L’Estany de les Oques
La fotografia d’avui pertany als darrers dies de l’any passat… Fou una passejada curta que em va portar, sense pensar-hi, a l’entrada del Parc Dalmau per l’Avinguda del Parc… Visitar l’Estany de les Oques és parada obligada, com també ho és donar un cop d’ull al “sortidor” i a les malmeses figures de nens cavalcant cargols (només en queda un)..
El recinte de les antigues oques era punt de trobada dels infants que ens enfilàvem a les reixetes de ferro (encara hi ha les mateixes) per donar-los un tros de pa… Encara ara sento el “clap, clap” de les seves veus sorolloses… Per la diada del Ram, era l’escenari adequat per donar feina i treball als “fotògrafs de carrer” especialistes en imatges familiars… Nens i nenes amb palmes i palmons, amb els pares, germans, tiets, avis, iaies, tota la família vaja… Quantes d’aquestes fotos no trobaríem als àlbums o “capses de sabates” on s’acostumaven a guardar aquestes imatges familiars… Altres dates, com ara l’Aplec, també era itinerari quasi obligat per emprendre la pujada (ascensió pels de més edat) fins arribar al Pati de l’Ós… Els temps han canviat i ara per pujar a ballar sardanes hi ha un transport per la gent que tenen les cames i el cor més vulnerables…
No sabria dir l’any, però les “oques de veritat” que van ser objecte de robatoris i maltractaments van acabar desapareixent… Després encara hi quedava l’aigua, però també darrerament es va treure… De ser un lloc idealitzat per la mainada observadora d’aquelles aus molt rebeques, cridaneres i compulsives, és ara un espai decebedor, potser massa tranquil, melancòlic i desaprofitat… Ara, amb tot això de l’aigua, trobem normal que no n’hi hagi… La nostàlgia, però, fa que recordem les èpoques més pròsperes i entranyables de la nostra infantesa quan “pujar als Pins” representava una excursió, una aventura de descoberta de la natura més propera; fauna, poca, si deixem a banda els anys que hi trobàvem un petit zoològic amb mones, micos, paó real, ocells, (ara no recordo ben bé tots els animals engabiats que hi havia)… De fet, però, l’any passat hi vaig veure saltar pels arbres un petit esquirol (fauna en llibertat)… I si parlem de flora, el parc n’està farcit i mimat i apreciat per un grup d’Amics del Parc… Gràcies…
Espais per la mainada, jocs, passeig, rutes marcades, fonts, jardins, refugis de la Guerra Civil, al juny sardanes, pavelló d’esports, escoles de proximitat…
No sabria dir del cert si realment no sabem valorar el gran pulmó natural que tenim i que ens cal conservar i mantenir… O potser es que tant se’ns en dona…
Screenshot
Fotografia reproduïda d’una Revista Municipal de l’any 1948 i una foto actual..
Colo, dijous 15-febrer-2024
