Pel no creixement d’una ciutat mediterrània de 20.000 habitants: aprendre dels límits per guanyar futur

En una ciutat mediterrània de prop de 20.000 habitants, el debat sobre el creixement urbà és especialment rellevant perquè les seves conseqüències es perceben de manera immediata. Parlem de carrers que s’omplen a l’estiu, de platges saturades, de preus de l’habitatge que pugen i de serveis públics que arriben al límit. Durant dècades, el creixement s’ha justificat com a sinònim de
progrés, sovint vinculat al turisme de sol i platja. Tanmateix, cada cop és més evident que aquest model no sempre és sosteniblement ni socialment just, i que apostar pel no creixement pot ser una decisió assenyada.

El litoral mediterrani és un espai finit i fràgil. En ciutats mitjanes, qualsevol expansió urbana es fa a costa del paisatge, dels espais naturals i, sovint, de la identitat local. El turisme de sol i platja, tot i haver aportat ingressos, genera una pressió constant sobre el territori: ocupació intensiva de la costa, consum elevat d’aigua i energia, i una forta producció de residus. Aquest model, basat en
l’afluència massiva durant uns pocs mesos, no garanteix ni estabilitat econòmica ni qualitat ambiental a llarg termini.

Diverses ciutats han començat a entendre que posar límits al creixement no és una feblesa, sinó una fortalesa. Un exemple proper és Cadaqués, que fa dècades va optar per limitar fortament el desenvolupament urbanístic. Gràcies a aquesta decisió, ha preservat el seu entorn natural i el seu caràcter, evitant convertir-se en una ciutat massificada com tantes altres del litoral. Tot i les pressions econòmiques, mantenir aquests límits ha permès protegir un patrimoni paisatgístic i cultural que avui és un valor central.

A escala europea, ciutats com Freiburg (Alemanya) han apostat per un model de contenció urbana, prioritzant la densificació equilibrada, el transport públic i la protecció dels espais verds. Tot i no ser una ciutat costanera, és un exemple clar que el progrés no necessita créixer indefinidament en extensió o població, sinó millorar la qualitat de vida dins dels límits existents. Aquest enfocament ha convertit Freiburg en un referent de sostenibilitat urbana.

Un altre cas interessant és Portland, als Estats Units, que des de fa dècades aplica una “urban growth boundary”, una frontera clara al creixement de la ciutat per evitar l’expansió descontrolada. Aquesta política ha ajudat a protegir espais naturals i agrícoles, fomentant una ciutat més compacta i eficient. Encara que el context sigui diferent, el principi és extrapolable: posar límits clars pot generar beneficis socials i ambientals tangibles.

En el context mediterrani, també trobem exemples relacionats amb el turisme. Ciutats com Dubrovnik han començat a limitar el nombre de visitants diaris per evitar la saturació i protegir el seu patrimoni. Tot i arribar tard, aquestes mesures evidencien una presa de consciència: el turisme de masses, especialment el de sol i platja, pot acabar degradant allò que el fa possible.

En una ciutat de 20.000 habitants, el creixement associat al turisme sol tenir un impacte directe sobre l’habitatge. L’augment d’apartaments turístics i segones residències expulsa la població local i dificulta l’emancipació dels joves. El no creixement permet redirigir les polítiques cap a la rehabilitació, l’habitatge assequible i l’ús social del sòl, prioritzant els veïns per sobre dels interessos especulatius.

També hi ha un factor de qualitat de vida i cohesió social. Ciutats que creixen ràpidament sovint perden l’escala humana i el sentiment de comunitat. Apostar pel no creixement significa defensar carrers pensats per a la gent que hi viu, comerç local viu tot l’any i espais públics no saturats. Vol dir, en definitiva, una ciutat que no es transforma en un simple producte turístic.

El no creixement, cal dir-ho clar, no és immobilisme. És una altra idea de progrés. Significa millorar sense expandir-se, diversificar l’economia més enllà del sol i platja, adaptar-se al canvi climàtic i cuidar el territori com un bé comú. Les ciutats
que han tingut el coratge de posar límits demostren que dir “prou” pot ser, paradoxalment, la millor manera d’assegurar un futur més sostenible, just i habitable. En una ciutat mediterrània de 20.000 habitants, aquesta decisió pot marcar la diferència entre sobreviure o, simplement, viure bé. A Calella hauríem de pensar en aquesta opció de forma seriosa i amb visió de futur.

Us convido a fer-ho!