És el cas Aldi una jugada mestra?

2021-06-03T14:53:46+01:00 03/06/2021|

Que els veïns de Calella estiguin cansats de sentir parlar dels mateixos temes una i altra vegada és un clar símptoma de la màxima psicològica que diu que allò que no se soluciona es repeteix. A dia d’avui, la polèmica al voltant de la construcció de l’Aldi sobre el jaciment arqueològic del turó del roser n’és un clar exemple. El debat, que mai ha deixat d’estar present, torna a ser sobre la taula. I per què precisament ara la qüestió torna a agafar embranzida? La resposta és obvia: arran les excavacions que s’estan portant a terme en el jaciment, la gent assisteix en viu a la descoberta del patrimoni que allà s’hi troba. I no només a la descoberta, sinó a l’evolució de l’excavació del jaciment. Malgrat les veus que diuen que ja es coneixia tot allò que hi ha allà sota, no es pot negar que a mesura que avancen les prospeccions, tenim un coneixement molt més acurat del bon estat de conservació del jaciment, de les seves possibilitats i de la magnitud.

Dit això, és tan normal que la ciutadania estigui amoïnada pel destí de les ruïnes, com que vulgui saber com s’ha arribat al punt actual. Perquè sincerament, quan tu li expliques a algú que a sobre del jaciment hi van places d’aparcament, una superfície comercial i una quantitat gens menyspreable de pisos, la gent respon amb perplexitat. És a les hores quan et toca explicar que des que es coneix l’existència del jaciment, cap dels diferents ocupants de l’ajuntament de la teva vila han sabut entomar el problema. I tot això ho expliques amb la humilitat de qui sap que l’equació patrimoni històric-pla urbanístic-propietat privada és extremadament complexa. Anem a pams, doncs.

Els esculls principals que s’han pogut trobar els diferents ajuntaments a l’hora de gestionar el jaciment han estat bàsicament dos. El primer, que les ruïnes es troben en un solar privat i el segon, que els costos d’excavació i preservació són elevats. Per no tirar massa enrere en el temps i centrar-nos en els últims anys, val la pena explicar a qui encara no ho sàpiga, que temps enrere una modificació en el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) impedia que en aquells terrenys s’hi pogués edificar cap superfície comercial. I malgrat la manca de maniobra que això comportava perquè la propietat en tragués profit, ningú va ser capaç d’aprofitar aquest avantatge i oferir una solució a la propietat, obtenint-ne un redit públic. És en aquest punt que val la pena emmirallar-se amb l’actuació de l’ajuntament de la veïna Premià de Mar, quan una empresa privada va començar les excavacions per a la construcció d’habitatges i es van trobar amb unes restes romanes. Davant una situació semblant a la que ens trobàvem a Calella, el consistori premianenc va dur a terme una negociació intel·ligent i decidida, oferint una permuta de terrenys que la propietat va acabar acceptant. Gràcies a això, la gestió del patrimoni arqueològic va passar a mans de l’Ajuntament, esdevenint pública. I tot i les elevades despeses que ha suposat la recuperació del jaciment i la seva posterior museïtzació, la mirada a mig-llarg termini va fer possible que després de 20 anys de treball i inversió (aproximadament 2.500.000€ de capital públic, 1.500.000€ dels quals ha estat finançat a través de diferents ajuts laboriosament trobats), el Museu Romà de Premià de Mar sigui una realitat sense la necessitat de construir-hi cap superfície comercial, ni pisos ni places d’aparcament a sobre.

Si aleshores, des de Calella, no es va saber trobar cap solució, la gestió de l’actual consistori no ha millorat la situació. Com és sabut, l’opció dels inquilins actuals de l’Ajuntament va ser el lloguer del terreny a l’empresa municipal Gestvia, per convertir-ho en una zona d’aparcaments, el conegut Pàrquing 2 de l’Hospital. Previ a la construcció dels aparcaments, es van fer les tasques de manteniment i cobertura de les restes del jaciment, tal i com obliga la Generalitat. Amb el lloguer referit, els terrenys abandonats van guanyar amb valor, passant a oferir un benefici a la propietat del terreny que abans no tenien. Alguns arqueòlegs consultats comenten que el que acostuma a passar amb aquests terrenys que només generen pèrdues (sense usos pràctics i amb pagament d’impostos i taxes) és que la propietat acaba cedint-los o venent-los a l’ens públic a baix cost. Però això no va passar a Calella. En primer lloc, pels beneficis obtinguts de l’arrendament del solar. Però en segon lloc, i més important, per la modificació del POUM que l’actual consistori va fer sobre aquests terrenys a finals de l’anterior legislatura, canviant-ne l’ús. Efectivament, el canvi en el POUM va suposar que en aquells terrenys s’hi contemplés la possibilitat d’edificar superfícies comercials. Un cop aprovat això, el valor dels terrenys va augmentar de nou perquè allà s’hi podia treure un rèdit que anteriorment no era possible. D’aquesta manera veiem com la gestió consistorial ha anat allunyant cada cop més la possibilitat d’adquirir els terrenys i fer una gestió pública del patrimoni. Com va acabar la història tothom ho sap. L’empresa Aldi, seguint els ambiciosos plans de creixement en els nuclis urbans, es va postular com a compradora d’aquells terrenys per a edificar-hi una de les seves superfícies comercials. Quina contrapartida va oferir a l’Ajuntament? Les famoses tasques de prospecció i excavació del jaciment i el dret de volada per a construir a sobre de l’Aldi. D’aquí ve la frase repetida fins a l’extenuació que gràcies a l’Aldi la prospecció del jaciment ha estat possible. Però no ens equivoquem, en obligat compliment dels protocols de la Generalitat no hi pot haver-hi cap edificació si abans no s’han fet les tasques d’excavació i inventarització corresponents del jaciment. En aquest sentit, l’Aldi no ha fet cap tasca de mecenatge sinó que ha hagut de col·laborar amb les obres d’obligat compliment per pujar la seva superfície comercial amb l’objectiu obvi que qualsevol empresa privada té: obtenir beneficis. La xifra que va aportar Aldi per a la prospecció va ser de 300.000€. Quantitat gens menyspreable però  molt allunyada del milió d’euros (aproximadament 800.000€ en subvencions) que va costar a la població de Calella l’infrautilitzat Museu del Turisme. Cal assenyalar, a més, que a hores d’ara encara estan per aclarir les despeses que tindrà l’Ajuntament per tancar el cicle amb la museïtzació soterrada del jaciment, conscient que allà on no arribi l’Aldi -un cop l’aixeta es tanqui- hi tindrà que posar diners públics.

Per últim, la gestió del dret de volada també implicarà uns costos. En això també l’Ajuntament ha iniciat un camí erràtic que va començar amb la idea de fer equipaments d’ús sanitari i ha acabat amb la planificació de pisos d’ús social. Per cert, per a poder construir habitatges va ser necessari un nou canvi del POUM en l’últim Ple, afegint-hi aquest nou ús en l’edificació dels terrenys allà situats. És a dir, que de no poder-se construir a penes res, ara s’hi pot construir de tot, amb el que això implica per a la ja referida revalorització dels terrenys. I vet aquí amb el que ens trobem ara. Amb un Ajuntament que defensa la seva gestió com a jugada mestra, però que el que realment ha fet és deixar la gestió del patrimoni històric en mans d’una multinacional. Que ha acabat desposseint al col·lectiu del seu dret a preservar la història dignament, alineant-se políticament amb els interessos del capital i menystenint la gestió directa del jaciment des de l’ens públic. I introduint la falsa idea de que sense la col·laboració público-privada la ciutadania no pot gaudir d’allò que per dret li pertany. El jaciment senyores i senyors, malgrat estar en terrenys privats és públic.

Així doncs, i tornant al principi de l’article, entenent les actuacions sobre els terrenys del jaciment, s’entén millor l’actual polèmica pel cas Aldi i el descontent de part de la ciutadania. Ciutadania que en cap moment ha estat consultada ni sobre el futur del jaciment arqueològic, ni sobre la idoneïtat de posar-hi a sobre una superfície comercial tenint en compte les més que plausibles conseqüències negatives per al comerç local. Perquè no ens enganyem, no és comparable el valor que aquest jaciment tindrà si es troba soterrat i invisibilitzat per un supermercat que si està museïtzat amb unes altres condicions, ja sigui a l’aire lliure o a cobert. Per no parlar del valor afegit que un jaciment com el nostre pot tenir per a la dinamització de l’economia local, obrint una escletxa en un malmès model de turisme que necessita nous horitzons per a sobreviure. Per tots aquests motius, i no d’altres, el debat que des de dalt volen tancar, la ciutadania el continua obrint i segueix ben viu. I és que malgrat el que diguin, allà on no arriba la institució, moltes vegades arriba el poble. És tan necessari fiscalitzar les tasques per a l’òptima museïtzació del jaciment i les futures prospeccions, com seguir donant-li voltes, cercant alternatives i vehiculant el descontent popular que tot poble té dret a mostrar davant una iniciativa impopular. Fins que l’Aldi no posi la primera pedra, el futur és obert i la lluita viva.

X