Els cinemes: una part imprescindible de la nostra adolescència

Quan et fas gran (parlo per mi), m’agrada recordar anècdotes de joventut, quan encara ho teníem tot per fer… De quan anàvem al cinema amb els amics, primer als Pares de Família (les Monges, les Carmelites i a la capella dels Dolors)… Recordo a les germanes Puig venent caramels, a la senyora Dorotea (bibliotecària) i a les famílies i després els nois de can Bruguera i de can Casas a la cabina de projeccions… El següent pas cinematogràfic era Can Salom (a dalt) per picar de peus quan sortien els “bons”… Després a baix a les primeres files a xafardejar amb les nenes de la mateixa edat, per més endavant desplaçar-nos a les files del darrera a fer “manetes” (si tenies sort)… El salt cinematogràfic definitiu era anar al cinema “dels grans”, a l’Àncora i al “mascop”… Llavors ja érem uns adolescents més veterans, ja feia alguns anys que treballàvem i els nois estàvem pendents d’una nova etapa que s’apropava, “la mili”… A l’Àncora primer planta baixa al centre… Després més enrere… I a les files de dalt la darrera etapa… Si els cinemes parlessin!!!…Quantes històries d’amors i desamors coneixeríem!!!…

El temps ha passat i els cinemes també… Les noves generacions tindran altres experiències per explicar, però en el fons les inquietuds personals de l’adolescència seran les mateixes… Vulguem o no, el temps ens fa veure i valorar la importància de les coses de maneres iguals però molt diferents…

Colo, 10-setembre-2019