Incertesa

2020-08-30T10:14:06+01:00 30/08/2020|

Em van explicar fa temps una teoria de la vida que em va agradar molt, la qual em vaig auto aplicar i m’ha funcionat fins ara. Deia que la vida era com un pastís, on pots posar-hi tots els ingredients que vulguis, l’important és en quants trossets el dividiràs.

Si el divideixes en moltes parts, si en cau una, quasi no ho notaràs, però si en fas quatre i una cau, allò ja serà més difícil d’arreglar, sempre coixejarà.

Els ingredients base acostumen a ser família, fills, parella…etc., seguits de la feina, reptes personals, i com diuen alguns, portar una vida equilibrada. A mi això de l’equilibri m’ha semblat força complicat de valorar, no tothom posa el mateix a la balança. Aquelles coses que mil vegades hem trobat monòtones i avorrides, però tot sigui per l’equilibri, i d’altres que sense problemes diaris no saben viure.

I per acabar la tercera part de les postres, hi posaríem les espècies perilloses, com el risc, la temptació, la novetat (conegut per ser el  millor dels afrodisíacs) i la incertesa, entre d’altres.

I aquesta és la història que li va passar al nostre amfitrió. Un bon 13 de març, va fer un sopar a casa seva amb els amics de sempre, aquells que coneixia de feia 20 anys i es reunien sovint a casa d’un o de l’altre amb les seves parelles corresponents per explicar-se les poques novetats, el viatge de les vacances i poca cosa més.

Aquell dia va voler sorprendre’ls amb alguna cosa diferent, innovadora, i què millor que un pastís. El va fer amb base ràpida, ben ple de nata i xocolata, ja que el millor de tot eren els components de cobertura. Va passar una setmana anant a buscar cireres crescudes a Malàisia, préssecs de la Conxinxina, ametlles de Singapur i per donar-li un toc de la terra, el va coronar amb un pèsol de Llavaneres pelat. Els glaçons de gel pel gin-tònic venien d’Alaska, o al menys així li van vendre.

Davant de tanta propaganda i expectació, els convidats es van empassar, i sense mastegar, la truita de patates a velocitat de Formula 1 per gaudir de les espectaculars postres, acompanyades de la millor vaixella, coberteria i el més car del Corpinnats.

Per fi, el seu creador sentiria tots els afalacs esperats, la seva feina, no massa difícil, seria reconeguda, i tots contents.

Llàstima que va ensopegar amb l’estora que els seus amics li van portar una vegada de l’Empordà i el pastís va saltar esquitxant vestits, pentinats, sofà, taules, cadires i fins el gat persa va anar enganxifós una setmana. Només un petit trosset es va salvar, el que portava el pèsol, i per consolar aquell desastre el van compartir entre tots, amb quatre pèls de l’estora i 4 més del gat.

La festa va continuar. Però aquell dia tot va canviar, més que res perquè es van assabentar que l’endemà estaríem confinats, potser sense feina, potser els matrimonis se separarien (diuen que quan la misèria entra per la porta, l’amor salta per la finestra) i s’havia acabat la monotonia que en els fons els avorria, la seguretat, el benestar, ara tothom tornava a tenir el futur a l’encant, i el pànic seria el primer convidat.

Va marxar la monotonia i va entrar la incertesa, sense permís ni avís. I va durar una bona temporada.

I un bon dia es va acabar. No hi ha mal que cent anys duri, ni bo tampoc.

Era qüestió d’adaptació, perquè la vida continua, amb festa o sense.

X