Habitatge: cinc menors en perill d’acabar dormint al carrer a Calella
Una família amb cinc menors és desallotjada a Calella després que el propietari no els renovés el contracte. Una errada administrativa de l’advocada d’ofici fa que ningú estigui assabentat del llançament de desnonament.
Resultat? Set persones al carrer, cinc de les quals menors, una d’elles un nadó de pocs mesos.
Resposta institucional: un mes d’hotel. I després? Res.
Davant l’asfalt, troben refugi provisional en un casal de 30 metres quadrats, sense cèdula d’habitabilitat ni les mínimes condicions per viure-hi. Almenys, però, un sostre. Allà no hi plou.
Arriba una queixa veïnal per l’ús indegut de l’espai i, l’endemà, la propietat els dona una setmana per marxar. A correcuita, altra vegada cap a Serveis Socials.
Resposta institucional: «No hi ha res».
Ras i curt.
Quin serà el desenllaç? No se sap. Solucions? De moment, cap.
Aquesta n’és una més del tercer municipi més pobre del Maresme: una ciutat on cada habitant disposa de tres-cents euros menys al mes que la mitjana catalana i on un de cada tres infants viu en situació de pobresa. Un altre dels calvaris que quedarà amagat darrere els focus d’algun escenari, però que no per això deixen de ser cada vegada més presents, i
visibles a ulls de tothom.
Davant del drama de l’habitatge, que creix al mateix ritme que els beneficis dels especuladors immobiliaris, el Parlament de Catalunya ha aprovat diverses lleis precisament per protegir les persones en situacions d’extrema vulnerabilitat. En cito dues:
“Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència”: obliga l’Administració a intervenir davant situacions de risc dels infants i els serveis socials a mobilitzar els recursos necessaris per reduir-les o eliminar-les.
“Llei 4/2016, de mesures de protecció del dret a l’habitatge”: estableix mesures de protecció per a les persones en situació d’exclusió residencial o en risc de trobar-s’hi.
Per tant, sobre el paper i amb la llei a la mà, és un deure de totes les administracions que configuren el panorama català disposar dels instruments i recursos necessaris per afrontar una situació crítica com aquesta. I intervenir-hi és una qüestió de justícia, no només ètica, sinó també legal. No fer-ho no és només deixar de garantir drets; és també vulnerar la
legalitat. En el cas de Calella, aquesta obligació topa amb una realitat encara més crítica.
Darrere el «no hi ha res» de Serveis Socials a oferir una alternativa que permeti una sortida digna a la família, hi ha una desinversió crònica en àmbits directament relacionats amb les polítiques socials. A la ciutat «fira-espectacle» es destina un 14% menys a serveis socials que als municipis catalans comparables —d’entre 20.000 i 50.000 habitants— i un 35% menys a polítiques d’habitatge.
Tanmateix, i si ens centrem en l’habitatge, les decisions municipals s’han pres fent prevaldre el criteri especulatiu per davant de la funció de dret. Per exemple: en un municipi declarat zona de mercat residencial tensionat, el topall dels habitatges d’ús turístic s’ha situat en el màxim permès per la Generalitat, podent arribar fins a les 2.000 llicències; o encara no s’ha actuat davant els 932 indicis de pisos buits; o pel que fa a l’habitatge social hi ha una dada
que parla per si sola: a Calella no s’acaba una nova promoció d’habitatge protegit des del 2007, fa dinou anys.
És evident que un Ajuntament mitjà com el nostre té capacitats limitades a l’hora d’afrontar una problemàtica global com l’habitatge, però també és cert que amb actuacions ben planificades i finançades hi ha la capacitat de millorar, i molt, les condicions de vida de moltes persones que ho estan passant francament malament.
I en aquest cas, les decisions polítiques que s’han pres a la nostra ciutat, estan dificultant, encara més, aquest problema
crònic. Aquesta ineficàcia, que per extensió és atribuïble a totes les administracions, no pot ser una excusa per no assumir responsabilitats. Si alguna família cau, i hi ha el risc que cinc menors quedin dormint a l’asfalt, l’administració hi ha de fer front. I encara amb més voluntat i compromís l’administració local, la més pròxima al ciutadà. Sense pretextes ni apriorismes.
La situació és crítica.
Calella, a través de les seves autoritats governamentals, s’autodefineix com una ciutat solidària i, sobretot, orgullosa de la seva gent.
Missatges autocomplaents i banals que, últimament, es repeteixen una vegada i una altra en discursos i proclames. Però l’orgull d’una ciutat no es canta al vent: es demostra. Es demostra quan toca protegir qui està a punt de caure del tot i quan es posen les eines necessàries perquè cap calellenc quedi enrere. La realitat, però, és tossuda i ens mostra que és molt fàcil sentir-se fort davant del pobre mentre es gira l’esquena a la pobresa. Les dades i els fets parlen per si sols.
La Calella orgullosa i solidària de tota la vida es pot permetre deixar cinc criatures que formen part de la vida educativa, cultural i esportiva de la ciutat dormint al carrer?