Feines a hores

L’altre dia estava pensant les feines que havia tingut a l’adolescència i a les empreses on havia treballat o anat a “fer hores”, en dèiem llavors… Una de les més rentables, no pels diners sinó per la feina, era la que em portava a casa un petit empresari que es feia un embolic amb les dotzenes que “repassaven” les treballadores a les seves cases particulars… Recordeu allò del carretó “d’anar a tornar la feina”, que també servia per traginar la síndria i tot el material de les berenades a les roques, per exemple? Doncs el que teníem a casa a mitges amb els meus “tios” (oncles) el recordo de vímec i justament tenia aquest nom, “carretó d’anar a tornar la feina”… Doncs bé, allà hi anaven les dotzenes de mitjons, mitges, bragues (depenia de l’empresa) anotant en un paperet el total de la feina feta… Aquells paperets me’ls duia els dissabtes al matí a casa l’amo de la fabriqueta i jo sumava la feina de cada treballadora i la multiplicava pel preu acordat… O sigui, una suma i una multiplicació, per a mi, que havia sortit feia poc dels escolapis, era un càlcul molt senzill… Doncs per fer aquestes operacions, el meu veí, que deuria haver fet “vot” d’oblidar per sempre més les classes de matemàtiques, em recompensava amb 50 pessetes (dels anys 60)… Sempre m’havia semblat, encertat o no, que tan poca feina estava molt ben pagada… Aquest treball va durar un parell de mesos, després va llogar un comptable a hores perquè li portés els comptes… Un altra dia comentaré que fer d’escolà als “frares” també em proporcionava algunes pessetes de les que recollien durant la missa…

Semblen contes de la vora del foc, oi!… Doncs se’n podria escriure un llibre… Potser ajuntant de mica en mica tots aquets comentaris, ja en sortiria un de ben maco…

Colo, 11-Agost-2020