El nen i el monstre

Hi havia una vegada un nen que vivia lligat a un monstre.
No es tractava d’un monstre d’aquells que viuen a l’armari o sota el llit, era un monstre dels que també somriuen, fumen cigarretes i s’abrillanten les sabates. Un monstre amb dues cares i dues ànimes.
Davant del món, semblava que el monstre s’ocupava del nen, però, en realitat, era el nen qui dedicava la vida al monstre.
Algunes persones li deien que el monstre no sempre havia estat un monstre, que hi va haver un temps en què era humà. Tot i que el nen era tan petit llavors, que amb prou feines ho recordava. Ara no era així, era un monstre gairebé sempre i quan no era monstre era una bèstia adormida que ronca i ocupa tot l’espai del sofà. Que no cuina, ni renta plats, ni omple la nevera.
De vegades, quan el monstre està cansat de cridar i el nen està amagat sota la taula, els ulls del monstre s’acosten amb cara de suplicar perdó i semblen humans… Tot i que només dura unes hores. Fins que el monstre s’enfada de nou per una cosa que sempre és culpa del nen. Sempre… Sempre és una paraula tan terrible com mai… Si hagués de fer una llista de les paraules més terribles aquestes dues serien les primeres. Al nen li agrada fer llistes, el calma… L’ajuda a tenir-ho tot pensat i controlat per si el món es torna caòtic o cau i ell, com sempre, l’ha de subjectar… Per si la vida s’escapa i l’ha d’anar a buscar. Perquè així té una sensació de control, que sap que és falsa, però que l’ajuda a dormir a les nits, almenys una estona…
De vegades el monstre se’n penedeix tant dels seus crits i cops que s’amaga dies i dies i se’n va de casa. El nen encara que està sol llavors, estima aquesta solitud meravellosa i suplica que no torni. Tot i que, sempre torna i s’enfada de nou, per la qual cosa el nen pensa que, en realitat, no n’està gaire penedit.
El nen, de vegades, s’adona de què el monstre el necessita. Sembla estrany, oi?, però si ell no el tapés de nit amb la manta, quan es queda adormit, o li deixés el sopar, el monstre es moriria de gana i de fred. Encara que això no és excusa, pensa el nen.
És com si el nen fos un pare i el monstre un fill que està tan trist que per calmar la seva tristesa crida i trenca coses, com fan alguns nens que tenen rebequeries. Això tampoc, tampoc no és excusa. Ell també està trist, molt trist, de fet, i s’aguanta per no cridar i trencar-ho tot.
El monstre -pensa el nen- és com un nen que no ha crescut… I a canvi, ell ha hagut de créixer molt de pressa per controlar el monstre, contenir-lo i saber què li convé.
El nen potser hauria d’odiar el monstre, però no pot. El monstre és massa egoista i feble per no tenir-ne pietat. I el nen és massa fort i bondadós per odiar ningú.
Moltes nits, el nen contempla el cel des de la finestra de la seva habitació i demana desitjos. No sap què vol ser quan sigui gran, però sempre demana que, passi el que passi, mai (aquí sí que diu la paraula mai) vol convertir-se en monstre. I suplica que si algun dia li passa, algun nen com ell estigui al seu costat per tapar-lo amb la manta i gosar dir-li que és un monstre per poder canviar i tornar a ser humà. Segurament quan t’adones que ets un monstre és quan pots començar a deixar de ser-ho, mai abans… Mai, aquesta paraula una altra vegada.
El nen ha visitat molts metges. Metges d’aquells que et curen amb paraules. Li pregunten com està i què necessita… I el nen no ho entén perquè realment qui té problemes és el monstre, però a ell ningú li pregunta res, segurament perquè no saben que el monstre és un monstre o potser… Els fa por també a ells el monstre? Per què ningú guareix els monstres ni es preocupa per ells? Per què ningú allunya els monstres dels nens? Per què hi ha els monstres en lloc dels pares?
El nen està convençut que els monstres necessiten moltes paraules per curar-se… Escoltar-les i dir-les, en veu alta, però sense cridar… Paraules d’aquelles que se t’acumulen a dins i fan que et faci mal la gola, com quan vols plorar i reprimeixes llàgrimes… El nen imagina de vegades que el monstre acumula llàgrimes, com quan vols plorar, però que no en sap. I el pobre es creu que cridant sortiran, però encara se li queden més tancades al pit.
Per sort, el nen plora. Va aprendre fa molt, quan se sentia sol sense ningú i sense res… Ningú i res… Dues paraules més per a la llista… I quan plora, és com si tot el que l’esgarrapa per dins li sortís, com si les llàgrimes fossin paraules… Per això ell no crida, perquè no li cal. Perquè de vegades està tan trist que s’ofega al seu plor i després se sent envaït per la sensació d’haver arrencat la pena i el fàstic que sent…
Ara que ho pensa, s’adona que quan creixi, es convertirà en un metge de monstres, per curar-los de les penes que els fan cridar i així alliberar els nens com ell.
O potser serà metge de nens que viuen amb monstres… No ho sap encara.
Un metge dels que et curen amb paraules si les vols escoltar.