Els envelats i les seves anècdotes II
Continuarem amb les particularitats i anècdotes dels envelats muntats a Calella per la Festa Major, en especial els anys seixanta i setanta.
La distribució interior va tenir canvis. Recordem a l’orquestra d’esquena al passeig, en una plataforma, la mateixa que aguantava les llotges sense muntar-les. Per cert, que aquestes llotges no eren volgudes per estar massa a prop dels músics. Així recordem de petit al cantant Jorge Sepúlveda, amb la seva cançó “Mirando al mar”. De fet, estava mirant-lo, però no el veia, li tapava el muntatge de la banda mar del mateix envelat.
Per la comoditat dels balladors, especialment balladores, tot el voltant de la pista hi havia cadires i també se’n podien trobar per reunir-se grups fora de les llotges, com els joves ben aposentats de la fotografia de l’any 1962.
Anem a les anècdotes:
La Trinca, ja va ser comentat en un escrit anterior. Recordem-ho. El primer any que varen venir se’ls va acudir passar pel mig del públic que feia cua per entrar. Els porters els demanen l’entrada i no els deixen passar perquè no la portaven.
Les Havaneres. Demanant a un comercial d’espectacles alguna atracció per una tarda, ens recomana un grup de Sant Feliu de Guíxols que canta havaneres, tot dient-nos que tindrà molt d’exit. Així va ser, un acordió, una guitarra i una cantant varen fer les delícies d’una tarda. El curiós fou que en acabar, un grupet, cinc o sis, homes de mar ja grans ens venien a comentar que algunes havaneres les havien sentit de joves a la taverna de “can Xonu”, Jovara- Mar (Bartrina) tal com relata en el llibre Calella típica II, Josep- Esteve Bartrina, de manera deliciosa.
Mary Santpere, va venir amb el seu espectacle, on sobresortia “La corte del Faraón” i el fet va ser que ens avisen ha arribat i al moment la veig venir decidida brandant com un autobús i em diu “Escolta noi a mi m’han dit que actuava en un envelat muntat a la platja, però ningú m’ha dit que m’hi hagués de vestir a la sorra”. Resulta que els muntadors de l’envelat solament havien posat una peça de parquet. Ràpidament es va solucionar.
Joan Capri. Va venir a representar el monòleg “L’enterramorts”. Va arribar amb el seu representant una hora abans. Ens crida l’atenció que estava rondinant tot anant amunt i avall del passadís. El vàrem veure molt preocupat fins al punt de dir-li al representant si estaria en condicions de fer riure. Resposta: veuran com canvia a l’aixecar-se el teló. Així va ser, surt a escena i al cap de pocs minuts el públic rient.
L’Orquestra Maravella. Per tenir una orquestra de primera categoria es va contractar la Maravella. Va demanar 325.000 pessetes. Ens va semblar car i per arrodonir-ho a més del concert i el ball, ens faran tres sardanes al matí i una serenata a les 10 de la nit, davant de l’Ajuntament. Sorpresa perquè no hi hauria ningú dels regidors ni comissió de festes, a diferència d’ara que qualsevol actuació va a la plaça de l’Ajuntament. Caldria anar-hi expressament. Al matí estaven preparant les sardanes, quan sento un músic que diu “mira qui ve per allà, triant una de seva que estarà content”. Era el músic i compositor Josep M.ª Tarridas que aquells anys vivia a Calella.
El concert de la tarda va ser lluït i amb gran èxit i comença el problema. Pregunten qui els pagarà i al dir que ja tenia el xec- que ens preparava l’Emili Solè, amb exquisida puntualitat, comuniquen que ells cobren en efectiu perquè en acabar es reparteixen els diners. No teníem prou efectiu i per sort un hoteler es va brindar a posar-hi la resta per poder pagar. Acabat el ball de la nit varen fer la serenata davant de l’Ajuntament i, començant per l’alcalde i diversos regidors i membres de la comissió de festes, vàrem assistir a l’exhibició de música alegre en especial dels trompetes que es lluïen amb els “pasodobles”, el Gato Montés i El Batallador.
Per acabar un record més antic, a principis dels cinquanta, a l’envelat hi vàrem veure exhibicions de lluita grecoromana. Recordança del molt que s’hi havia fet abans del 36 amb un campió d’Espanya- Mariano Geli- i que a posteriori varen voler reeditar els del “Frente de Juventudes”. Entrenaven al que quedava del local del “Centre Obrer” del carrer Miquel Cuní. Posteriorment transformat en un funcional local, amb una elegant sala d’actes on si feren les inauguracions i les clausures de les Festes de Primavera i les primeres sessions de cinema amateur. Ara és un local totalment desaparegut de la vida social calellenca.
També vetllades de boxa, quasi sempre practicants de Canet o Mataró, on hi havia un gimnàs molt arrelat, fins i tot va aconseguir un campió d’Europa, “Fred Galiana”. Vàrem veure alguna cella partida i algun ull de vellut. En deien i en diuen esport, està en els Jocs Olímpics-. I com final un espectacle, no se’l considera esport, la “Lucha Libre”.