Els anys cinquanta (II)

2021-01-20T20:43:13+01:00 20/01/2021|

Comentàvem en l’anterior columna las particularitats del treball a la dècada dels cinquanta. Uns amics em van fer notar que hi havien altres treballs. Recordem tots amb una certa nostàlgia aquells anys. Deu ser perquè érem joves.

Era cabdal la figura de l’aprenent, especialment en oficis com fusters, lampistes o mecànics. D’aquest aprenentatge en sortiren excel·lents professionals que amb l’arribada del turisme i fer-se moltes obres: hotels, residències, bars i botigues, varen tenir feina abundant. Em recorden que hi havien lampistes que feien 11 hores diàries i quan la bogeria de les obres tenien que bregar el dissabte a la tarda i fins i tot el diumenge.

I com marxava Calella? Marxava perquè hi havia feina per a tothom. Vèiem pels carrers circular carros tirats per cavalls, de pagesos i de transportistes. Aquests tenien carros grans pels transports generals i uns de petits, bolquets, (tamborets) per treure sorra de la platja i llençar les runes a uns pilons fets a la platja, davant del carrer Cervantes, que eren horrorosos. Sovint, els paletes pastaven els materials al mateix carrer, barrejant el ciment, la cals i la sorra amb aigua en forma de volcà.

Hi havien també els carros del morts, Rigau (Esteve Moré) i Plademunt, segons la funerària que s’encarregava de l’enterrament. El difunt es portava de la casa al cementiri, sense passar per l’església, perquè el funeral es feia al cap d’uns dies. El carro tirat per cavalls, amb distincions de guarniments i plomer, segons la categoria (vol dir el preu). Pel mateix variava el número de capellans que l’acompanyaven. Atès que molta gent no anava fins el cementiri, es feia una parada a la confluència dels carrers Sant Pere i Anselm Clavé i passava el representant de la funerària tot seriós dient: “Poden acomiadar-se”. Marxaven els acompanyants, quedant generalment els familiars propers per anar al cementiri.

Altres tipus de carros tirats per cavalls eren els cotxes i tartanes que es feien servir per traslladar als convidats a batejos i casaments. Per aquests hi havien un carro anomenat “berlina”, molt elegant i coquetó, que portava el testimoni del nuvi amb el ram de flors (la toia) a casa de la núvia per fer-li entrega de les flors i recitar el vers. La núvia i el seu pare pujaven a la berlina per anar a l’església. Pels convidats els cotxes, tirats per un cavall i tancats, que carregaven de vuit a deu persones. La tartana era oberta i ventilada per davant i feia la delícia del petits en els batejos.

Els nostres carrers tenien únicament un llum als encreuaments i denotava una foscor generalitzada. No anava malament per les parelles.

La mainada jugava al carrer: a córrer, als quatre cantons, a la “malla” (descobrir els amagats) i a futbol. Recordem partits de futbol a la plaça de l’estació, que no es tal plaça sinó una confluència de carrers on ara no saben que fer-hi. Varen ser partits molt animats als anys que passava el TAF (tren automotor Fiat) cap a les vuit del vespre i s’esperava el seu pas provinent de Cervera.

Alguns dels nostres carrers havien estat canviats de nom al 1939, així teníem Calvo Sotelo, General Mola i 31 de Enero. Els dos primers per la majoria continuaven essent Ànimes i Amadeu. El tercer era mes repartit. Es recordava la data com el final de penúries i desgràcies.

De tant en tant passava el Nunci, que amb un toc de corneta cridava als veïns, sobretot als petits, per informar-los i començava dient: “Don Manuel Alabern Romaní, alcalde presidente del Ayuntamiento de la ciudad de Calella, hago saber…” i acabava amb un toc mes curt de corneta.

Els festius el carrer de la “iclesia”, (es deia així)  era molt concorregut. Les cues per anar al cinema, al matí per comprar l’entrada i a la tarda per la projecció, a les quatre perquè començaven a 2/4 de cinc, era tant concorregut que es va decidir posar un senyal de prohibició del trànsit. Era de fusta amb tres peus i la guardaven els veïns que vivien a les cantonades des de General Mola fins Sant Josep. Ells mateixos la treien i la col·locaven a les deu del matí fins les deu de la nit. Va ser el precedent dels carrers de vianants. Tenim una foto de l´any 1959, també es pot veure com s’anava amb vestit i corbata.

Els primers anys dels cinquanta també era típica la imatge de la fila del escolars petits del Escolapis acompanyats de “el Hermano Isidro”, una institució en l´ensenyament, amb ell varen començar a llegir mes de 2000 nens. Els escolars s’acomiadaven en arribar al carrer Sant  Joan, amb al petó de l’amistat a la mà.

Escrit fet gràcies a la col·laboració de Paco Pascual i Antonio Flores. Continuarem amb aquesta dècada que dona per molt.

X