Ja ha passat un altre estiu
A Calella, els que hi vivim, sovint tenim el costum de valorar els anys a partir de com ha anat la temporada d’estiu. És un clàssic, si l’estiu ha anat bé, l’any ha anat bé. I al contrari. Però, és clar, aquest estiu no el podem qualificar de “normal”. No ho és perquè hem estat encara sota els efectes, terribles, d’una epidèmia vírica que ha causat estralls entre les persones i les empreses. I amb afectació global. I ja sabem que el turisme és un termòmetre de com van les coses per la nostra ciutat.
La meva imatge, molt personal òbviament, és que aquest any serà recordat com un any difícil. On algunes activitats econòmiques s’han anat recuperant lentament…, però sense poder arribar a la normalitat d’abans de la greu situació sanitària.
I per això mateix, crec que és un bon moment per pensar en el futur. Ja hem vist que, malauradament, la ciutat té un sector econòmic principal fràgil. Molt fràgil. Dependre de si venen més o menys turistes genera perills greus. Certament, durant la crisi que es va iniciar el 2008, el turisme ens va ajudar a aguantar prou la situació. Però quan un virus ha fet tancar tots els hotels, restaurants i comerços…, ens hauríem de preguntar si aquest sector econòmic ens convé…, o si hem d’anar pensant en canviar alguna cosa.
He escoltat comentaris molt forts en contra de l’ajuntament per no haver ajudat prou. Els que hi hem estat i sabem bé amb quins recursos es treballa des de l’administració local, penso que prou s’ha fet. Evidentment, mai serà suficient. Però els ajuntaments són l’administració pública més propera al ciutadà…, i la que menys recursos té per poder ajudar a aquests ciutadans. És així. I podem estar-hi d’acord o no, però la realitat és la que és.
Podem discutir si es podien haver destinat més recursos i si la manera com es va fer va ser la més adequada o no, però estic segur que des de l’alcaldia fins al darrer polític a l’oposició, tots haurien volgut tenir més diners per aplicar ajuts i donar suports.
I això em porta a fer una reflexió més profunda: cal dotar als ajuntaments de més recursos econòmics per atendre les diverses necessitats de la població. Mireu, un exemple: des de Madrid s’han gestionat ajuts a autònoms de tot l’Estat (com no pot ser d’una altra manera). Un dels criteris era la facturació perduda durant el confinament i durant l’any 2020. Criteris objectius em direu. Si, ho eren. Però resulta que hi ha autònoms que van haver de tancar totalment la seva activitat professional, mentre que altres, tot i veure disminuïts els seus ingressos, van poder seguir facturant. Però els ajuts això no ho contemplaven. I no és el mateix. El que va haver de tancar no tenia cap ingrés. El que va poder seguir facturant, encara que menys, ingressava alguna cosa. Per tant, hauria estat bé una graduació qualitativa de cada situació. I no només quantitativa.
Els ajuntaments tenen més facilitat per saber i conèixer la realitat del seu municipi i, per la mateixa raó de proximitat, de saber millor que l’Estat quins sectors professionals i econòmics té i com poden patir determinades situacions crítiques. Per tant, les decisions davant crisis com aquesta es prenen, sempre, millor des de l’administració més propera. No des de la més allunyada i que no entén de necessitats personals.
En fi, torno a Calella. I com deia al principi, ha passat un altre estiu. Alguns han resistit millor que altres. Aquest 2021 no serà recordat com un “gran any”, sinó més aviat com l’inici –si res no es torça–, d’una tornada cap a la normalitat. Espero i desitjo que el 2022 sigui ja el de la plena normalitat. Però que aquesta no ens faci perdre la necessitat de pensar en quin futur volem per al nostre municipi. Anticipar-se a noves crisis és signe d’intel·ligència, improvisar, signe de mal govern.
