La Calella canviant

A tots els llocs, quan esdevenen creixements de la seva població, quasi sempre ho són per esdeveniments aliens als desitjos dels seus originaris pobladors.

Pels que hem viscut sempre a Calella i d’altres parts de la seva vida, de ben segur que no ens hem adonat que s’han anat produint reformes canviants per part dels responsables locals de cada època, sobretot urbanísticament, i també en relació amb el medi ambient. Hem donat per fet que les circumstàncies en què vivim ara sempre han estat així.

El Maresme, on la seva orografia es condueix amb una estreta comunió entre muntanya i mar, trobem al nord el que avui anomenem l’Alt Maresme, on es delimita amb els espigons finals de la serralada del Montnegre, les nostres roques, i que enceten una estreta i llarga planúria de platja costanera fins a la Tordera.

El lloc que avui anomenem Calella té molta més història que el fet rellevant de quan se’ns va atorgar la Carta de Població, i que pocs anys abans el rei Jaume II ens va concedir el dret de mercat, ara farà 700 anys. De la nostra contrada en tenim documentació, sobretot amb fets inherents, que queden autentificats també per les restes trobades, i que demostren que en temps primitius, laietans o colonials romans l’habitaven.

Fer un retrat imaginari d’uns antics aiguamolls al Capaspre i que de ben segur arribaven, en l’època romana, a una fàbrica de ceràmica fins a l’alt del Roser, per les restes allà trobades, no deixa de ser per mi molt més que un fet suposat. El vescomtat dels Cabrera, Bernat II, considerat el nostre fundador, i que va nomenar la pobla de Calella dins el terme de Montpalau, comença aquest primitiu poblament pel seu mercadal setmanal als indrets de la plana de la plaça de l’Ajuntament i la capella de Sant Quirze. Anà creixent i, amb el temps, fou anomenada vila de Calella, realitat que coneixem avui com a Ciutat de Calella.

El segle XIX és on comença, a tot el país i a Calella, el tret de sortida d’una nova època vilatana amb la seva revolució industrial, que s’iniciarà i es refermarà amb l’arribada del ferrocarril l’any 1881.

Aquest fet comunicatiu de transport serà decisiu per a la seva transformació com a vila industrial durant el segle següent, amb l’expansió i l’arrelament de la indústria tèxtil.

Mapa de Calella a principis del segle XIX.

Cal fer esment que, arribant a la dècada del 1920, la podem definir com l’esclat quantitatiu i qualitatiu del progrés de la nostra vila. Es manifesta amb noves construccions particulars d’aire artístic, seguint el corrent cultural modernista que s’enllaçava amb el final del segle passat a nivell continental. Les podem centrar en el súmmum d’aquesta tendència amb moltes construccions de veïnatge benestant, particulars que en seran perceptors d’aquesta nova tendència arquitectònica, agermanades amb les construccions municipals emblemàtiques de la mà de l’arquitecte Jeroni Martorell. Tot plegat, amb la cimentació dels carrers, el sistema de clavegueram, la conducció d’aigua i gas, el passeig de mar i l’obra dels pins de Can Pelayo, també dins l’estil arquitectònic d’en Jeroni, creava una simbiosi amb el fet natural del nostre enclavament entre el mar i la muntanya, i ens definia amb el merescut guardó de Ciutat.

També cal destacar els habitatges nous construïts en l’època per a les classes treballadores, sota el lema “una casa, una família”, moltes d’elles promocionades pels patrons tèxtils del moment. Encara avui sobreviuen als carrers Colom i Sagnier, entre d’altres, que encetaven un estil enyorat, encara ara, d’una manera diferent de viure. Faig l’afegitó que, a nivell popular, ens anomenaren temps després amb el sobrenom de “la perla de la costa”.

Cases barates del carrer Sagnier a dia d’avui (Foto: Diba.cat)

Veure el que tenim avui no exigeix esprémer ni buscar justificacions pels enderrocs i les seves transformacions, doncs ha estat així, en termes generals, a tot el país. L’eina municipalista ha estat directora, amb la seva concepció, com un gatell de percussió pels diferents interessos del moment.

No hem sabut o volgut entendre la importància que, en els moments en què la majoria del poble ha pogut triar els responsables, hagués pogut tenir una ordenació urbanística que podria haver estat millor o pitjor, però segurament diferent de la que tenim.

Quan una població adopta un model de canvi per fer-se dependent d’un nou sector econòmic —és a dir, que la seva principal indústria sigui el turisme—, la perspectiva que fa servir com a motor, com és la ciutat, no és fàcil per a la seva convivència. El resultat d’una bona gestió hauria de ser un plus afegit que la faci favorable, i no contrària, a la seva ciutadania.

Com deia al començament, els creixements canviants de les poblacions “quasi sempre ho són per esdeveniments aliens als desitjos dels seus originaris pobladors”. Cal expressar, amb el respecte que es mereix per qui ha pogut o volgut triar venir a viure-hi, la meva sorpresa pel seu malestar, inclòs fet públic com a queixa generalitzada de no tenir una ciutat a la seva mida.

Depèn de tots plegats intentar canviar les dinàmiques presents i futures que ens aportin els esdeveniments, i així tenir una millor ciutat habitable. No és un repte, és una obligació que ens hem d’imposar.