Un any de guerra

Ja fa un any que començava els meus comentaris escrivint amb lletres majúscules: “GUERRES NO” o “ATUREM LES GUERRES”… La bona voluntat general no ha pas servit de res… Era de preveure… Qui s’hauria imaginat que, al cap de 12 mesos, encara no hi hauria cap acord, sinó ben al contrari: els més forts continuen oprimint i utilitzant el més dèbil, i encara amb més contundència… Els imperis sempre han guerrejat per aconseguir els seus objectius… La història ens ho explica detalladament… També sabem que ni tothom és bo, ni tothom és dolent… Calen persones assenyades per conversar amb la intenció de trobar un equilibri i que s’aturin els conflictes… Crec que era en Gandhi qui deia que no hi havia cap camí per arribar a la pau, que la pau era el camí… Però si, com ho comentava l’altre dia el conferenciant i periodista Llibert Ferri, el president rus (una de les parts més fortes i imprescindibles del conflicte) és tan imprevisible com sembla, anem molt malament… No li cal ésser gaire alt físicament per demostrar fortalesa, en té prou discursejant amenaces…

Un amic meu em deia que encara li faltava aprendre a caminar “bajo palio”, com ho han sabut fer altres dictadors, i també demanar la benedicció de l’Església perquè la “seva” lluita, encara que sagnant, sigui santificada… Tots els països estem en perill de ser engolits per altres de més potents (no pas més intel·ligents, esclar), sinó pels més durs i els més forts econòmicament parlant…

Ucraïna a la retina (Foto: Josep Maria Colomer)

Tant de bo hi hagi gent amb bones intencions que treballi per trobar aquesta pau que ens torni les ganes de continuar fent camí plegats… Ens cal recordar que, d’aquest planeta —de moment únic per a nosaltres—, només en som llogaters…

Colo, divendres, 24 de febrer de 2023