L’elecció de la Pubilla

Celebrem que la nostra ciutat mantingui una tradició començada fa seixanta-vuit anys.  La primera elecció fou el 1958, en una audició de sardanes. La primera pubilla de Calella, va ser Maria Àngels Costa +. Eren aquells anys que no es feia envelat i es va voler entrar en el grup de pobles que ja escollien pubilla. Es va fer damunt l’entarimat de les sardanes que es muntava enfront del Cafè España.

L’elecció de la pubilla de Calella, va tenir uns anys molt festius i senyorials, quan se celebrava a l’envelat en un ball de rigorosa elegància. Volem dir amb americana i corbata i elles amb vestits de festa, en molts casos estrenats per la diada. Inclús se’n deia el ball de la pubilla. Normalment amb una orquestra de primera: La Bisbal, la Maravella, la Janio Martí, Montgrins, etc. i amb un presentador que escalfava l’ambient. Molts anys en Josep Sabaté +, calellenc molt simpàtic, actor de l’Orfeó, esplèndid narrador d’acudits i ja era el presentador als festivals que feien els actors. Inclús ens va dir que havia comprat una americana blanca per fer-ho.

Hi havia una comissió encarregada de l’acte, quin principal promotor, animador i treballador fou Josep Pumarola (Pepito)+.  Es preocupava d’informar si aquesta noia o aquella tenien previst anar al ball.  Havia tingut negatives que el decepcionaven. No totes les famílies estaven disposades a la despesa que podien representar la roba i els viatges. Ignoro si actualment també això influeix o bé es tracta de la poca disposició del jovent que ho veuen del passat. En tot cas s’ha fet i s´ha mantingut la tradició.

Durant la primera part del ball un grupet de convidats forasters, acompanyats d’un de la comissió, anava recorrent l’envelat i destacaven les joves que podien ser elegides. La feina de l’acompanyant era informar si eren de Calella, perquè també venia jovent de fora al ball. Un cop triades, coneixent els noms i cognoms en total de vuit, tal com es veu a la fotografia de la família Feliu-Horta publicada a l’Abans, gràcies, pujaven a l’escenari entre els aplaudiments del públic Algunes vegades ja denotaven cap a quina jove decantarien el seu vot. Els donaven un número, perquè les paperetes o vots no portaven res més que “Mi voto es para la señorita núm.” Les paperetes per votar anaven amb l’entrada, així en tenia tothom.

Anunciada la votació, sortien alguns membres de la comissió amb unes urnes de vidre- (les que hi havia a l’Ajuntament pels dos referèndums haguts en temps de Franco i es deia eren del temps de la República, quan s’estilava trencar les urnes a cop de garrot). Recorrien els passadissos entre les llotges recullin els vots i a l’arribar a la porta de sortida marxaven cap a la Torre, on en Pascual Martínez ja tenia muntat un petit refrigeri i contaven els vots. En aquest temps mort era quan sortien els artistes contractats com Santi Sans, Josep Casas, Enric Casademont amb el seu Pau-pi, a fi d’entretenir al públic, a més d’algun acudit d’en Pepito Sabaté.

El recompte dels vots era curiós, es feien tants pilons com candidates. En Pere Porti, l’Antonio Torrent i en Julian Ten (tots traspassats i de bon record) ho tenien per la mà. En Pumarola no intervenia, era un observador. Algun any ni acabaven de comptar-los tots. Quan es veia un piló que destacava, era la pubilla i pel mateix ordre es determinaven les dames. De fet, escollir vuit candidates va passar a sis i després a tres, així les que sortien sabien que almenys serien dames d’honor.

S’anunciava amb música i tot seguit l’alcalde imposava les bandes a les tres elegides. Venien llavors els regals, rams de flors, colònies, roba, etc. obsequis de comerços locals, “degudament” convidats a col·laborar. Felicitacions a dojo i algunes preguntes curioses si no la coneixien.

Hi hagué uns anys que per la tarda s’escollia la Pubilleta, amb una bona calor a l’envelat. Hi havia una comissió, majoritària de senyores.  Feien pujar a les nenes a l’escenari i la comissió determinava qui s’elegia. En comptes de ball, un espectacle de pallassos o/i jocs de mans.

Per acabar a tall d´anécdota: un any l’alcalde em va enviar de jurat a Malgrat a l’elecció de la pubilla comarcal. Es feien entrevistes personals a les pubilles, (val a dir que algunes em semblaven estúpides) i es votava, excloent la del teu poble. Va sortir un empat, que no es desfeia ni en tres votacions. Entra un alcalde (em salto el nom del poble) i ens diu que si surt la seva, ens convida a un sopar abans d’un mes. Va sortir pubilla comarcal i va haver sopar.

Josep Maria Vila|