Els anys cinquanta (VII): les bicicletes

2021-06-20T09:18:50+01:00 20/06/2021|

Calella era -i és- un paradís per les bicicletes. Val per tota la plana de l’Alt Maresme: Calella, Pineda, Santa Susanna i Malgrat. Aquells anys servien per tot el que fos anar mes lleuger que a peu, per exemple per anar a treballar: quants treballadors i treballadores venien de Malgrat i Pineda a les fàbriques, aguantant les inclemències del temps, fred, pluja i calor. També per venir de compres a Calella, especialment els dissabtes.

Anar i venir de Pineda pel camí del mig era còmode. Passar els dos rieranys i la riera per una passera de fusta, mig trencada, era divertit i una mica perillós. Vèiem tres o quatre cases amb molí de vent per treure aigua. Hi havia una casa arran mateix del camí, fins i tot l’estrenyia que tenia els catúfols a la vista, elevant l´aigua del pou i abocant-la al safareig. Deliciós record. No era tan fàcil anar a Sant Pol, perquè les corbes i la pujada de la Cabra ho feien cansat.

Al començar la dècada, encara circulaven dos o tres ciclistes que anaven amb pinyó fixe. Havien de pedalar constantment, perquè al parar d´impulsar la cadena el pinyó parava la roda. Anaven molt pausadament. Per això, “anar a pinyó fixe”, s’entén que no es para. Varen desaparèixer al millorar les bicicletes amb pinyó de cadell que permet deixar de pedalar. Sortiren les marques Orbea i BH i alguna altre feta Barcelona. Moltes bicicletes no portaven parafangs, per la qual cosa si el terra estava mullat la roda dal darrera marcava una ratlla vertical a l´esquena del ciclista. Es començaren a veure “bicis” amb parafangs i amb un petit porta paquets sobre la roda del darrera, que anava perfecte amb un coixinet per portar el nen. Començaren a protegir la cadena i el plat dels pedals, que havia estat la preocupació per no embrutir-se els pantalons, llavors molt amples de baix. S’havien de recollir amb unes “gafes”. Hi havia qui feia servir pinces de la roba.

Circular en “bici”, sempre ha tingut “artistes”. Els que pujaven i baixaven de la màquina, els avis les anomenaven així, en marxa sobre un sol pedal. A Calella la majoria aprofitaven les voreres amb la “bici” parada per asseure’s i impulsar el pedal mes alt. Quan plovia, vèiem protegir-se amb un sac, un impermeable o aguantant el paraigües amb una mà. Portar un passatger també era freqüent, en el porta paquets, com ja hem dit; al quadre travessat o travessada a les bicicletes d´home; assegut al manillar i fins i tot dret sobre les “palomilles” que fixaven la roda del darrera. Aquestes dues últimes havien desaparegut i les hem tornat a veure en gent “nouvinguda”.

Les “bicis” de senyora varen tenir una millora amb una xarxa de coloraines a la roda del darrera per evitar que les faldilles, atès que moltes seien “aprincesades”,  anessin a parar a la roda o que el nen posés els peus. Aquestes “bicis” obligaven a les senyores amb faldilla estreta a fer complicats moviments amb les cames per evitar que les faldilles pugessin massa amunt.

Les bicicletes havien de declarar-se i pagar un arbitri. S’obtenia una placa numerada. Recordem haver vist una xifra superior a mil. Al principi, l’Ajuntament les col·locava i precintava amb un plom. Més tard les donaven, pagant, i les havia de col·locar el propietari, juntament amb una placa petita de la Diputació. Hi ha qui pensa que no aniria malament que les bicicletes estiguessin registrades. Millor no donar idees perquè ens quedaríem amb l’arbitri i la resta quedaria igual.

El xoc de bicicletes pels carrers o cantonades donava notes tragicòmiques, segons es fessin danys o senzillament haguessin saltat de la bicicleta composant figures còmiques.

“Mireu mestre, un baixa de la bicicleta de la manera que vol”, fou la resposta d´un pinedenc que al baixar de la bicicleta va donar una ensopegada i va sentir comentaris.

Dos afegitons a les bicicletes foren el timbre, que s’usava molt per remarcar la presència i demanar pas, i el fanal o llum del davant, obligatori de nit i que es proveïa d’electricitat amb el dinamo. Estri amb una rodeta que, aplicada al pneumàtic produïa corrent. Aquells anys, pocs portaven llum vermell al darrera i era una instal·lació que fallava sovint.

El jovent ens movíem molt amb bicicleta. Quines trobades mes agradables l’anar o sortir de la feina d´un grup de amic i amigues, tots amb la seva “bici”, parats a fer tertúlia.

Saber anar amb bicicleta requeria i requereix un aprenentatge, que s´acostuma fer de petit, amb les dues rodetes col·locades a la roda del darrera per evitar el desequilibri o, molt freqüent aquells anys, que un familiar o amic acompanyés al nen aguantant la bicicleta i el seu equilibri agafant-la per sota el seient, fins que el ciclista marxava sol.

Acabarem fent una crítica a la disbauxa actual de la circulació de bicicletes pel Passeig de Mar. L’autorització de passar pel quart passeig no ha resultat. Van per on volen. Ens afegim a moltes veus que ho denuncien. Cal nova senyalització i prohibir totalment les bicicletes al Passeig.

X