Sempre he pensat que el món és dels qui el somien en gran. Somiar en gran és el que et permet aconseguir fites valentes i atrevides, en tot cas, si allò somiat no es pot materialitzar tal i com ho imaginaves, segur que aconsegueixes molt més que si el punt de partida era mínim. Pensar en petit només et deixarà fer tímids pedaços.

Com a calellenc, els darrers anys pateixo una espècie de síndrome d’Stendhal latent, ja sabeu, aquell síndrome que va patir Stendhal a Florència, i que s’identifica amb una espècie de sobredosis de bellesa. Dic latent perquè aquesta suposada bellesa resta en la meva ment quan la imagino en diferents indrets de la població. Tot i això, val a dir que qualsevol pot experimentar aquesta síndrome de veritat quan contempla la vista dalt de les Torretes, el Far o si s’arriba fins la Roca Grossa. La natura i el relleu calellenc són testimoni de l’enorme potencial que tenim… Però quan observem detingudament, ens adonem que hi ha tant per fer, tant per organitzar, tant per canviar, tant per millorar, que qualsevol podria ara ser víctima de la síndrome del salvador, que pateix qui no confia en què altres persones puguin arreglar una situació i necessita sentir que ha de salvar allò sigui com sigui.

Veig tantes oportunitats desaprofitades a Calella, que penso que només els ciutadans que els preocupi de debò la ciutat i no tinguin altres interessos aliens, podran tirar-les endavant. 

Aquests dies he estat llegint un llibre de Francesc Grau i Viader de l’any 1985, que es diu Calella, Flashback. A banda de ser un magnífic escriptor, Francesc Grau va ser també un calellenc compromès amb la seva ciutat i m’he acabat identificant amb algunes de les seves pàgines. 

Vaig sentir una punxada a l’estómac quan vaig llegir com descrivia El Parc Dalmau de l’any 1985: “El Parc és, d’ençà que l’adquirí l’Ajuntament, un recinte molt ben endegat, net de malesa (…) El que abans havien estat feixes de conreu, són ara jardins coberts de flors, indrets idíl·lics i llocs d’esbargiment per a petits i grans”. Em sembla estrany que avui, quasi 40 anys després, s’hagi pogut deteriorar tant i allunyar-se tant d’aquesta descripció… Alhora, m’anima a pensar que voluntaris decidits, han començat a fer-se’n càrrec deixant en evidència els diferents consistoris que l’han descuidat i que han fet una gestió pèssima de parcs i jardins, en general, a la població. I això que som Vil·la Florida, de 3 flors; qui ho diria, oi? 

 Fixeu-vos ara com Grau desperta la seva vena somiadora i posa de manifest el seu particular síndrome d’Stendhal latent en aquest fragment sobre el pati de l’Ós: “Prop del pati de l’Ós hi ha una espècie d’amfiteatre natural que anys enrere havia estat pedrera, que és un lloc únic per a celebrar-hi espectacles de veritable categoria. És un lloc rústic, arrecerat, fet a mida per a representacions teatrals, actuacions corals i folklòriques, concerts… Bastaria només uns efectes de llum, la instal·lació d’uns aparells de megafonia, el cultiu d’unes plantes adequades i, si fos possible, uns jocs d’aigua aprofitant la propera i elevada situació dels dipòsits de l’aigua municipal. Voleu imaginar-vos-ho, si us plau?”

“Comptem amb magnífics racons descuidats”

 Fantàstic, un visionari al que no s’ha fet cas perquè gairebé 40 anys més tard, aquest raconet tan prometedor continua desaprofitat, bé, no del tot, acull un parell d’escultures, i que no faltin a Calella! 

En aquest sentit, és divertidíssima la clarividència de Francesc Grau quan parla dels “catrans”, aquesta paraula calellenca perduda que, com també explica al llibre, es referia “als individus que sistemàticament es dedicaven a les turistes amb finalitats amatòries”. Mireu què deia al 1985: “Ara que floreixen tants monuments i monumentets per la ciutat, penso que no costaria gens de dedicar-ne un als catrans.” Si sabés la de monumentets que han florit d’ençà…

 M’entristeix pensar que som tan lluny d’aquesta època que descriu Grau, en la que a Calella hi havia “90 hotels i 25 locals amb música” i la ciutat era tot un referent arreu del món: “una moderna ciutat arran del Mediterrani”, “ciutat cosmopolita per excel·lència”.

Són sorprenents també les seves paraules del carrer Jovara, un carrer trist i poc vital avui, que en canvi, l’any 1985, era, segons aquest autor, el centre de la nit calellenca. 

Què ha passat? Tant ens hem desapassionat del tresor que teníem que hem acceptat impassibles el fatídic i inevitable deteriorament de Calella?

 A hores d’ara, tots els que m’heu llegit algun cop, coneixeu el meu leitmotiv de la via del tren. Em bull la sang quan veig la immensa limitació econòmica i ecològica que suposa una via de tren entre platja, passeig de mar i població. 

Que és una obra faraònica? És clar, també ho va ser la construcció de la via per primera vegada i bé que es va fer… 

Que cal anar de bracet amb altres alcaldes de poblacions veïnes? No tinc cap dubte que sabran apreciar les bondats del canvi… 

Que hi ha molts passos burocràtics? Sí, desgraciadament, però només cal anar pas a pas (o partido a partido, com diu aquell!)… 

Que hi haurà qui s’hi oposarà? Òbviament, cada projecte té els seus detractors, fins i tot l’asfalt peatonal del carrer església va tenir els seus…

Per aquests entrebancs hem de deixar de somiar? Ni parlar-ne, hi ha molt a fer i hem de començar ja!

I sinó, mireu com l’enginyós Grau, just abans de les Olimpíades del 92, imaginava solucions al fantasma de la segona via: “abans de permetre que la nova via es faci al costat de l’actual i es mengi un tros de passeig (…) s’ha d’aconseguir que les dues vies passin més enllà de la balustrada i que per accedir a la platja es construeixin passos elevats. D’aquesta forma (…) es guanyaria un espai -el que ara ocupa la via- que permetria eixamplar el carrer i faria que el passeig quedés definitivament unit a la població”. La majoria de ciutadans compromesos de Calella hi hem pensat algun cop i hem trobat solucions imaginatives al tema. Sota el meu punt de vista, el més sensat és el trasllat de la via, permetent així la via verda per a bicicletes i vianants amb la que somio, i que permetria unir els pobles del Maresme constituïnt un projecte turístic únic al món. Potser podríem tornar a revifar la providencial referència de Grau al passat de la ciutat: “Calella era, després d’Amsterdam, la ciutat on es veia més gent en bicicleta”. 

Francesc Grau i Viader

“Necessitem líders calellencs compromesos de debò”

Ara més que mai necessitem líders visionaris i compromesos amb la ciutat que ens facin somiar i ens tornin aquella passió perduda. Perquè tot allò que hem deixat enrere, no tornarà, però sempre ens podrem reinventar amb el que el present i el futur ens ofereix. Tal com si parlés del turisme a la Calella de 2020, Grau reflexionava així al 1985, però en relació a la fi de l’auge industrial: “Tornaran a sorgir noves fàbriques, quin dubte hi ha, però aquelles que nasqueren en temps dels nostres pares, que ells ajudaren a créixer i a fer-se importants, aquelles que nosaltres hem vist trontollar i caure i desaparèixer de la nit al dia, aqueixes – que diria Bécquer – no tornaran!”

A hores d’ara, ja veieu que aquest llibre m’ha fascinat. Fixeu-vos, finalment, com definia Calella; és sensacional: “Calella no és una ciutat catalanista ni botiflera, ni religiosa ni anticlerical, ni de dretes ni d’esquerres, ni carca ni progre, ni cautelosa ni arrauxada, sinó tot el contrari!”.

No tinc cap dubte que així és, una ciutat plural, amb les seves contradiccions, però amb molta gent que s’hi vol implicar i vol ajudar a millorar-la. 

Una ciutat petita que necessita amb urgència que la somiem en gran!

Grau i Viader, F., (1985) Calella, flashback. Servei de publicacions Ajuntament de Calella