I al final, què ens queda?
Segurament aquest és una pregunta que alguns ens fem quan han acabat les festes del mes de setembre (Festa Major de la Minerva i La Fira de Calella i l’Alt Maresme).
Aquest any, en línia amb el que ve passant els darrers 3 anys, he pogut constatar un increment d’activitats d’aquests dos esdeveniments que, entre altres coses, ens anuncien el final de l’estiu i el principi de la tardor.
Val a dir, que no he pogut assistir a tots els actes programats. Potser són masses i alguns se celebren en el mateix horari o molt proper. I a tot arreu no s’hi pot arribar.
No seré pas jo qui digui que no he gaudit dels actes que s’han dut a terme a la nostra ciutat. En alguns casos m’ho he passat prou bé i, en altres, he vist com un bon grapat de persones s’ho passaven d’allò més bé. Tal volta, segurament aquesta era la intenció. L’objectiu és -com en l’època dels romans-, “pa i circ”, que traduït i matisat als nostres dies, es podria assumir com “diversió i gastronomia”, que tampoc està malament. Si del que es tractava era que els veïns i veïnes del poble oblidessin les seves “penes” del dia a dia, doncs s’ha assolit. Amb escreix….
Però una vegada han passat uns dies i hem posat al seu lloc les emocions i les sensacions viscudes, torna la crua realitat del dia a dia: els adults a treballar i els infants i adolescents (també un bon grapat de joves) a estudiar. I és en aquest punt on apareix la pregunta que encapçala l’escrit: què ens queda de tot plegat?
Posant una mica d’ordre. El primer és haver gaudit d’unes propostes culturals, tradicionals de la ciutat i de Catalunya, amb un sentit que a mi, particularment, m’agrada: defensar i mostrar la nostra identitat com a poble, com a cultura i com a país. Només per això, les festes ja tenen tot el sentit del món!
També, és clar, ens queda el munt d’oportunitats i ocasions en les quals ens hem trobat i compartit moments amb coneguts i amics del poble. No sempre tenim oportunitats de veure’ns, i tant la festa major com la Fira, són espais que permeten aquestes trobades. M’agrada i, molt, parlar amb persones que potser no veig cada dia, però amb les que sempre tenim alguna cosa a dir, a comentar o criticar (ja se sap, que als catalans ens agrada criticar).
Ens queda, per descomptat, comprovar com la nostra ciutat és un espai de trobada de persones de diverses parts del món. I que podem compartir moments sense cap mena de discriminació. Tal volta, potser aquest és el camí que pot facilitar la integració -de la que els polítics s’omplen la boca-, dels nouvinguts i que, a poc a poc, vagin formant part del nostre llegat històric i cultural, tot aportant noves perspectives i propostes. Tothom és benvingut si el que preval és la voluntat d’integrar-se a la nostra comunitat. Això segur que ens queda…
I sota el meu personal parer, ens queda saber que el dinamisme social de les entitats locals calellenques és un fet ben viu, no només una frase feta. Moltes de les activitats tenien el segell de diverses entitats locals, sobretot -i m’agrada molt que sigui així-, els Udols de Foc i la Colla gegantera…, i totes les que han fet possible totes i cadascuna de les activitats programades. A banda de la presència de les entitats a l’espai de la Fira, per donar-se a conèixer. Algunes amb anys de participació a l’esquena (no en diré cap per no deixar-me’n cap, però tots les coneixem i les tenim ben presents).
Ens queda, també, saber que la projecció de Calella dins de la comarca del Maresme és gran i que atrau persones d’altres poblacions cap a casa nostra. De fet, fa uns anys es parlava de la ciutat com a “capital turística de l’Alt Maresme” i no sé si encara ho som o no, però sí que tinc la certesa que Calella és una ciutat que atrau als nostres veïns més propers.
Segurament em queden més coses al tinter i al cap (com algunes que no m’han acabat de convèncer, però que no em ve de gust treure-les a llum). El que em queda és la certesa que hem acabat el mes de setembre gaudint d’uns dies diferents, que han aportat alegria i que ens han permès compartir espais, activitats i moments de bones i divertides converses.
I em queda una darrera cosa: que amb tot el que hem viscut, el repte per al proper any és una mica més gran. A veure com ens anirà…