives, aquestes es caracteritzen precisament per l’existència d’una relació jurídica prèvia amb la Seguretat Social i pel compliment dels requisits de cotització establerts (Idescat).
Això significa que la major part dels pensionistes han contribuït durant molts anys a sostenir els serveis públics, les infraestructures i les prestacions socials de les quals es beneficien les generacions següents.
El consum: la gran aportació invisible
Si hi ha un aspecte que sovint passa desapercebut és l’enorme impacte que tenen els pensionistes sobre el consum intern.
Una persona jubilada continua necessitant aliments, roba, productes farmacèutics, serveis de salut, energia, telecomunicacions, transports i activitats de lleure. Cada compra que realitza genera ingressos per a empreses i comerços, salaris per als treballadors i impostos per a les administracions públiques.
Aquest procés no és menor. De fet, una gran part de l’activitat econòmica moderna depèn del consum de les llars. Sense consumidors, les empreses no venen. Sense vendes, no hi ha inversió ni ocupació. I sense ocupació, disminueixen els ingressos fiscals.
Els pensionistes formen part d’aquesta cadena econòmica de manera constant. A diferència d’altres col·lectius, moltes vegades disposen d’uns ingressos relativament estables i previsibles. Aquesta estabilitat contribueix a mantenir la demanda de béns i serveis fins i tot durant períodes de dificultats econòmiques.
Un factor d’estabilitat en temps de crisi
La història econòmica recent ofereix exemples clars de la importància de les pensions com a factor estabilitzador.
Durant períodes de recessió, quan l’atur augmenta i moltes famílies perden capacitat adquisitiva, els ingressos procedents de les pensions acostumen a mantenir-se. Això permet que una part important del consum continuï circulant dins de l’economia.
Molts economistes consideren que aquest efecte funciona com un estabilitzador automàtic. Els diners que perceben els pensionistes no acostumen a quedar immobilitzats, sinó que es gasten principalment en necessitats quotidianes.
A diferència d’altres fluxos financers que poden quedar retinguts en productes d’inversió o en mercats especulatius, les pensions solen transformar-se ràpidament en consum real.
Aquesta característica beneficia especialment l’economia local i els petits negocis de proximitat.
El comerç de barri també viu de les pensions
Passejar per qualsevol municipi permet entendre aquest fenomen amb facilitat.
Fleques, farmàcies, peixateries, supermercats, cafeteries, perruqueries o mercats municipals tenen entre la seva clientela habitual una elevada proporció de persones jubilades.
Els pensionistes són consumidors recurrents. Compren durant tot l’any i no només en períodes puntuals. Aquesta regularitat proporciona estabilitat als ingressos de nombrosos establiments comercials.
En moltes poblacions petites o zones rurals, la presència d’una població envellida és fins i tot un dels factors que ajuda a mantenir oberts serveis que, sense aquesta demanda continuada, podrien desaparèixer.
Per aquest motiu, quan es parla de l’impacte de les pensions no només és important observar la despesa pública que representen, sinó també els efectes multiplicadors que generen en l’activitat privada.
Els pensionistes continuen pagant impostos
Una altra idea equivocada és pensar que els pensionistes deixen de contribuir al finançament de l’Estat.
Tot i que ja no cotitzen com a treballadors actius, continuen aportant recursos a les arques públiques a través de diferents vies.
En primer lloc, moltes pensions contributives estan subjectes a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Això significa que una part de la prestació retorna directament a l’administració en forma de tributació. L’estat, de fet, “recupera” de 25.000 a 30.000 mil milions d’euros anuals de les pensions (per mitjà de l’IRPF que paguen els pensionistes).
En segon lloc, totes les despeses de consum comporten el pagament d’impostos indirectes, especialment l’IVA.
Cada vegada que una persona jubilada compra aliments, paga una factura elèctrica, contracta un servei o adquireix qualsevol producte, contribueix també a la recaptació fiscal.
Per tant, és incorrecte afirmar que un pensionista només rep recursos públics. També participa en el sistema tributari i contribueix al finançament de les administracions.
El valor econòmic de l’ajuda familiar
Existeix una altra contribució que sovint no apareix reflectida en les estadístiques oficials: l’ajuda econòmica i personal que els pensionistes proporcionen a les seves famílies.
A moltes llars, avis i àvies assumeixen tasques de cura dels nets, col·laboren en despeses quotidianes o ofereixen suport econòmic puntual en moments de dificultat.
Aquestes activitats tenen un valor econòmic enorme, encara que resulti difícil quantificar-lo.
Si aquestes tasques haguessin de ser contractades al mercat laboral, implicarien una despesa considerable per a les famílies. Per tant, la contribució dels pensionistes va molt més enllà dels ingressos monetaris que reben cada mes.
La seva participació redueix costos familiars, facilita la conciliació laboral i contribueix indirectament a la productivitat de les generacions més joves.
Una contribució a la cohesió social
L’economia no funciona en un buit. Necessita estabilitat social, confiança i solidaritat intergeneracional.
Els pensionistes exerceixen també una funció important en aquest àmbit. Transmeten experiència, coneixements i suport emocional a les famílies. Participen en associacions, entitats culturals, activitats de voluntariat i iniciatives comunitàries.
Aquest conjunt d’activitats genera allò que els especialistes anomenen capital social: una xarxa de relacions i confiança que facilita el bon funcionament de la societat.
Tot i que aquest valor és difícil de mesurar en termes estrictament monetaris, té conseqüències reals sobre el desenvolupament econòmic d’un país.
El repte de la sostenibilitat no invalida la seva aportació
És cert que les pensions representen una de les partides més importants dels pressupostos públics. També és cert que l’envelliment demogràfic planteja reptes considerables per al futur del sistema.
Ara bé, reconèixer aquests reptes no implica negar la contribució dels pensionistes.
El debat sobre la sostenibilitat de les pensions és una qüestió diferent. Se centra en com garantir que les generacions futures puguin mantenir un sistema capaç de finançar les prestacions en un context de canvis demogràfics.
Aquest debat és legítim i necessari. Però no es pot utilitzar per concloure que les persones jubilades són improductives o econòmicament inútils.
Una cosa és analitzar la viabilitat financera d’un sistema i una altra molt diferent és qüestionar la utilitat dels seus beneficiaris.
El mite de la improductivitat
La idea que una persona deixa de tenir valor econòmic quan abandona el mercat laboral respon a una concepció reduccionista de l’economia.
La producció és una part essencial del sistema, però no és l’única.
Un consumidor també és necessari. Un ciutadà que paga impostos també és necessari. Un avi que facilita que els seus fills treballin també és necessari. Una persona que impulsa l’activitat de comerços i serveis també és necessària.
Des d’aquesta perspectiva, la jubilació no significa deixar de contribuir. Significa canviar la naturalesa de la contribució.
La societat obté beneficis de les diferents etapes de la vida de les persones. Durant la joventut es rep educació. Durant la vida laboral es genera producció i es cotitza. Durant la jubilació es manté el consum, es transmet experiència i es reforça la cohesió familiar i social.
Totes aquestes fases estan connectades entre si.
Una mirada més enllà dels números
Quan es debat sobre pensions sovint s’utilitzen gràfics, balances comptables i projeccions financeres. Tot això és important, però no explica la totalitat del fenomen.
L’economia real està formada per persones.
Darrere de cada pensió hi ha un treballador que ha contribuït durant dècades al desenvolupament del país. Hi ha professionals de tots els sectors que han pagat impostos, han consumit, han creat empreses, han educat fills i han participat en la construcció de la societat actual.
Reduir aquestes persones a una simple despesa pressupostària és ignorar tant el seu passat contributiu com la seva activitat econòmica present.
Conclusions
Les dades i l’anàlisi econòmica permeten arribar a una conclusió clara: els pensionistes que perceben una pensió contributiva no poden ser considerats uns «inútils econòmics» per a l’Estat.
En primer lloc, perquè les pensions contributives deriven d’anys de cotització i de la participació prèvia en el sistema de Seguretat Social. (Idescat)
En segon lloc, perquè continuen generant consum, sostenint negocis, impulsant l’activitat econòmica local i contribuint a la recaptació fiscal mitjançant impostos directes i indirectes.
En tercer lloc, perquè proporcionen estabilitat a moltes famílies, afavoreixen la cohesió social i desenvolupen funcions que tenen un valor econòmic real encara que sovint no apareguin reflectides en els comptes nacionals.
La jubilació no és una retirada de la vida econòmica. És una transformació del paper que la persona exerceix dins del sistema. Els pensionistes deixen de ser principalment productors, però continuen sent consumidors, contribuents, cuidadors, inversors de proximitat i agents de cohesió social.
Per això, més que una càrrega improductiva, els pensionistes constitueixen un dels pilars silenciosos sobre els quals descansa bona part de l’estabilitat econòmica i social de qualsevol país desenvolupat.
Final: per això és inacceptable i del tot rebutjable que “influenciadors” pagats per partits d’extrema dreta intentin menystenir a un conjunt de la ciutadania que està format per gairebé 10 milions de persones. Cap pensionista hauria d’acceptar aquest menyspreu. I menys, votar a partits feixistes.
