Què fem amb el turisme?

Fa unes poques setmanes, es va presentar a Calella la nova marca turística, amb un lema triat per fer de reclam per als potencials visitants. Aquest diu “Calella, et dona vida”. Particularment -i molt particularment-, no m’agrada. No li trobo el sentit que pretén transmetre. L’anterior, almenys, tenia una connexió amb el turisme al parlar de “moments de felicitat”, tot i que no sempre els anhelats moments ho eren per alguns turistes (robatoris, mal servei…), però almenys hi havia connexió. Amb l’actual -de veritat que ho provo-, no li acabo de trobar el sentit. Quina vida et dóna? Una bona vida? Un bon menjar? Una bona tranquil·litat? Una bona platja? … no li acabo de trobar el què…

Però, ara seriosament, el turisme a Calella em comença a preocupar. Ho dic amb un sentiment que es situa entre la decepció i la nostàlgia.

Calella ha estat una destinació pionera en el turisme català. Ja hem celebrat més de 60 anys des que els primers turistes van arribar a la ciutat, un llunyà 1953. Ha plogut molt i hem viscut diferents etapes i moments. Molts calellencs encara recordem els anys 70 i 80 com els moment més àlgids, amb milers de turistes vinguts de la freda Europa a cremar-se (literalment) amb el nostre sol. Calella era una destinació ideal per gaudir d’uns dies de descans… i de diversió! Discoteques, bars, pubs, restaurants, sales de ball, festes a dojo en els mateixos hotels… Calella era el “Las Vegas” català (sense el joc, ni tot el que de negatiu té aquesta destinació americana). Venien joves, adults, persones grans, famílies… algunes repetien cada any. Calella superava els 20.000 llits. Tota la ciutat vivia abocada al turisme. Unes dècades i un temps on els propis calellencs no necessitaven sortir del municipi per passar unes vacances d’allò més entretingudes.

Però la història pot ser cruel a vegades. A partir de finals dels 80 i principis dels noranta la cosa va començar a canviar… Hotels tancats, davallada del turisme familiar i inici del turisme jove de borratxera i desmesura etílica. Manades de joves que, amb l’excusa de fer esport, destinaven la major part del seu temps a fer rutes pels pubs i discoteques fins a quedar literalment tirats. I amb ells, van arribar les destrosses de la via pública, els conflictes, les agressions, els crits i altres formes de comportament no desitjades. Calella va anar perdent el segell de destinació tranquil·la per convertir-se en un espai que no convidava a venir-hi. I la decadència va continuar durant la dècada dels anys dos mil. Hotels venuts i tancats, sense renovació (tret d’alguns empresaris del sector que van desmarcar-se d’aquest model de turisme i que encara avui segueixen insistint en fer les coses diferents).

Tot plegat, ha anat provocant una forta disminució de la presència de turistes a Calella. Discoteques tancades, pubs i bars desapareguts, menys serveis de cara al turisme. I van aparèixer les campanyes per mirar de millorar la situació. Això sí, campanyes fetes amb diner públic. Però cap d’elles ha acabat d’assolir el seu objectiu: recuperar un turisme amb més poder adquisitiu, més tranquil, més familiar. A veure, vull remarcar que hi ha hotelers que han fet generosos esforços per canviar aquesta situació, però les tendències turístiques actuals ja no són les mateixes dels anys setanta i vuitanta. Ara el turisme cerca sensacions que Calella no pot oferir. Calella és una destinació turística de sol i platja. I, compte! No dic que sigui una mala oferta. És una bona oferta per a aquells que cerquen justament això. La nostra platja local és bona i té serveis dignes. I de sol…, n’anem sobrats. Però l’oferta nocturna ja no és aquella d’abans. Ni tant sols la població és la mateixa. Ara no tothom vol turisme al costat de casa seva. Molts ciutadans calellencs ja no veuen en el turisme el seu “modus vivendi”. Molts treballen fora de la ciutat. Hi ha un grup important de jubilats que no necessiten el turisme. Els joves no veuen en el turisme un sector atractiu (moltes hores de treball, salaris baixos…). El comerç no veu que els turistes acabin generant grans ingressos i l’establiment de comerços de productes d’estiu i de baix preu no ajuden al comerç en general…

I per tot plegat, se’ns presenta una “nova” marca turística. Per fer què? Sí es per fer obres de millora en infraestructures gràcies als diners Next Generation, no hauria de caldre una marca turística, sinó un pla estratègic de millora de les infraestructures de la ciutat. I no l’acabo de veure. Però el fons del tema és el que no es treballa: què volem fer amb el turisme a Calella.

No estic dient, de cap manera, que s’hagi d’acabar amb el turisme. Segueix sent un sector econòmic que aporta llocs de treball i oportunitats laborals per empreses vinculades amb el turisme. Per tant, no el podem menysprear en absolut. Ara bé, ja no es pot fer el discurs que Calella “necessita” el turisme o aquell famós “Calella sense el turisme no té futur”. No, no…, Calella ja ha demostrat al llarg de la seva història que és una comunitat amb capacitat de canviar el seu destí: de ser una ciutat focalitzada en el sector tèxtil, a una focalitzada en el turisme i el comerç. I estic totalment convençut que el turisme ha de continuar present a Calella. Però amb un objectiu diferent, amb una idea diferent. Potser amb menys llits i menys hotels, amb un perfil de turista diferent. I acceptant que els apartaments/pisos turístics seran la norma. Caldrà acceptar que el turisme de proximitat (de cap de setmana) pot aportar recursos econòmics complementaris i acceptant que el comerç necessita una actualització de la seva imatge. Potser caldria pensar més en els calellencs i menys en els de fora. Què vull dir? Doncs una idea que sempre he defensat: si els que vivim a Calella estem a gust a la nostra ciutat, segur que els que ens visitin també ho estaran. Aquest hauria de ser l’objectiu més important. Tot plegat implica “endreçar” la ciutat: més seguretat, més neteja, més serveis, més amabilitat i, sobretot, més orgull de ser calellencs i defensar la nostra cultura, llengua i història.