Els pijos
Una afirmació d’una neta al respecte d’un centre, dient: “hi ha molt de pijerio”, m’ha despertat memòria de la infància, anys quaranta i cinquanta, en haver conviscut amb nois que podríem denominar pijos. La memòria és selectiva i cal fer un esforç per centrar-la. Tal com diu un conegut, ara recordes coses de quan anaves a col·legi, però no recordes on has deixat les claus.
Quan els escolapis varen decidir que al seu col·legi de Calella es deixaria de fer el batxillerat, els que el cursàvem, pocs, vàrem sortir escampats a diferents centres. Vaig anar a parar als maristes de Valldemia, a Mataró, gràcies a unes amistats del pare a la capital del Maresme.
Hi havia interns, externs i mig pensionistes. La convivència era bona i explicaré algunes converses o posicionaments que es podrien considerar de pijos.
El qui fa una narració intensa d’un pijo és Joan Marsé, novelista dels anys cinquanta, en la seva novel·la Últimas tardes con Teresa, on explica el comportament d’un jove de la barriada de treballadors del Carmel, en voler conviure amb noies del barri selecte de Sant Gervasi, aparentant molt més del que era.
Els pijos que recordo no sé si ho aparentaven més. Parlaven castellà i eren interns. També hi havia algun que altre extern de Mataró que destacava lluint la bona posició de la família, però mai vaig interpretar-ho com a pijerio, màxim una dosi de supèrbia. D’aquests en trobes en diferents àmbits. Els fabricants calellencs en tertúlia a la pèrgola del cafè Espanya del passeig de Mar, lluïen alguns la seva suficiència i deixaven anar afirmacions tan ofensives com “qui no tingui calers que no xerri”. Igualment en el camp de la política s’hi troben aquells que la seva supèrbia els fa parlar en un to superior. Mala experiència, però existeix.
Calella tenia a finals del cinquanta una considerable colònia d’estiu. Feien una selecció d’amistats, entre ells. Nosaltres ens quedàvem al marge, cosa que no ens preocupava gens. Alguns tenien uns comportaments que si no eren de pijos, ho semblava. Aquesta colònia amb la vinguda del turisme estranger va anar desapareixent.
Les converses foren: “Nosotros vamos muchos días a comer bocadillos al Canaletas y si quieres comer un buen bocadillo de los de veinticinco pesetas, tienes que untar al camarero, le das treinta pelas y te trae un bocadillo fantástico, que sale el jamón por los lados”. Per tant en pagava 55 pessetes de res.
“En casa cambiamos los muebles cada año y se invita a las amistades a verlos, con una merienda de chocolate y picatostes”. “Aficionado y socio del Español, cuando visitan un campo cercano, Valencia, Zaragoza, me ves a mí en primera fila”.
La narració final ja té més greix i la vaig viure a les pràctiques de milícies a Bilbao, com a alferes de complement. Un soldat es va escapar un diumenge i anant amb un tren petit va treure el cap per la finestra amb tan mala sort que es va obrir el cap. Literalment es va obrir-lo, portava un cosit de més d’un pam. Acabada l’estada a l’hospital, li va caure una sanció d’un mes a la presó de la mateixa caserna.
Ara entro jo per aquelles coses que passen. Un diumenge que estava de guàrdia, ve un capità i em diu:
—Te pido un favor, hoy vendrán los padres del soldado, recuerdo se llamaba Gaudencio, que entren en la biblioteca, tú sacas al soldado del calabozo y que entre por la puerta de atrás y se puedan ver.
—Mi capitán, por la mañana no pueden salir del calabozo — vaig respondre jo.
— Por eso te pido este favor.
I va marxar. Envio el sergent de guàrdia a buscar el soldat i em pregunta si el porta emmanillat, recordo que li vaig dir: “No hombre, ponle una bola con cadena en el pie como los tebeos”. El sergent es va mosquejar i li indico que entrin a la biblioteca per la porta del darrere que ja l’obriré. Efectivament, ja hi havia els pares, impecablement vestits, ell tot de blanc i la mare molt elegant. Em varen donar efusivament les gràcies. El meu pensament fou que m’havia jugat un “empurament”, per fer el favor al capità que volia quedar bé amb una família de ringo-rango de Neguri. No els puc catalogar de pijos, però sí de la burgesia bilbaïna que tant pesava, fins i tot a l’exèrcit.
