Calella: la festa del deshabitatge
Segur que coneixes algú que busca pis i no hi pot accedir. Un familiar, una amiga, un company de feina o, qui sap, potser tu mateix.
Ets jove i, amb aquests preus, ja ni ho intentes. T’han fet fora del pis on vivies perquè al propietari el teu lloguer ja no li sortia prou a compte. O potser l’habitatge ha acabat en mans d’un banc, d’un fons d’inversió o d’un gran tenidor.
Davant d’aquest drama, que per molt llunyà que pugui semblar forma part de la quotidianitat de moltes famílies de la nostra ciutat, podríem pensar que l’Ajuntament, la institució més propera al ciutadà, està prenent mesures per pal·liar la situació:
Doncs no. I m’explico.
Habitatge de lloguer. Fa tres anys que l’Ajuntament té sobre la taula una dada prou clara: en el municipi tenim 937 indicis d’habitatges buits repartits en 677 portals.
Per poder mobilitzar aquests habitatges cap al lloguer social, assequible o residencial, el primer que cal fer és comprovar aquests pisos mitjançant inspeccions i saber quins habitatges estan realment buits i quins no. Només així es poden impulsar mesures perquè una part d’aquests pisos torni al mercat de lloguer residencial, assequible o social.
Què s’ha fet en aquests tres anys? Res.
Ni un recompte actualitzat, ni una inspecció efectiva, ni una política clara per mobilitzar habitatges buits. Tres anys no han estat suficients ni tan sols per començar a comptar.
Pel que fa als habitatges d’ús turístic, aquest desembre passat, Calella tenia l’escandalosa xifra de 539 llicències operatives. Habitatges que no estan pensats per viure-hi, sinó per fer-ne negoci. Hem de pensar que per cada pis turístic hi ha una família que no hi pot viure. Un pis menys per una parella. Un pis menys per a una jove… En definitiva, un pis menys.
I davant d’això, què ha fet el govern de la ciutat? Posar fre? Protegir l’habitatge? No! Just el contrari: ha obert la porta a ampliar els pisos turístics fins al topall màxim permès, 2.000 a Calella.
Entre gener i maig d’aquest any, s’han fet 94 peticions per ampliar aquesta oferta.
És clar, potser algú pensarà que tot això és compatible amb una gran aposta municipal per l’habitatge públic. Que mentre s’amplia l’oferta turística, també es construeixen pisos socials, es reserva sòl i es garanteixen alternatives per a les famílies desnonades.
Doncs tampoc.
Saps quants habitatges de lloguer social públic ha construït l’Ajuntament de Calella en els darrers deu anys? Cap. Zero. I saps quants pisos municipals d’emergència (pensats per qui deixen al carrer després d’un desnonament) existeixen en el poble: doncs el mateix zero que abans.
És cert que un ajuntament no pot resoldre tot sol la crisi de l’habitatge. Però sí que pot inspeccionar els pisos buits, mobilitzar habitatges, reservar sòl, limitar els usos turístics, disposar de pisos d’emergència i exigir a la Generalitat la construcció d’habitatge públic.
No fer-ho és “deshabitatge”: la festa que avui ens ocupa.
I això passa en una ciutat declarada zona de mercat residencial tensionat i que és el tercer municipi amb menys renda del Maresme. Una ciutat on la renda mitjana per habitant és uns 300 euros mensuals inferiors a la mitjana catalana i on prop del 60% de les demandes ateses pels serveis socials estan directament relacionades amb l’habitatge.
I encara hi podem afegir una última dada: l’Ajuntament de Calella destina a habitatge un 35% menys de recursos que la mitjana catalana.
Per tant, felicitem-nos.
Brindem per les festes, pels discursos i pels titulars.
Zero habitatges públics. Zero pisos municipals d’emergència. Centenars d’habitatges buits sense inspeccionar. I la porta oberta a molts més pisos turístics.
La festa del “deshabitatge” continua i aquest és motiu de celebració.