M’agradaria ser basc

Des de l’últim article, l’actualitat ha posat de relleu moltes qüestions indefugibles que em mereixen moments de reflexió. Tinc la sensació que, en moltes ocasions, allò més superficial acapara titulars i tertúlies, i en canvi, el més transcendental pel nostre futur es manté ocult entre capes i capes de missatges frívols. Escoltar suposats referents polítics amb discursos eteris i abrandats per la vanitat, fa que oblidem les subtileses de l’art de fer bona política que és el que, en definitiva, podria donar un bon rendiment a la ciutadania.

A Catalunya acabem de passar per unes eleccions a la Generalitat amb molts partits, més dividits que mai, i amb uns líders de molt qüestionable vàlua. Cap d’ells ha tractat de manera concisa el tema del territori, la qüestió del turisme o la promoció d’energies renovables que tant ens afecta a tots. 

Durant les eleccions, els candidats es van limitar puerilment a defensar el seu model ideològic i no a desenvolupar un model de gestió per treure’ns del forat socio-econòmic en el que anem caient de forma continuada i alarmant. Així mateix, des que es va iniciar el procés, s’ha adoptat una actitud negligent i temerària al deixar de banda l’art de la política i la diplomàcia. Per alguns, això de la diplomàcia és del s.XX, antiquat i “subditatri”. Prefereixen provocar les masses, a través dels mèdia famolencs, amb la ideologia més simple i elemental basada en remoure l’estómac per aconseguir que el missatger del fracàs polític sigui el poble o el seu votant ideològic. La diplomàcia ja no és una via acceptada per aquestes masses, que s’han autoconvençut que l’única via de dialeg és el crit, el puny ben alt, la destrossa del mobiliari urbà i la violència contra la policia, a qui han convertit en culpable del sistema.

Els arguments de la precarietat juvenil i de la manca d’oportunitats són l’excusa perfecte. No els falta raó en aquesta reflexió. Els joves porten enganyats els darrers 20 anys pels mateixos que ara els recolzen. D’una banda, els partits de les suposades ’esquerres’ han volgut fomentar l’èxit acadèmic facilitant el camí cap a la universitat a base de polítiques educatives benevolents que no potencien l’esforç de l’alumne. Per altra banda, els anomenats partits de dretes no han sabut estar tampoc a l’alçada a l’hora de confeccionar una política educativa moderna, enfocada als projectes i als treballs col·laboratius. Si d’ells depengués, encara estudiaríem del mateix mode que els nostres pares, a base de càstigs i de memoritzar dades per un examen.

Ambdós bàndols són els mateixos que han denigrat la Formació Professional incentivant un camí fàcil cap a la universitat, la qual recull els plats trencats d’un baix nivell acadèmic i que en conseqüència, obliga als alumnes a buscar l’excel·lència amb postgraus i màsters (molts d’ells amb preus prohibitius) per tal de pujar el nivell. 

Infojobs, Linkedin i altres portals, així com centenars d’empreses, frisen per trobar treballadors qualificats i especialistes, perfils tècnics (FP), no universitaris. D’aquí la mostra que aquest model político-acadèmic ha fracassat.

Mentre tot això passa i ens manté desgraciadament distrets per les seves conseqüències, a altres comunitats autònomes ja porten tot l’any pandèmic treballant per canviar el seu model socioeconòmic i per tant, millorar el futur dels seus ciutadans.

Un exemple amb el que ens podem emmirallar és el País Basc. Després del fracàs del pla Ibarretxe, els bascos van decidir solucionar els problemes a base de fer política, negociant i condicionant pressupostos de l’Estat i essent determinants en la política espanyola. Catalunya ha perdut aquesta força a l’Estat. Perquè ens en fem una idea: durant aquest 2020, Euskadi s’ha situat a l’avantguarda de les energies renovables apostant clarament pel mercat verd amb la construcció de 2 plantes de biocombustible i gas, fent de l’hidrogen verd l’energia clau. Amb vistes a llarg termini, els bascos s’han proposat acabar el procés de descarbonització l’any 2024. En definitiva, Euskadi és avui, clarament, un referent a Espanya i a Europa. 

Tornant a casa, recordem que a Catalunya, durant els últims anys, hem anat perdent empreses a causa del clima d’inestabilitat generat, mentre, per una altra banda, s’han anat reclamant llocs de treball.

Si volem ara tancar més el focus i centrar-nos en Calella, inevitablement ens tocarà fer al·lusió a aquest context sociopolític superior. Personalment, m’avorreix aquest nivell, el desprecio perquè em resulta poc proper, garantista amb les capitals i descuidat amb el territori, sobretot amb el més humil, no per això menys encantador.

Calella, sota el meu punt de vista, és precisament, una destinació humil i encantadora, així com ho és el Maresme. No som Ibiza. No som la Costa del Sol. No som Barcelona, ni el Garraf, ni Sitges. Som Costa del Maresme, sense grans cadenes hoteleres.

En aquest sentit, algunes d’aquestes cadenes hoteleres, les espanyoles més prestigioses, ja s’han posat d’acord amb l’Estat a invertir 6000 milions d’euros per regenerar una llarga desena de destinacions de platja. 

Davant un repartiment econòmic per a la dinamització del sector turístic, serem els últims micos. En primer lloc, perquè la nostra destinació turística no compta amb grans cadenes hoteleres que pressionin l’Estat per rebre la part gran del pastís. En segon lloc, perquè els governants catalans tampoc demostren cap interès per nosaltres sinó és per treure’n rèdits electorals (no oblidem la foto davant l’hospital durant la pandèmia i poc abans dels comicis). No semblen gaire amoïnats per desenvolupar un model de recuperació que ens permeti tornar a ser determinants a Espanya i un referent turístic a Europa i al món. 

La marca Espanya no està en el seu millor moment, però la marca Catalunya perd força cada dia a Espanya i a Europa a passos gegants. Això és i serà un problema per Calella. Les darreres eleccions han escenificat l’estancament polític en el que estem immersos. I enmig de tot aquest panorama, una autèntica revelació: qui realment va guanyar aquestes eleccions va ser l’abstenció, l’antisistema de debò, aquell grup de persones que per fer el gest de votar, vol un model de gestió que els convenci, lluny d’identitats ideològiques, d’unes sigles amb slogans ridículs o de cares adulterades pel photoshop. Que el guanyador sigui l’abstenció (tot i sabent que té moltes i variades motivacions) és un signe  de la visió crítica necessària de molts ciutadans, els qual no han estat prou considerats en les conclusions finals. 

Valdria la pena que s’analitzés d’arrel aquesta actitud de no exercir el dret de vot. Tenir interés en esbrinar què està passant, podria tocar el punt feble de la problemàtica política actual. Si realment hi hagués autocrítica, els caldria preguntar-se per què han perdut les eleccions enfront l’abstenció. 

Hi ha gent que està donant un gran valor al seu vot, per això no l’entrega amb facilitat. Personalment, els entenc. 

Un pot creure que sóc espanyolista. Un altre que sóc catalanista. Jo em considero calellenc, obert al món, però potser ara mateix, m’agradaria ser basc.