“Donar resposta als drets fonamentals i les necessitats psicosocials de les persones grans una vegada són ingressades” és l’objectiu que planteja “Habitar la Vellesa”, el nou projecte que es porta a terme a la Residència Casal Fàtima i en el qual hi participen 40 avis.

A través de tallers i activitats artístiques, es pretén que les persones grans “siguin agents actius de la societat i generadors de cultura, envers només receptors”, així ho explica l’educadora del Casal Fatima i una de les organitzadores d’aquest projecte psicosocial, Susanna Solans.

Durant tot un any, els participants es veuen involucrats en tota mena de tècniques “noves i poc vistes dins dels centres residencials”, així com fotografia, documental i arts plàstiques. Solans afegeix que aquesta metodologia és especialment beneficiosa per la gent amb demència, un dels grups considerats com “els grans oblidats de la societat” i que a través de la narrativa artística es pot “interpretar el que volen expressar i així donar-los veu”.

Avis treballant amb el moviment a través del joc i la representació collage de paraules significatives (Foto: Casal Fàtima)

Habitar la Vellesa ha tingut molt bona rebuda per part de les famílies dels residents i pel col·lectiu artístic local. Aquesta feina culminarà amb una exposició que es portarà a terme al mes de novembre a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament Vell. El projecte també ha estat possible gràcies a la psicòloga Yasmina Navarro, el psicomotricista Ricard Jorge i el fisioterapeuta Marc Marzo.

El Casal de Fàtima ha organitzat també una trobada amb la Federació d’Entitats d’Atenció a l’Envelliment (FEATE), el 14 de març a la Fàbrica Llobet, per presentar aquesta iniciativa als equips tècnics del sector geriàtric.

Una resposta a les limitacions de l’atenció tradicional dels residents

Aquesta manera de tractar als residents neix de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), un enfocament  amb arrels de la psicologia humanista i l’ètica professional centrada en el pacient. L’ACP va sorgir a la dècada dels 50 com una resposta a les limitacions de l’atenció tradicional centrada en la malaltia, que sovint passava per alt les necessitats i preferències individuals dels pacients.

Els pioners en aquest enfocament van ser el psicoanalista Michael Balint i el psicòleg Carl Rogers que defensaven una relació més empàtica i col·laborativa entre metge i pacient, reconeixent la importància de les experiències i emocions per millorar la qualitat de l’atenció sanitària.