El memorial de les drassanes: un espai que recupera la història de la construcció naval a Calella

La desaparició del bar El Paso ha donat pas a un nou espai de memòria al Passeig Manuel Puigvert dedicat a les antigues drassanes de Calella. El memorial, format per una embarcació de fusta i complementat amb diversos plafons informatius, repassa la història de la construcció naval a la ciutat a través de textos i fotografies.

El passat naval s’explica en plafons amb temàtica nàutica. (Foto: CalellaCOM)

El conjunt permet entendre què eren les drassanes, uns espais oberts situats a peu de platja on, durant segles, mestres d’aixa, calafats i altres artesans construïen i reparaven embarcacions destinades tant a la pesca com al comerç marítim.

Les drassanes de la Costa de Llevant

El memorial situa les drassanes calellenques dins d’un fenomen que va marcar bona part del litoral, concretament des de Montgat i Tossa de Mar. Les àmplies platges, la proximitat de zones boscoses -com el Montnegre o les Gavarres– i la presència d’oficis -com la fabricació de veles o cordes– van afavorir el desenvolupament de moltes drassanes al llarg de la costa.

Per tant, Calella compartia protagonisme amb altres poblacions com Arenys de Mar, Mataró, Vilassar de Mar, Canet, Blanes o Lloret, on es construïen des de grans velers mercants —bergantins, pollacres, fragates, bricbarques o goletes— fins a pailebots, com el “Villa de Calella” o altres embarcacions de pesca molt més petites destinades a la pesca o el transport.

Imatge de treballadors a les drassanes de Calella (Foto: Calella Segle XX)

Els oficis del mar

Aquesta xarxa de drassanes no hagués estat possible sense els oficis que en formaven part. Els mestres d’aixa, coneguts també com a “fusters de ribera”, eren els encarregats de construir i reparar els vaixells. Era una feina que es transmetia de pares a fills i que exigia anys d’aprenentatge, coneixement de la fusta i capacitat per dibuixar els plànols de les embarcacions. Aquests mestres treballaven principalment amb roure i alzina per a l’estructura i amb pi per recobrir aquesta, utilitzant l’aixa, l’eina que donava nom a la professió i que permetia treballar bé les peces de fusta corbes.

Un cop acabada la construcció intervenien els calafats, responsables de garantir la impermeabilitat de les embarcacions. Amb una maçola de fusta en forma de “T” i fibres vegetals d’estopa segellaven les juntes dels taulons i, posteriorment, aplicaven quitrà a totes les parts en contacte amb l’aigua. El manteniment es repetia habitualment cada any abans de l’arribada del bon temps per navegar.

Calafatejar el vaixell era una tasca dura que aconseguia impedir l’entrada d’aigua o aire a l’embarcació (Foto: Josep Montmany / Calella Segle XX)

Una gran xarxa de mestres d’aixa i embarcacions

La història de les drassanes de Calella també és la de les famílies que, durant generacions, van mantenir viu l’ofici. Entre les més antigues destaca la nissaga dels Cassà, responsable de la construcció de la nau Santa Maria i Sant Nicolau, batejada així en honor als patrons de l’església parroquial, consagrada l’any 1564. D’aquell mateix període també es documenten mestres d’aixa com Antoni Solà, Bernardí Marcó i Antoni Bonet, així com els calafats Guillem i Joan Sivilla i altres nissagues vinculades a la construcció naval, com els Vidal, els Campdesunyer o els Moliner.

Amb el pas dels segles, altres constructors van deixar la seva empremta a la ciutat. Els Galup van construir, entre altres embarcacions, el bergantí San Juan, de 180 tones, l’any 1803. Poc després, Pau Roldós va bastir els bergantins Nuevo Concepción, de 165 tones, i el Manuel, conegut també com El Terrible, de 135 tones. Uns anys més tard, Manuel Terrades i Joan Costas van instal·lar una drassana de velers mercants entre els carrers de les Creus i Sant Josep, on treballaven tretze mestres d’aixa i sis calafats.

A mitjan segle XIX, els mestres d’aixa Antoni Amargós i Jaume Turró van situar les drassanes en la seva millor etapa amb la construcció de grans velers com els bergantins Don Joaquín (260 tones), Nuevo Pepita (226 tones) i Fluvià (280 tones), la pollacra Floresta (212 tones), la Nueva Osiris (250 tones) o el bricbarca Fray Agustín Canellas (291 tones). Després de la dissolució de la societat entre Amargós i Turró, la família Turró va mantenir l’ofici durant bona part del segle XX, especialitzant-se en la construcció d’embarcacions de pesca i d’esbarjo i signant la seva obra més emblemàtica: el pailebot Villa de Calella.

Els germans Jaume i Lluís Turró Estolt, mestres d’aixa. Any 1921. (Foto: Tomàs Carreras Artau / Institució Milà i Fontanals – CSIC)

El Villa de Calella, el gran símbol de les drassanes

Entre totes les embarcacions construïdes a Calella, destaca el pailebot de dos pals Villa de Calella, obra construïda pels germans Jaume i Lluís Turró. El vaixell, propietat de l’armador Enric Formiga Clapés, dedicat al negoci de la sal, va ser beneït pel reverend Josep Tarrés abans de ser avarat -posat a l’aigua- un 26 de desembre de 1918.

Amb 21 metres de longitud, una amplada de 6,6 metres i 64,9 tones, el Villa de Calella va navegar transportant sal per la costa entre ports com Torrevella, Santa Pola o Cartagena; tot i que també carregava ciment, carbó, fosfats o garrofes a ports algerians i portuguesos. El 30 de desembre de 1936 el pailebot va naufragar a la gola sud del delta de l’Ebre, a 500 metres de la costa i a 10 metres de profunditat, deixant només visibles els seus dos pals.

La Casa del Gremi de Pescadors

D’altra banda, el memorial fa menció especial a la Casa del Gremi de Pescadors, coneguda popularment com “el Pòsit” o “el Gremi”. Els pescadors van disposar d’una primera casa gremial a la platja des de principis del segle XIX, però l’arribada del ferrocarril i les ampliacions de les seves vies van obligar a traslladar-la en dues ocasions. L’any 1904 va quedar establerta definitivament entre els carrers Sant Pere i de les Ànimes.

L’edifici, amb planta baixa i primer pis, el compartien el mateix Gremi de Pescadors amb els mestres d’aixa i calafats. Aquest disposava d’un pou, una caldera i diversos rentadors per tenyir les xarxes. També tenia un dormitori pels palers, els homes que ajudaven a posar i treure les barques del mar, i hi havia un espai reservat als treballs de la drassana. El gremi va mantenir la seva activitat fins a principis dels anys noranta del segle XX.

Els palers Abelardo Lázaro i Quimet Cardó a punt per treure la barca Carmen de Cal Porró l’any 1956 (Foto: Familia Tenas-Bastida / Llibre Abans Calella)

El final de les drassanes

La construcció tradicional de velers va anar perdent protagonisme a mesura que avançava la industrialització i s’imposava la navegació a vapor. L’activitat es va mantenir viva per la nissaga dels Turró, però les últimes drassanes calellenques van desaparèixer a finals dels anys vuitanta del segle XX, posant punt i final a una activitat que durant segles va formar part del paisatge i de l’economia de Calella.