La llengua catalana, en declivi?

Després d’una dècada de coalició nacionalista catalana com a força majoritària a Catalunya, em preocupa el poc arrelament de la nostra llengua al carrer,  sobretot en el treball, reunions i festes, on es canvia, per entesa o comoditat, al castellà. És una pèrdua el fet presencial del català, segons estimacions recents, com la llengua no triada. També caldria tenir en compte, potser com a fet minoritari, el rebuig del bilingüisme per les dues parts. Potser també és que s’ha volgut excloure una llengua per una altra i el resultat ha estat el que és. Per això, em va cridar l’atenció que una majoria dels partits a casa nostra haguessin fet servir la reivindicació de l’idioma català en preferència en els seus parlaments en la Diada. Com diem alguns, recordar Santa Bàrbara quan trona.

Un motiu important també seria el fet de la sentencia judicial, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per anular diversos articles que blinden el català a les aules com a llengua vehicular, en espera del veredicte final del Tribunal Constitucional. Però crec que el motiu principal de referència política a la Diada hauria de ser un altre. L’enuig i autocrítica del qui sigui responsable per la  flaquesa actual del català.

Unes de les dades històriques del renaixement idiomàtic pels nouvinguts a Catalunya, succeït després de la dictadura, seria bo en aquests moments recordar-ho. Començant pel 1982 a Santa Coloma de Gramenet, on es va viure una mobilització ciutadana, per aconseguir signatures, amb manifestacions com a societat civil, no impulsada per partits polítics, per mares i pares majoritàriament castellanoparlants, reclamant que el català es convertís en la llengua vehicular d’ensenyament a l’escola. L’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, en Lluís Hernández (PSUC), conegut com “el cura rojo”  es va adherir a aquest moviment, perquè els seus fills estudiessin en català. Varen aconseguir reunir-se amb Jordi Pujol, que vivia els seus primers anys com a president de la Generalitat, i se’n varen sortir. Aquest fet, per les circumstàncies que siguin, el volen capgirar. La llei de normalització lingüística, aprovada l’abril del 1983 al Parlament de Catalunya, amb un enorme consens polític -cap vot en contra i una abstenció-, varen encetar les bases de l’actual model educatiu català i, a posteriori, la immersió s’estendria a tots el centres d’ensenyament de Catalunya.

Pels resultats actuals, els que tenien les eines per consolidar la normalització de la nostra llengua en els temps de democràcia després de la transició, amb majories de governs nacionalistes catalans, és evident que no ho han encertat. Sigui per un fet d’exclusió d’una llengua, per l’altra, o per raons que depenen de l’òptica que es mirin per cadascun del qui en siguin responsables. S’ha considerat sempre, i encara avui mateix, pels governs unitaris lingüístics dominants pels territoris d’arreu del món, que les llengües són fronteres que cal eliminar a favor de la seva. Una resistència ho és amb el bilingüisme. A Espanya ho són en unes parts del seu territori. Altra cosa és que siguin eines ben coordinades, útils i emprades de comunicació.

Un pas important, esperem que s’aprofiti, per la vivència del català, és el que s’ha materialitzat per la Generalitat de Catalunya aquest maig del 2025 amb el “Pacte Nacional per la Llengua”. Es va començar a gestar el 2021 sota el mandat de Pere Aragonés i s’ha materialitzat amb la Presidència de Salvador Illa. Subscrit a la seu de Institut d’Estudis Catalans amb la signatura, i que degut a la seva importància associativa en un moment d’emergència, i podríem dir de rescat, que anomeno els seus signants, a saber fins avui:

Els tres partits polítics promotors: PSC,ERC i Comuns.

Sis entitats dedicades a la promoció de la cultura catalana: Coordinadora  d’Associacions per la Llengua Catalana, Plataforma per la Llengua, Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques (Ciemen)  i Fundació .Cat.

Vuit organitzacions de la societat civil: la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Mesa d’Entitats del Tercer Sector Social, la Federació Catalana de Municipis, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, la Confederació de Cooperatives de Catalunya i la incorporació aquest mes de la Xarxa Vives d’Universitats.

Nou agents econòmics: la Unió de Pagesos, la UGT de Catalunya, les Petites i Mitjanes Empreses de Catalunya (Pimec), el Consell General de Càmeres Oficials de Comerç, Industria i Navegació de Catalunya, el Foment del Treball,  les CCOO de Catalunya, la USOC i la Intersindical.

També l’Ajuntament de Barcelona i esperem que siguin molt més els consistoris adherits.

L’objectiu del Pacte Nacional és protegir, desenvolupar i incrementar els parlants en català en 600.000 persones fins el 2030, estimats en una incorporació de 100.000 per any.

La intenció és rellançar la política lingüística catalana amb més recursos, però també subjecte a un debat sobre la seva eficàcia. La transversalitat real i el compromís efectiu amb la revitalització en la societat amb el seu canvi constant, amb debats anuals amb fites assolides. El Departament de Política Lingüística de la Generalitat, encetada per l’actual govern, és l’encarregat del seu desplegament per la seva pràctica.

El Pacte Nacional per la Llengua pretén garantir el present i el futur del català com a llengua viva i compartida, reforçant l’ús social i promovent polítiques públiques municipals i d’altres agents socials perquè el català sigui una llengua útil i visible en la vida diària.

Ara pot ser un bon moment perquè la nostra llengua sigui: “inclusiva, pròpia, transversal i l’única llengua d’acollida” (S. Illa).