Sílvia López: “Vam aconseguir que els trens que passen pel Maresme siguin accessibles”

  • Després d’un greu accident que va fer que estigués en cadira de rodes i que passés 6 anys tancada a casa, va refer la seva vida i es va convertir en activista

  • Sílvia López considera que encara cal treballar molt perquè les ciutats siguin espais adaptats, ja que molts carrers són inaccessibles per les cadires de rodes

  • Sílvia López va ser la primera Síndica de Calella. Té 61 anys i des de fa 13 és la Presidenta de l’Aula d’Extensió Universitària de Calella. Va patir un accident quan tenia 25 anys que la va deixar en cadira de rodes, però això no l’ha frenat per convertir-se en una activista social i cultural. Entre les seves fites, juntament amb d’altres companys d’entitats socials, hi ha haver aconseguit que els trens de Rodalies estiguin adaptats per persones amb mobilitat reduïda.

2023-03-05T10:46:21+01:0005/03/2023|

Porta un llarg recorregut en el món de l’activisme social i cultural. Quines fites recorda?

Vaig estar molts anys en un entitat amb persones amb discapacitat a Mataró, l’AGIM. Van ser deu anys fent una tasca completament diferent al que faig ara a l’Aula. Una de les coses que vam aconseguir és que els trens de Rodalies que passen pel Maresme estiguin pràcticament tots adaptats. Va costar molta feina i molt de temps, vam haver de fer vagues, aturar els trens i moltes coses per aconseguir-ho.

Deuria ser una gran satisfacció.

Ho va ser, tot i que encara queda molta feina per fer. Cal legislar més per garantir que tot estigui adaptat i no només per a les cadires de rodes, sinó també per persones invidents, amb problemes d’audició… etc.

Vostè fa molts anys que va en cadira de rodes…

Si, als 25 anys vaig tenir un accident en un parc aquàtic. Era al principi, quan hi havia aquells tobogans molt grans i encara no hi havia monitors ni vigilància. Deixaven baixar diverses persones alhora i em van caure al damunt. Em van donar un cop a les cervicals i des d’aleshores vaig en cadira de rodes.

Vostè en parla amb molta serenitat, però deuria ser una experiència molt dura.

Molt. Vaig estar 6 anys sense sortir de casa per res, només per anar a visitar els metges. No sóc cap model de com portar una situació tan dura; ho vaig portar fatal, la veritat. Al principi era molt reticent a acceptar ajuda. Si hagués acceptat abans fer teràpia psicològica, com vaig fer després, no hagués perdut tant de temps, tot i haver-me costat molt igualment. Quan em vaig decidir havien passat 6 anys.

I què és el que la va motivar a sortir d’aquella situació?

Tinc unes amistats molt bones. Deixava que vingués a casa molt poca gent, perquè no volia veure ningú, només les amigues íntimes de sempre. Després de 6 anys tancada a casa sense sortir, només per anar al metge, estava molt deprimida i va arribar un moment que ni m’hagués pogut aixecar del llit. Les amigues van ajudar. Sobretot una d’elles, es va posar molt ferma amb mi i em va convèncer. La meva família ho havia intentat tot i de totes les maneres, però jo no havia volgut. Al final, vaig començar una teràpia.

I com va anar aquest canvi?

Semblarà una mica ridícul, però ho explico per si pot ajudar algú. Al principi vaig començar fent de voluntària a Càritas, donant classes de català i de castellà per a gent que havia vingut de fora. Ho fèiem a la parròquia de Poblenou i mai hi anava pel carrer central. Vaig estar molt temps que no anava pel carrer Església. Anava fins a Càritas per altres carrers. No volia trobar-me la gent. Era una barreja de tot, fins i tot, vergonya.

És molt dur això que comenta…

Ho sé. El que passa és que, en aquell moment, sembla que no siguis tu mateixa. Ets tan diferent de la persona que eres… Suposo que hi deu haver una part de vergonya. Crec que dir això pot ajudar a molta gent que es trobi en situacions similar a la meva.

López explica que ara està en un bon moment i sent que ha superat anar en cadira de rodes, tot i que la vida amb mobilitat reduïda és dura i no solament per no poder caminar.

Com és la vida en cadira de rodes?

Ara em sento bé. Ho he superat, per dir-ho d’alguna manera. M’hi he acostumat i intento fer tot el que puc i gaudir-ho al màxim.

És fàcil anar per Calella amb cadira de rodes?

Cada vegada més. Recordo quan vaig començar a fer servir la cadira elèctrica, només podia a la biblioteca. Després vaig poder entrar al Stradivarius, que era pla. I poc a poc cada vegada puc anar a més llocs. Moltes voreres també estan rebaixades.

Ha costat molt en general que les ciutats s’adaptin, per què?

No ho sé. La veritat és que està molt estudiat. On hi ha una rampa, encara que la gent pugui caminar, la fa servir. És més còmode. I a les botigues planes la gent hi entra més. És estrany que els professionals i arquitectes no hagin vist abans els avantatges que té que tot estigui adaptat.

S’ha sentit discriminada algun cop per anar en cadira de rodes?

La veritat és que no. Sé de moltes persones també amb mobilitat reduïda que si, però jo mai he tingut cap problema. Al contrari, he tingut suport.

López va ser nomenada Síndica de Calella el mes de maig de 2018 i va renunciar al càrrec el mes de novembre de 2019 per raons personals.

Vostè va ser la primera Síndica de Calella. Com va viure aquella experiència?

Era una experiència nova i hi vaig posar molta il·lusió. Després, per circumstàncies familiars i personals, ho vaig haver de deixar. Va ser una etapa difícil, perquè vas amb molta il·lusió i creus que podràs ajudar molta gent, però és molt complicat. Les normatives i la burocràcia ho compliquen. Ho passes malament perquè estàs convençuda que pots ajudar a la gent i després t’adones de que no, et sap greu.

Suposa tot un exercici d’empatia. Va trobar molts entrebancs?

Si, jo sóc bastant empàtica i amb els anys i les coses que m’han anat passant, cada vegada més. Va ser difícil. Vaig tenir molt bona experiència amb les persones que vaig trobar, però la llei en si limita molt les persones. Veus la tasca dels polítics, per exemple, al viure-la més a prop, me’n vaig adonar. De vegades, critiquem molt la feina que fan i les persones que s’hi dediquen i, amb tot el cor, ho tenen molt complicat.

López explica que va ser molt afalagador que per unanimitat confiessin en ella per desenvolupar la tasca de Síndica, tot i que, en ser la primera, no hi havia protocols i això ho va complicar.

Arran de les situacions que va tractar, quin creu que és el problema més important que es genera entre l’administració i la ciutadania?

Tarden molt en contestar les instàncies. La ciutadania porta malament el silenci administratiu, jo inclosa. Sempre estàs esperant una resposta. No pots evitar sentir-te identificada amb aquestes persones. Al principi venia tothom, gent que havia demanat alguna cosa a l’administració i gent que no havia demanat encara res. Jo era com la primera porta. Perquè el servei és per quan l’administració no et respon amb el temps o et respon negativament al que tu has demanat i molts venien directament. Tot era molt nou. Vam atendre fins a 40 persones. La gent m’aturava pel carrer i m’ho volien explicar allà mateix.

L’activista social es mostra satisfeta de la tasca que fa l’Aula d’Extensió Universitària a Calella i dels professors que han aconseguit portar fins ara a la ciutat. Afirma que s’ha creat un espai d’interès social i cultural.

Ara es dedica plenament a l’Aula d’Extensió Universitària. Com és la tasca que fan?

Ens dona molta feina i ens fa moure molt. Som un grup de 7 persones que gairebé des del principi som els mateixos. Tot i que quan vam començar no ens coneixíem, hem acabat sent amics i ens portem bé. No hi ha problemes mai perquè ens posem d’acord i ha estat així durant 13 anys, i això ens ha facilitat molt la feina. Estem tot el dia connectats i xerrant pel grup de WhatsApp i fem moltes reunions.

Per qui no ho conegui, què és l’Aula? Com s’organitza internament?

Cada 4 anys es fan eleccions, però no es vol presentar ningú i repetim. I portem així des del 2010. Hem creat un centre cultural i social alhora que ofereix cultura amb professors universitaris, de qualitat, per qualsevol persona que tingui inquietuds culturals. A més, és un espai per trobar-se amb altres persones que tenen els mateixos neguits i ganes de fer coses.

Com trieu els ponents que venen a l’Aula? Heu aconseguit portar persones molt reconegudes…

De vegades és difícil poder-hi contactar i que acceptin venir. De totes maneres, no estem sols. Som una xarxa d’aules, les que som de la costa del Maresme, i estem tutelades per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Cada tres mesos ens trobem, intercanviem idees i ens recomanen professors. La universitat ens ajuda molt i ens facilita ponents.

Algú els ha sorprès venint tot i que pensaven que no vindria?

Si, la veritat. Em va sorprendre que vingués l’advocada Magda Oranich, que es va mostrar molt disposada, la Laura Borràs quan era a l’Institut d’Estudis Catalans i també l’exconsellera Montserrat Tura, totes tres van venir fora de la seva activitat política.

Comparteix el contingut!

Go to Top