El meu poble

Els que hem tingut la sort de veure créixer el nostre poble en aquest cas, Calella, per la meva vivència, i fent una ullada a les dades  històriques dels creixements  del nostre municipi produïts fins avui, el trobo un poble desenvolupat, amb el seu  creixement en convivència i obert a l’acollida.

El primer eixample important del nostre poble, tant d’urbanització com de població, va succeir a finals del segle XIX i començament del XX amb la nostra incorporació a la indústria del tèxtil.  Més tard, esdevé una altra transformació a mitjans del segle XX, vinculada a l’arribada del canvi de paradigma majoritari cap el sector turístic. Aquest provoca una forta transformació urbanística, cultural i de convivència a la nostra ciutat.

El plantejament urbanístic heretat de l’època que anomeno tèxtil, era sobretot amb uns espais suficients, en aquells moments encara hortícoles i rurals,  i que varen dissenyar una ciutat oberta i amplia, amb predomini  de cases baixes, creant un entorn amb una manera diferent de viure, adients per aquells temps. Encara sobreviuen de llavors els edificis de caire municipal de la mà de l’arquitecte Jeroni Martorell, i espais rurals d’esbarjo a mar i muntanya,  el passeig i  el parc, promoguts per prohoms de l’època. No han corregut la mateixa sort molts edificis emblemàtics particulars engolits en aquesta segona transformació del nostre municipi. Aquest ha estat un dels preus que ens ha costat el reclam de vendre els nostres espais en aquesta segona expansió.

Els creixements de la majoria dels pobles de la comarca d’antuvi quasi sempre anaven lligats per demandes de treball, doncs aquest era un fet natural d’incorporació de la majoria dels nouvinguts i és lligaven amb les tradicions i tarannàs locals tant sols per la  inèrcia de la convivència. És per això que entendre el fet migratori que per causes diverses han patit totes les poblacions, tant d’anada com de tornada, al llarg dels temps, ens podrien ajudar a eixugar, que no curar, la ferida pel nostre record dels que hem gaudit d’aquell poble petit i familiar que hem perdut. La convivència com tot, costa molt consolidar-la i molt poc a perdre-la. Tot dependrà de la nostra actitud.

No és cap secret que per arribar-hi cal trobar la inclusió com a tasca previsora  d’apropament i  no l’exclusió actuant com a força superior. Aquí és on poden tibar les costures culturals i poden posar a prova una efectiva inclusió civil d’apropament a la pluralitat.

La referència comentada s’esmicola una mica quan l’augment de població és sobtat i continu en poc espai de temps.  El nostre cas és espectacular, doncs hem passat, que jo tingui dades, des del 1718 amb 768 habitants a  els actuals 20.864 el 2025.

Per una simple acció matemàtica amb aquestes dues dades del principi fins avui hem multiplicat la nostra població 27,1 vegades.

Agafant les dades històriques, podríem  deixar a gust de cadascú l’opinió de les causes, segons èpoques, dels creixements de la nostra població:

Certament la nostra ciutat, com algunes de les concentracions urbanes del nostre país, ha esdevingut un dels llocs receptius de nouvinguts, que segons èpoques ha augmentat significativament. Aquest fet no és nou d’avui, ha estat un degoteig continuat amb expansió desigual segons èpoques. De vegades  per raons alienes a les necessitats del municipi.

Calella sempre ha tingut un problema d’ADN territorial. S’ha resistit a  créixer a muntanya. El carrer Sant Jaume, per entendre’ns la N II, ha estat frontera de l’expansió urbana i ens hem configurat  com una franja al costat de la costa com un caneló.  Per això, en els anys de la fura turística es varen desmantellar cases emblemàtiques, genocidis arquitectònics per la creixent demanda de negocis i d’habitatges. També és cert que el tancament de fabriques tèxtils es va aprofitar per  ajudar a aquesta reconversió urbana.

Tot això, amb el vist i plau dels que llavors en tenien responsabilitat d’aturar-ho i reglamentar altres sortides urbanístiques, sobretot a l’antiga Calella urbana.

El repte de la nostra futura ciutat, que ja no poble, es tindria d’encomanar a gent valenta i capacitada, no encallada en el passat, però si que sàpiguen llegir aquest futur canviant, amb la difícil tria entre polítiques urbanístiques  expansives o restrictives. Cal que dels problemes en treguin solucions amb la  resposta  adequada per fer un entorn sostenible i així   tornar a donar-li la personalitat  que ens torni a definir amb un nou i encisador tarannà propi.

Ningú em pot prendre el regust o el record d’aquell poble que ja s’anomenava ciutat “por real decreto”, coneguda com la perla de la costa. No vull caure en el tòpic que el que hi havia abans era millor, perquè de ben segur no és així, però aquesta mel al llavis d’aquest record no la vull treure del meu pensament.

PTB

Carpe Diem

“El meu poble” és l’última columna que va escriure en Pere Tarrés i que es va quedar al tinter. La seva veu reflexiva i comprensiva ens ha acompanyat al llarg de més de tres anys. Aquest article és un homenatge, i un sincer agraïment, a en Pere Tarrés.