Ai, l’amor
L’amor és d’aquelles poques coses que no passen de moda, passin els anys que passin persisteix d’una manera o d’una altra. Ha anat canviant de forma d’expressar-se i manifestar-se, s’ha intentat representar-lo de diferents maneres, més carrincló o més innovador, més conservador o més lliberal, però per més que ho intentin, diguin el que diguin, vulguin o no vulguin, sempre ha estat i serà el mateix. El rei de la bogeria absoluta. I qui s’atreveixi a negar-ho vol dir que poc l’ha conegut.
Està descrit com allò que fa despertar uns sentiments que lliguen una persona a una altra. Descrit amb un munt d’adjectius que l’acompanyen: la tendresa, la suavitat, la cura en fer les coses, l’adoració, la conquesta, el culte, la desmesura, la devoció, l’admiració i l’erotisme, entre mils d’altres, sempre practicat de forma agradable i gratuïta.
Aquell que quan es busca no es troba, i un bon dia vas comprar una escarola feta un bunyol i amb el jersei del pijama amagat sota la jaqueta i «patapam»!, t’enamores del verduler, el forner o l’escombriaire o, amb una mica de sort, pot passar amb el banquer, malgrat ja han deixat també de ser uns bons partits com abans. Però l’amor no hi entén de diners, per això ja hi són les mares i les sogres, entre d’altres, per tocar la gaita. El que fa l’enveja!
I tornes a casa amb l’escarola ben passada i un somriure d’orella a orella i fas una amanida que ni a Ferran Adrià li sortiria millor, perquè la cuina també requereix amor i molt «carinyo», o almenys això he sentit tota la vida. Ja pots fer uns macarrons que surtin ben pastats i cremats, que si estan fets amb molt d’amor sols pot passar una de dues: o te’ls foten pel cap o et diran que són exquisits.
L’amor val la pena, acabi bé o com el «Rosari de l’Aurora». No dubtin ni un moment si els surt l’oportunitat d’enamorar-se i perdre els trucs. Facin totes les bestieses que calguin, gaudeixin del moment, posin aquella cara de babaus que fem tots quan estem enamorats d’algú. Caminin pel carrer pensant que no hi ha ningú més feliç en aquell moment que vostès. Ja pots anar despentinat i fet una piltrafa que la cara és el reflex de l’ànima i tothom veurà aquella aura que desprèn la gent quan està enamorada, com pedretes desprenien en Hansel i la Gretel mentre feien camí.
S’ha de viure el moment, sense por, que la vida ja té moments prou tristos i durs i ja sortim molts dies al carres fets un nyap. Diuen que hi ha tres coses que mouen el món: els diners, el sexe i el poder.
Però jo mai deixaré de creure que l’amor mou muntanyes. Per la meva part, si es mou un pèl la Roca Grossa de Calella sense que passi cap desgràcia ja en tinc prou.
No hi ha excuses, la vida és vida i tothom té dret a perdre el cap per algú fins l’últim respir. I he sentit a dir que si agafes la COVID-19 i estan enamorats, es passa com aquell que res!
I no dubto que més val passar-lo al llit ben acompanyat, amb un bon cava ben gelat que no pas al CAP, ingressat.
