Democràcia: Reflexions politico-socials sobre una democràcia avançada (I)
Punt de partida.
Des de que Plató, en el seu llibre “La República” (Platón, Obras Completas, Aguilar 1981) va definir les diferents formes de govern possibles, el concepte de “democràcia” va iniciar un llarg camí fins a establir-se com a forma de govern en diferents estats-nacions. El camí ha estat llarg i ple de contingències per tal d’escatir com calia entendre una manera de gestionar els afers socials d’una comunitat de persones (diem-ne, societats) que s’organitzaven per viure sota uns criteris morals que els garantissin seguretat, prosperitat, benestar i -en certa mesura conceptual-, llibertat.
Plató va ser crític amb el concepte. Va unir dues paraules: demos (poble) i cratos (poder), que junts s’identifiquen amb la definició de “govern del poble”. Cal deixar establert el moment històric en què va viure Plató (s. IV a. C.) on la societat grega estava organitzada en ciutats-estat i no pas en societats-estat. I també cal ser conscients de l’organització social, on esclaus i dones (la majoria almenys) no tenien la consideració de ciutadans. Per tant, el concepte de democràcia era molt limitat.
Per ell -per fer-ne una síntesi-, la democràcia només tenia sentit si els qui governaven eren les persones més preparades. Per ell, aquestes persones eren els filòsofs, que esdevindrien filòsofs-reis. I la participació en els afers de la ciutat estava restringida als homes lliures i que, en general, controlaven la ciutat per pertànyer a la noblesa o per tenir terres. Una participació, doncs, controlada i reduïda.
En aquest context, Plató deixava molt clar que el govern no podia estar, en cap cas, en mans de persones sense experiència, saber i coneixement de les lleis, de les necessitats (avui en diem interessos) de la població. No, per ell, el poder i el govern no podia estar en mans de persones que no tinguessin el que avui anomenem un perfil adequat.
Reflexió.
Què pensaria Plató en veure molts dels qui governen estats amb el perfil que mostren? Sense cap mena de dubte, es posaria les mans al cap!
Segurament seria un crític ferotge en veure que persones mediocres, sense un perfil proper al que ell considerava una persona culta, amb valors morals, amb possessió de coneixement sobre la veritat, la justícia i el bé…, estiguessin al capdavant de les seves societats. Seria un dels més crítics davant de la deriva que un sistema com la democràcia està patint.
Plató no era un ferm defensor de la democràcia ja en el seu temps, car considerava que la democràcia fàcilment podia esdevenir en una tirania, perquè el que ell anomenava “soroll” dels qui més criden i demanen drets per a ells i que no volen ser considerats com a “posseïdors de poder fàctic”…, són els menys preparats, els més inútils i, sobretot, els que més es volen aprofitar del sistema democràtic. No aporten res, i volen aprofitar-se per interès personal del sistema. No recorda això a molts polítics actuals?
No faré una defensa dels plantejaments polítics de Plató (al cap i a la fi, ell defensava un govern dels savis en forma de tirania filosòfica), però si que comparteixo amb ell la idea, no gens sospitosa, de voler i exigir que aquelles persones que s’han de dedicar a les tasques de govern siguin persones preparades, amb coneixements sobre les lleis, sobre el que és ser just i què ho és, sobre el bé i l’interès general…, elements indispensables que defineixen la figura del bon governant.
I aquesta idea cada vegada més es va diluint amb personatges egòlatres, megalòmans i amb aspiracions tiràniques que van ocupant els càrrecs més alts de les diferents administracions de governança i decisió. I no estan sols, ja que al seu costat hi ha els anomenats “poders fàctics” (és a dir, persones o organitzacions que des de la privacitat o el mercat econòmic, poden influir o determinar sobre les decisions polítiques. Com ara grans corporacions, exèrcits, jerarquies religioses (de diferents religions), poder judicial ideologitzat, mitjans de comunicació o generadors de continguts polítics dins les xarxes socials).
Conclusió.
Breument, per dir i afirmar que la democràcia està veient com la seva estructura conceptual que l’ha sostingut fins ara, està en perill per excés de democràcia!! Dit d’una manera entenedora: quan la democràcia es porta a l’extrem, genera el seu propi “càncer” (allò que la pot acabar matant), ja que tolera i admet com a tolerable en nom de la llibertat (d’expressió, de consciència o d’ideologia) a aquells que la volen destruir. I com que són els què més criden i saben trobar les febleses de la gent sense consciència crítica ni coneixements, són els que acaben arribant al poder. I des del poder adquirit legítimament…, destruir qui els ha permès arribar-hi.
La història ja ens ha mostrat -i ens mostra- exemples del què acabo d’exposar.
Cal doncs reformular el concepte de democràcia, conferint-li nous elements orgànics que l’enforteixin i la conformin com el sistema millor per a les persones en general.
