Mirant el mar…
Hi ha dies que ve de gust sortir a primera hora del matí a caminar pels voltants de Calella. Sortir abans que el Sol il·lumini l’horitzó, que els primers raigs de llum omplin el cel i de calor la platja i el mar. Són aquests moments personals i íntims que té el fet de viure en una ciutat de la costa. I cada dia és diferent de l’anterior. Mai hi ha dues albades iguals…
Però el mar, aquest mateix mar que m’acompanya des dels primers dies de la meva vida, està allà, com sempre, calmat o bellugadís, enfadat o brau…, però sempre hi és present. No sabria viure molt temps allunyat d’ell. De fet, quan he passat dies fora de Calella, a l’interior, i arribo a la costa, tinc sempre la sensació que ja estic “a casa”. El mar, molt probablement, és l’única constant que he tingut al llarg de la vida. Sempre hi ha estat…, i hi estarà fins al final de la meva vida. Que voleu, una sensació tant personal com única!
Però ara fa uns dies, en una visualització que vaig trobar per les xarxes socials, em vaig trobar una pregunta d’un jovenet que penjava a la seva pàgina una reflexió: “quan veus el mar, que hi veus?”
Vaig passar del tema perquè em va semblar totalment insubstancial i superficial…, però la pregunta no hi havia manera d’oblidar-la. I la vaig transformar en una altra: Quan veus el mar, què sents?
Aquí la pregunta és diferent, perquè no pregunta per al “què” sinó per al que “sents”…, i això és una percepció totalment personal que va més enllà del que els ulls ens poden mostrar. És una pregunta que interpel·la a allò que som nosaltres, als sentiments o a les emocions. I la resposta no es pot centrar només en el que la visió més aguda ens doni…, la resposta està dins el nostre interior. Així que vaig anar un matí a la platja, em vaig plantar davant del mar -just al bot de l’aigua- i em vaig fer la pregunta… “Quan veig el mar, què sento?”
I vaig tardar a trobar la resposta…
Perquè aquesta no es troba en la superfície de la persona, del que som o com ens sentim en un moment determinat. No. L’hem de buscar en el nostre interior. I aquest és molt ric en matisos, en experiències, en vivències i, sobretot, en moments de felicitat o d’angoixa, d’alegries i de pors, d’èxits i de fracassos… “Sentir-se a un mateix” és la complexitat feta interrogació. Resulta veritablement difícil poder dir exactament com em sento. Per més que ho intentem, sempre ens quedarem curts.
Però és un exercici que ens convindria fer de tant en tant. Perquè ajuda a posar ordre. En les preferències, en tot allò que ens ha passat i en el que ens està passant. Mirar de definir com ens sentim també implica saber què és el que valorem i el que tenim per a important per a nosaltres. És aportar preguntes i respostes, dubtes i certeses…
Anar més enllà de la immediatesa del moment i transportar-nos al nostre interior és un exercici necessari de descobrir-nos com a persones i com a éssers “pensants”, que tenim sentiments i emocions. I com han dit més d’un filòsof, els humans som éssers materials, biològicament complexes, però també som éssers emocionals, permanentment oberts a un estat que no sempre sabem controlar i gestionar. Ésser material vs ésser emocional… uf, molt complexa. Molt….
Crec que hauré de tornar un altre dia al bot de l’aigua, posar-me davant del mar, d’aquest mar que forma part de mi mateix com a individu, i fer-me de nou la pregunta que ha motivat aquesta reflexió: quan veig el mar, què sento? I a veure si els déus de la nostra mil·lenària tradició mediterrània em donen un cop de mà i m’ajuden a trobar la resposta, que, segur, serà emocionalment intensa….
PS: no ens oblidem de viure intensament i emocional la vida, què és breu i delicada…