Aforismes epidèmics…
Segons l’Enciclopèdia Catalana, un aforisme és una “proposició concisa, completa i sovint enginyosa escrita en vers i, més en general, en prosa, que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la”.
Com es pot observar, doncs, és una frase curta o breu. Al llarg de la història en podem trobar alguns, com ara “políticament, la feblesa de l’argument del mal menor sempre ha estat en que aquells que escullen el mal menor obliden de seguida que han escollit el mal” (Hannah Arendt), on amb poques paraules intenta expressar una idea important o, si més no, que impliqui algun missatge o reflexió. Mireu com no hi ha argument que ho expliqui. L’aforisme en sí mateix ja intenta oferir una explicació implícita. No cal res més.
Un altre, podria ser aquell conegudíssim que deia “l’home és un llop per a l’home” (Thommas Hobbes), en què aquest filòsof intentava explicar, de manera breu, com som de perillosos els humans entre nosaltres i fins a quin punt ens podem fer mal. No hi ha arguments que ho expliquin. Implícitament queda clar.
A nivell més popular, podem trobar alguns aforismes contundents, com ara aquell que ens diu que “quan els diners parlen, la veritat calla” (proverbi xinès), on no cal dir quin és el missatge subliminal que intenta presentar. No cal cap explicació que la sustenti i segurament entendreu la rabiosa actualitat que implica…
Però en tot aquest àmbit dels aforismes també n’hi ha alguns que són fills de la oportunitat, que apareixen per donar sentit a uns actes o maneres de fer causats per una circumstància extemporània que ens obliga a cercar algun element que ens uneixi com a grup. En aquests cas és quan parlem “d’aforismes d’oportunitat”. És el que ha fet el govern de Pedro Sánchez, quan al principi de l’epidèmia de la COVID-19 ens va regalar l’aforisme estatal de “este virus, lo paramos unidos”, només per començar i, més tard, el delirant “un día más, un día menos”, on els guionistes de campanya ja s’havien pres alguna dosi certament contundent de cerveses… Mai, en tant poc temps, uns governants han intentat fer-nos creure, com ara, que només amb missatges més o menys afortunats, aquests tenien efectes terapèutics! Perquè, en el fons, aquestes missatges eren –són encara–, falsos aforismes. Són paraules buides que no expressen res més que la voluntat de “fer creure” que una determinada actitud tindrà efectes en, aquest cas, un virus letal. Perquè, certament, la unitat –no se sap ben bé quina-, per sí mateixa no pararà res, i el fet que passin els dies i es vagin sumant no implica que quedi un dia menys –que al final no es diu per a què queda un dia menys–. Són frases que no passaran a la història de la humanitat pel coneixement que aporten o per l’ensenyament moral o filosòfic que impliquin. Més aviat crec que els oblidarem ràpidament. Però igual, a l’Espanya profunda de les elits i dels que pensen que amb la bandera i l’himne es resolen els conflictes, aquests falsos aforismes aporten l’energia necessària per aguantar la situació i no abordar la realitat i la veritat: que l’epidèmia del virus actual només es pot guanyar amb formació, inversió en sanitat i en tenir ben cuidats –i això implica sous i condicions laborals dignes–, als nostres cossos de sanitaris. La resta és pura demagògia. Ni la bandera, ni l’himne, ni la sagrada unitat en el destí, ni la ideologia filo feixistoide, ni els militars, ni les policies…, faran res –no poden fer-hi res–, per vèncer un virus concret, real i letal que ens amenaça.
Acabo amb un aforisme de collita pròpia: “quan la ficció s’imposa, la realitat ens guanya”…, i que cadascú pensi com vulgui!
