Concentracions, per qui i per què
Els que portem una vida llarga, podem fer una recapitulació amb els ulls del record i ens adonem que l’ésser humà necessita fe per creure i companyia per sentir-se segur. És una de les maneres de combatre les nostres pors.
La primera visió personal que des de la llunyania de la meva adolescència retinc, el motiu el desconec, però potser era per associar gent coneguda amb una significació política. Fou una concentració vista des de la finestra de casa quan vivia al davant de l’estació de Calella. Una concentració de joves, amb camisa blava i pantalons curts entre d’altres accessoris, esperant el trasllat amb tren cap al seu destí. Preguntant, després em digueren que eren integrants per desplaçar-se a un campament d’estiu de l’O.J.E. (Organización Juvenil Española). Això succeïa a les darreries dels 50, principis dels 60, lògicament del segle passat, a la nostra ciutat.
Els que vàrem créixer des de la nostra naixença amb l’anomenada postguerra civil, amb una dictadura com a govern, i per les seves circumstàncies inherents influint-nos amb normes de conducta derivada per la seva ideologia ultranacionalista, catòlica, militarista, lingüista única i posant tot l’èmfasi en la unitat d’Espanya, sense saber-ho, ens envoltaven per aquells anys primerencs unes repercussions futures, també amb el rere fons d’un eco inaudible de la passada confrontació armada entre germans. Aquell silenci, buit d’història recent, sense cap referència de relat anterior, que succeí en moltes famílies, entre elles la meva, era per adequar-nos a viure en aquell nou entorn. Aquesta explicació ens va arribar més tard, ja adults, amb la informació d’aquells temps. Així vaig comprendre el motiu d’aquell silenci, fet expressament amb un únic motiu: protecció.
El resultat d’aquella època política i civil pels qui la varen continuar practicant després, influïts a ben segur per aquells moments inicials que feien servir la part emocional per arribar així al compromís personal de cadascun. Ara comprenc i entenc com persones conegudes i també amigues, fessin nous posicionaments polítics i de conducta, produïts sobretot per l’arribada més tard de la democràcia. També em fa entenedor com es pot tombar per qualsevol costat un pensament aprofitant les circumstàncies dels moments.
La nostra postguerra va ser prou intensa i llarga per no ignorar-la els que la vàrem viure. Va ser molt diferent segons el substrat de la població. Depenia de la situació de cadascú, tant econòmica com de pensament.
La petjada d’aquells temps polítics es varen plasmar en monuments, escuts, plaques i altres recordatoris franquistes. Encara en queden presents a nombrosos municipis del país i alguns malden perquè no desapareguin, enfrontats a la memòria històrica intentant bloquejar-la, tot i que avui ja és llei per fer-la complir.
Tota concentració de qualsevol signe i motiu és una eina més perquè sigui un aparador propagandístic per així representar un sentit generalitzat d’opinió. És un instrument més per traslladar una forma d’afirmació, protesta, reivindicació o recolzament. Dirigida sobretot a la immensa majoria que és espectadora. Molt més ara amb els mitjans actuals de comunicació globals que tenim.
Intentar esbrinar el meu rebuig i les meves no assistències a manifestacions sempre m’ha preocupat. De ben segur, influït per un temps d’obligacions també locals ja llunyà. Imatges antigues d’una única cadena de televisió en blanc i negre, donant informació de les grans manifestacions franquistes, i per adobar-lo l’entremès de quan anava al cinema amb el NO-DO. Em deien en converses, que els espectadors, a l’inici del nou règim a les sales de cinema, s’aixecaven amb la mà estesa. Nosaltres ja no, els veiem asseguts aquells “informatius”.
Cal deduir que, per efecte o per defecte, molta gent considerava aquelles situacions propagandístiques una normalitat del moment, però d’altres no. Créixer amb aquests esdeveniments em varen comportar crítica i també rebuig per certs comportaments públics.
Que les manifestacions del signe que siguin tenen un poder d’atracció és indiscutible. Això és ben palès, i tant com a eina psicològica de primer ordre per afermar o tombar actituds i també pensaments. Grans esdeveniments han estat precedits per manifestacions que han ajudat a un canvi d’ordre polític i civil, però també han comportant grans decepcions.
Qüestionar les manifestacions no és pas el meu desig. Que és una eina per influir, sens dubte. Però m’agradaria per tot allò que hem vist i viscut que fos en llibertat d’elecció, no d’imposició.
No avalo el meu comportament de dubtes que al llarg dels temps han influït en el meu pensament, entre d’altres catalogar les manifestacions. De ben segur per part meva són produïts per evitar les manipulacions, si puc. La vida està plena d’encanteris que et fan confondre moltes vegades allò que és fictici d’allò que és real.
Viure en democràcia moltes vegades significa per una majoria no analitzar com hi has arribat. Tampoc els motius del perquè la gaudeixes i de vegades també oblides els que hi han estat els responsables. Encomanaria defensar-la en temps de risc. Viure amb llibertat i pensament s’ho val, sobretot per la consciència.
