Els envelats i les seves anècdotes

Si se segueix el costum d’anys anteriors, aviat es començarà a muntar un pavelló —no envelat— a la zona de la platja, suprimint unes quantes places d’aparcament.

Calella no sempre ha muntat envelats per la festa major. Recordem uns anys que es deia que no hi havia diners per contractar-ne. La primera pubilla de Calella es va escollir en una audició de sardanes i un parell d’anys es va recórrer a muntar un espai festiu a la plaça Catalunya. Quedava molt bé, amb una recordada actuació de Luis Aguilé, fins que els estornells i els pardals dels arbres varen guanyar la batalla i els calellencs ens vàrem retirar amb el compromís de tornar a muntar envelats a sota el passeig.

Parlem de finals dels seixanta i ens estendrem per tots els setanta. La contractació d’un envelat tenia la seva tela. L’encarregat de negociar amb els enveladors era en Joan Samón† i es va decidir fer-ho amb l’envelador de Badalona, Terrades, deixant els anteriors, Crous de Salt, que es deia que eren més econòmics. Calia concretar, a més del preu, les característiques, la forma de l’escenari, el número de «palcos» o llotges, l’estil dels adornaments, etc. Val a dir que en la negociació no recordo que s’hagués aconseguit una rebaixa de preu, però sí concretar coses perquè el públic es trobés bé, com, per exemple, que l’entrada tingués un vestíbul i així el vent no entrava directament.

Quan va venir la catalanització, o millor, la descastellanització, es va anunciar la reserva de llotges per al sorteig i l’Emili Soler†, que les inscrivia, amb aquell aire mig seriós, mig en broma que gastava, va i ens diu: «Amb això de les llotges ja han vingut dos a preguntar si aquest any no hi ha “palcos” a l’envelat».

A pesar de concretar el número de llotges, un any en varen sortir 10 més de les emparaulades i, curiosament, al matí de la festa, pel costum d’entrar a veure com era l’envelat, es varen vendre ràpidament. Tal era l’afició pels balls i espectacles que s’anunciaven.

L’envelat es muntava a sota la barana del passeig, vora la màquina dels pescadors. Eren molts pals amb les seves cordes que aguantaven les teles; la de fora la recordem sempre amb barres verticals blaves i blanques (en dèiem que eren de l’Espanyol). El principal defecte era que la coberta no era impermeable i alguna vegada la pluja obligava a suspendre el ball. La pista de ball, amb parquet (la recordem molt llunyana amb estora), era quasi quadrada, envoltada de les llotges en dues alçades, a fi que des de les cadires es pogués veure els balladors.

Les festes majors d’aquells anys solien tenir tres dies de festa, algunes vegades quatre i a Pineda n’hi hagué de cinc dies. El primer dia ja hi havia ball lluït, però quan agafava força era amb el ball de l’elecció de la pubilla —amb una mecànica que algun dia comentarem—; era ball de rigorosa americana i corbata, i les noies amb les millors gales. Feta la presentació de les candidates, es procedia a votar amb unes urnes de vidre del temps republicà. Mentre la comissió recomptava els vots quedava un espai que s’omplia amb algun artista. Així vàrem tenir:

Santi Sans, que, per sorpresa meva, en veure la quantitat de fils escampats per terra, em va demanar que l’agafés del braç, perquè en treure’s les ulleres no hi veia: «Em portes fins al micro, dius “Senyores i senyors, amb vostès, Santi Sans”». Ens va fer riure amb els seus acudits.

Núria Feliu, cantant en català, i l’increïble va passar. En acabar una cançó que deia «s’apaguen els llums», crac, l’envelat a les fosques. Hi hagué qui es va pensar que era fet expressament i va ser a causa de la quantitat d’amplificadors que havia connectat l’orquestra.

Josep Casas, calellenc resident a Barcelona. Sobresortí aquells anys cantant cançons en català, de tipus patriòtic i reivindicatiu. Em va explicar que de jovenet escoltava, des del carrer, l’Emili Vendrell, que estiuejava a Calella, quan assajava. Els de la seva quinta li deien «el Patalino».

Recopilant les anècdotes viscudes als envelats, surt una columna excessiva; per tant, ho deixem aquí i farem un segon escrit sobre el mateix.

Josep Maria Vila|