Josep Esgleas i Jaume: un navegant entre conflictes i guerres que somniava amb la revolució obrera

Germinal Esgleas i la seva dona, Frederica Montseny

Josep Esgleas i Jaime, més conegut amb el sobrenom de Germinal Esgleas, va viure tota la seva vida entre conflictes. Tot i néixer a Malgrat de Mar l’any 1903, va passar la seva infantesa al protectorat espanyol del Marroc, on va quedar marcat per la tragèdia. Una ràtzia contra els barris més apartats de Melilla, fruit de les tensions al país, va acabar amb la mort del seu pare i el seu germà, deixant-lo a ell mateix també greument ferit. Juntament amb la seva mare, Rosa Jaume Parareda, va retornar a territori maresmenc, on va desenvolupar un notable gust per la literatura i va començar a identificar-se amb moviments obrers i sindicals.

Format en l’ofici d’ebenista, el jove va començar a treballar a la fàbrica tèxtil Alabern de Calella, fet que va consolidar els seus sentiments sindicalistes i revolucionaris. Quan al 1920, amb només 17 anys, va començar a exercir com a secretari del Sindicat d’Oficis Diversos del municipi, ja havia col·laborat amb publicacions locals com “La Falç” i “Germanor”, i poc després de la seva experiència fabril, van sorgir els primers contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al sindicat obrer, d’ideologia anarcosindicalista, es va introduir com a propagandista, però al 1923 ja va posicionar-se com a secretari territorial de Catalunya.

La seva implicació creixent a la CNT, i la persecució que va viure aquest organisme durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera, li van deparar nombroses detencions, i en una de les seves estades a la presó va conèixer l’icònic anarquista Joan Montseny, pare de Frederica Montseny, qui al juny de 1930 es convertiria en la seva dona. Ella, sindicalista anarquista, escriptora, i posteriorment figura destacada a la política i l’activisme obrer i social, havia conegut Esgleas vuit anys enrere, però les visites als dos presidiaris, als qui portava llibres, van ser definitives per certificar l’oficialitat de la relació.

Federica Montseny, a la seva primera visita a Barcelona després de l’exili l’any 1977 (Foto: Wikimedia Commons)

La unió va deixar tres fills: Vida, nascuda al 1933; Germinal, nascut al 1938, i Blanca, nascuda al 1942, i un amor ferm que es va allargar fins la mort de Germinal Esgleas el 1981, durant el seu exili a Toulouse. A més, també va suposa un impuls per a les seves trajectòries, que van mantenir la lluita política, activista i ideològica malgrat les dificultats i repressions que van haver d’enfrontar en diverses etapes.

La política, la guerra civil i la col·lectivització calellenca

El final de la dècada dels anys 20 i l’inici de la dels 30 va multiplicar la vida laboral i l’activisme de Germinal Esgleas. El seu temps es repartia entre Calella, Mataró i Barcelona i les tasques eren diverses: exercia com a publicista de les revistes de la familia Montseny, “La Revista Blanca” i “El Luchador”; feia de mestre a l’Escola Racionalista que havia posat en marxa el Sindicat del Forn del Vidre mataroní; continuava treballant al tèxtil i presidia el Sindicat Fabril d’Obrers del Gènere de Punt, i s’acostava més a l’ideari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensant les posicions més ortodoxes i radicals dins de la CNT i combatent aquelles més moderades que s’agrupaven entorn al Manifest dels Trenta.

Els seus compromisos polítics es van tornar encara més exigents després de l’esclat de la guerra civil, centrant, primerament, les seves activitats a Calella. Al juliol del 1936, en plena efervescència de la revolució i la dissolució de les autoritats ordinàries, Esgleas va encapçalar el grup format per figures de la CNT-FAI i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que va prendre el poder local sota el Comitè de Salut Pública, i també va contribuir a l’organització del Comitè local de milícies antifeixistes.

Entre les seves mesures destaca l’encoratjament de la col·lectivització de nombroses empreses del municipi, posant a l’abast dels treballadors i les seves agrupacions des de les més grans i reconegudes com la Textil Calellense de Pedemonte, les de Llobet Guri, Zenon Nicolau o Àngel Cabutí; fins a altres més petites com Geli, Visa o Fills de Fco. Saula, entre les quals s’identificaven molts conflictes sindicals.

Malgrat la formació d’un govern municipal al gener de 1937, la seva etapa oficial com a alcalde no va durar gaire. La divisió, les tensions i el descontrol regnaven a tots els nivells, i els enfrontaments se succeïen a tot el país. A Calella cremava la parròquia, el convent dels frares i es produïen actes violents contra persones de dretes. A Barcelona, els coneguts com “Fets de maig” fragmentaven el poder revolucionari, després d’una disputa de les forces de l’ordre de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d’Estat Català contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del POUM.

Portada de l’Heraldo de Madrid sobre els Fets de maig (Foto: Wikipedia)

Finalment, la intervenció de Germinal en aquesta batalla va derivar en la seva incapacitació a la tardor del mateix 1937, essent Domènec Benet i Bagó, d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el seu successor a la casa consistorial a partir del final del mes d’agost. Els esmentats “Fets de maig” van posar fi a les aspiracions polítiques d’Esgleas dins de la Generalitat de Catalunya, on Lluís Companys va arribar a considerar-lo per la conselleria d’Economia, així com a la trajectòria de Frederica Montseny dins del Govern de la República, on s’havia convertir en la primera dona en exercir de ministra ocupant la cartera de Sanitat i Assistència Social.

La sortida de la CNT-FAI de la Generalitat i la seva presència simbòlica al govern republicà no van disminuir la implicació de Germinal Esgleas, ja que a l’abril del 1938 va formar part del comitè executiu del Moviment Llibertari, i va continuar com a col·laborador habitual de les pàgines de Solidaridad Obrera, l’òrgan de premsa de la CNT. Des d’allà escrivia articles destinats a reforçar la moral dels combatents, tot i que l’impuls va acabar per decaure quan l’exèrcit franquista va començar a prendre el control de Catalunya i finalment va ocupar Barcelona.

L’exili, la presó i les conviccions fèrries

Al febrer de 1939, la família Esgleas Montseny creuava la frontera amb França, però la sort no els va acompanyar, ja que la policia francesa els va interceptar. A Frederica, que havia patit la mort de la seva mare a principis de mes, la va salvar la seva condició d’embarassada, que va anular la petició d’extradició cap a Espanya del règim franquista. El seu pare, en canvi, va ser empresonat, i també Germinal, que va passar uns dies al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer abans de poder marxar cap a París.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi del territori francès va agreujar la situació dels refugiats espanyols. Esgleas, declarat secretari general del consell general del Moviment Llibertari a l’exili després de la mort de Marià Rodríguez i Vázquez, va ser novament detingut a l’octubre de 1941 i condemnat a tres anys de presó, que va complir a la presó militar de Nontron fins a ser alliberat al juny de 1944 per un grup de maquis.

Imatge de la presó militar de Nontron (Foto: archives municipales de Nontron)

A l’agost del mateix any es reunia amb Frederica, amb la qual es va traslladar a viure a Toulouse. Allà l’exili va passar de ser temporal a definitiu, i Germinal va compaginar la seva feina de pagès amb una prolífica activitat a la premsa i diversos càrrecs de responsabilitat a la pròpia CNT i el Moviment Llibertari. Durant dècades va mantenir una actitud ferma, defensant que s’havien de mantenir els principis anarquistes més ortodoxos i negant la possibilitat de col·laborar amb el govern republicà espanyol a l’exili.

Aquesta creença li va valer una forta posició de poder en ambdós organismes, però també hi va suposar nombroses discrepàncies i escissions. Els seus detractors el van criticar pel seu immobilisme, mentre que els seus partidaris, entre els que hi havia la mateixa Frederica Montseny, el lloaven per una conducta i una honradesa exemplars, i per mantenir-se fidel a les idees traçades per l’organitzador fins als seus últims moments.