A veure com ho farem…
La veritat és que ja fa alguns dies que, a voltes de les negociacions entre els partits independentistes del nou Parlament de Catalunya, vaig copsant el sentiment en moltes persones que estan en la línia de voler un govern fort independentista, com veuen –veiem– amb preocupació que no hi ha acords. Ens diuen que estan negociant, que ho volen fer bé, amb discreció, arribant a pactes sòlids, amb ganes de fixar un full de ruta per assolir els objectius, i bla, bla, bla…, però no hi ha notícies. I el termini per negociar s’acaba.
Mentre CUP, ERC, JxCat “negocien”, els Comuns van com boixos demanant un pacte de partits d’esquerres i progressistes (avui en dia, caldria abans que res, aclarir què vol dir “progressistes”, sobretot veient el què passa amb el “gobierno más progresista de la historia de España”). Estar clar, almenys, que aquests no enganyen: volen estar al govern i diuen clarament amb qui.
I mentrestant, el PSC, amb un discurs que no puc entendre, van dient –Illa sobretot–, que es presentarà com a candidat a President de la Generalitat. I que la Sra. Granados serà la presidenta del Parlament…, però no diuen amb qui –o millor, de qui–, tindran suport. Volen que sigui ERC, però em fa molt l’efecte que els republicans no estan per aquest pacte. De fet, si arribessin a fer-ho seria la seva tomba. Ningú del món independentista entendria aquesta jugada. Ni tampoc les seva militància. Ningú, de fet. Pactar amb el PSC per assolir què? Aquesta via no la sé veure. Per això em sobta el discurs que fan els seus dirigents: ho donen tot tant per fet, que em preocupa. I no sé de què, o perquè.
A l’altra banda dels partits més o menys democràtics, hi ha els tres “mosqueteros” de l’unionisme. Bé, de fet, n’hi ha dos, PP i Cs, ja que el tercer en discòrdia, VOX, vol acabar amb tot: amb l’autonomia, amb el Parlament, amb la democràcia, amb les llibertats individuals i col·lectives, amb el feminisme, amb la immigració, amb les persones de diferent gènere, amb la llengua catalana…, i en fi, millor parar. Aquests partits, estan tan perduts que a hores d’ara no parlen del proper govern català, sinó de com s’ho faran per no acabar desapareixent del mapa polític de Catalunya…, absorbits pel partit més feixista que mai havíem tingut en el Parlament català. Quin desastre!
Per això, davant d’aquest panorama, la pregunta lícita és a veure com ho farem…, perquè la situació a Catalunya a nivell sanitari, econòmic, educatiu, social i de benestar està en perill de rebre una patacada tant forta que ja veurem com ens ho farem. I encara més fotuda està la cosa des del moment en que els empresaris conservadors i de tendència espanyolista, encapçalats per Sánchez Llibre, tenen la barra de dir que “ells són el poder”. Quina misèria moral! Però tenen raó, de fet. Tenen les grans empreses i milers de llocs de treball captius en les seves mans i si no hi ha un prompta solució al tema econòmic, tot pot passar…, i ara mateix tenir un lloc de treball amb l’atur disparat és un petit –o gran– tresor.
Per això la qüestió no és cap altre de demanar a veure com ho farem. Catalunya necessita un govern que governi, que posi ordre en els àmbits essencials per tirar endavant el país. Catalunya necessita un govern que no es baralli. Necessitem un govern que tingui clar que, mentre no puguem assolir la independència, cal treballar pel poble i per donar resposta a les seves necessitats. Necessitem un govern que sigui líder en els afers del nostre país, i que engresqui als diferents sectors que vivim, treballem i volem una societat més justa i socialment equitativa. Hi ha tants reptes damunt de la taula, que no es pot entendre que prioritzin els interessos de partit davant dels interessos de país. No s’entén i provoca molta decepció entre la ciutadania.
Acabo. Espero i desitjo que ben aviat hi hagi bones notícies i que aquestes siguin en la línia de fer un govern independentista, fort i cohesionat, que treballi per la gent i també per alliberar-nos del jou de l’estat més decadent i corrupte d’Europa, on el feixisme cada dia té més força i on la democràcia està seriosament qüestionada i en perill de convertir-se en un eufemisme d’estat autoritari. Feina n’hi ha. Molta.
A veure com ho faran…
