La nova normalitat…, quina?

Des de fa setmanes, gairebé ja des del principi del confinament, l’autoritat competent –de moment deixem-ho estar–, va començar a parlar de “nova normalitat”. El sentit del missatge era prou entenedor: quan passi tot, ja res serà com abans. La normalitat que teníem abans (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar “vella normalitat”), ha desaparegut. I mai més tornarà. Vet aquí una de les conseqüències de l’epidèmia que ens ocupa.

Val a dir que no sóc gaire amic de les proclames que no tenen un contingut clar al darrere. I molt em temo, pel que he pogut escoltar fins ara del President del Gobierno de España, que sota la idea de “nova normalitat” no hi ha gaire res més que una bonica frase –això sí, curta, molt curta–, i poca cosa més.

Personalment, sóc una persona donada a l’estudi de les relacions socials, dels entorns en els que vivim i com ens hi situem les persones. Una situació normal, donada la meva condició de persona que treballa en el món de l’educació universitària, on el coneixement dels entorns són una de les eines més importants per poder establir un missatge als alumnes (que volen ser futurs professors i professores). I si una cosa he après és que allò que en diem “normalitat”, sense l’adjectiu, és un fet complex, viu, dinàmic i molt canviant. Només caldria repassar el que ha passat a Catalunya des de l’octubre de 2017. Algú defensa que la normalitat d’aquell mes emblemàtic és la mateixa que la del setembre del 2019? Sembla prou evident que, entre aquests dos moments, allò que en diem normalitat ha canviat. Molt. I si mirem més enrere, al 2010, també podrem observar que les coses han canviat: llavors naixia una il·lusió col·lectiva com era el procés d’independència…, que ara, al 2020 sembla que ha canviat. No seguiré fent comparacions, però estic segur que molts entendreu que sota el concepte de normalitat…, no s’hi amaga la idea de “les coses es fan d’aquesta manera, perquè sempre s’han fet d’aquesta manera”. No, la normalitat és impossible de delimitar perquè es el present i aquest és viu dia a dia…,i pocs sabem què passarà demà!

No crec que m’equivoqui, però en la mesura que l’epidèmia es vagi quedant superada, tornarem a les “velles” costums, és a dir, a ocupar els espais com sempre hem ocupat, a fer les coses que sempre hem fet i ens agrada seguir fent, a ser imprevisibles com sempre hem estat, a anar fent segons ens sembla o segons ens dictin les modes i els influencers de les xarxes socials. Ho sento pel Gobierno, però si el què pretenen és fer-nos creure que la nostra societat serà diferent, és que no saben amb qui estan tractant. De fet, algunes pinzellades ja les estem veient: gent saltant-se les distàncies físiques –no socials, ignorants!–, altres marxant el cap de setmana cap a les segones residències, gent saltant-se les franges a gust què vols, tres persones passejant un gos –que deu patir un estrès que no se’l traurà mai més–, gent anant pel carrer agafada amb altres sense mascaretes, ni res. Gent als bars i les terrasses…, en fi, no cal seguir. I el Gobierno parla de “nova normalitat”? Sembla clar que els seus membres –pels del Gobierno– o no trepitgen el carrer o viuen en un món desconegut per la resta de mortals.

Evidentment, no tinc una bola de vidre que em permeti saber què passarà, però si que tinc clar que, per poc que es pugui, la gent mirarà de fer el possible per tornar a la seva normalitat: viure la vida sense que l’atabalin gaire els polítics, mirar de trobar feina (i no serà fàcil), poder anar al bar amb els amics, fer un sopar o dinar amb els col·legues i mirar l’esport preferit si es tornen a posar en marxa, etc…, i a Catalunya tornarem a fer-nos pesats amb el procés, encara que ens tornin a moldre a pals (i ja sabeu a qui em refereixo). Si la idea del Gobierno és una “nova normalitat” presidida per un control exagerat de l’Estat sobre les persones, la limitació dels drets i les llibertats, la recentralització o la recuperació de la idea “d’una, grande y libre”…, no crec que el futur immediat sigui nou, perquè més aviat interpreto que serà “vell”…, molt “vell”.

Dit queda.