Dolors Llavall, l’ànima de la biblioteca durant més de 40 anys

• Llavall anima als més joves a llegir llibres els clàssics, els quals considera herència i patrimoni de la cultura universal i de Catalunya

• Tota una vida com a directora l’han fet veure créixer generacions de calellencs, que han començat a llegir des de petits i han acabat portant els seus fills

• Dolors Llavall Cases té 64 anys, dels quals 41 els ha dedicat a la biblioteca de Calella com a directora. Es va jubilar el juny de 2021, però se la pot trobar sovint a la biblioteca amagada rere els llibres perquè s’hi troba com a casa. Es mostra molt satisfeta de la feina feta juntament amb tot l’equip durant aquest temps per contagiar l’entusiasme pels llibres a persones de totes les edats. Diu que aquest equipament s’ha convertit no només en un espai de préstec cultural sinó en un centre de treball, consulta i estudi per a moltes persones.

41 anys al capdavant de la biblioteca és molt de temps…

Sí, vaig començar a treballar a la Biblioteca Costa i Fornaguera el setembre de 1980. Abans havia estat en un institut d’Hospitalet i després vaig fer les oposicions i vaig ocupar la plaça. Jo sóc de la província de Lleida, d’un poble molt petit de l’Urgell, de pagès, Santa Maria de Montmagastrell, a la vora de Tàrrega.

Va ser un gran canvi per a vostè?

Molt. Recordo que a la biblioteca, quan jo hi vaig arribar, hi havia un professor de català, Francesc Grau i Viader, que em va preguntar: “Però tu, xiqueta, d’on ets?”, perquè tenia el parlar de Lleida. Quan li vaig dir el nom del meu poble, ell de seguida em va dir que hi havia estat per la Guerra Civil.

Per què es va decidir dedicar a aquesta feina? Està satisfeta d’haver triat aquest camí?

Realment he encertat de ple la meva carrera, perquè ho he passat molt bé treballant i ho he fet amb molta il·lusió i dedicació perquè em sentia realitzada. A casa meva hi havia biblioteca, però no va ser fins el darrer moment que vaig triar ser bibliotecària. Havia pensat en fer filologia, perquè m’agradava la literatura, però al final vaig decidir-me per biblioteconomia i documentació.

Com és aquesta feina? És molt desconeguda, en general?

Ara hi ha molts estudiants en aquesta carrera. Abans eren pocs, però ha canviat. És una feina que és d’intermediari entre els documents i el possible públic que els utilitzarà. És trobar el que els ciutadans busquen i posar-los en contacte amb la informació.

Documents que han passat del paper a l’ordinador…

Si, però fixa’t: tothom deia que la televisió anul·laria la ràdio, que el llibre electrònic acabaria amb el llibre físic, i al final tots coexisteixen perquè quan busques una obra determinada, busques aquell títol, sigui com sigui. Ara mateix, hi ha una pàgina web de la Generalitat que es diu raco.cat, on trobes 250 mil articles de revista digitalitzats, i és fantàstic perquè poses el nom de qualsevol autor o poble de Catalunya i trobes tot el que n’han parlat.

Com va anar aquest procés?

Sempre m’ha interessat molt buscar, recollir i catalogar els llibres i revistes que parlen sobre algun tema o personatge relacionat amb Calella. Tota aquesta documentació és la que anomenem Col·lecció Local. Des del 1931, al fons de la biblioteca de Calella s’han conservat llibres i revistes locals, que són fonts històriques de gran vàlua per a qualsevol que vulgui saber la nostra història. Per la seva antiguitat, alguns tenen tendència a deteriorar-se i vaig pensar que la manera de preservar els documents per a les futures generacions seria digitalitzant-los. Vaig fer els tràmits per entrar a la subvenció anual dedicada a la digitalització de documents, que atorgava la Diputació de Barcelona, i així ho fem des del 2005. Els procediments van ser laboriosos, però n’estic satisfeta. Actualment, tot aquest fons digitalitzat es pot consultar des d’una web anomenada Trencadís, que és un fons local digitalitzat d’accés lliure i gratuït. El text complet també es troba, buscant pel títol, al catàleg de la biblioteca, anomenat Aladí.

I què hi podem trobar al Trencadís?

El text complet de les revistes: Vida nova, Cap-aspre, Front, Recull: setmanari d’informació comarcal, L’Estela. També hi ha els llibres de Miquel Cuní: “Misceláneas entomológicas”, “Datos para una flora de los insectos de Cataluña” i “Catálogo metódico y razonado de los lepidópteros”. I el llibre de Francesc Bartrina, “Datos para la historia de la Parroquia de Calella”.

Destacaria el “Dietari de la Biblioteca Popular de Calella”, del 1931 al 1955, que són escrits de les bibliotecàries sobre els treballs i esdeveniments de cada dia a la biblioteca pública de Calella, que llavors s’anomenava Biblioteca Popular Costa i Fornaguera. És molt interessant i desperta la curiositat del lector. La bibliotecària escriu, per exemple, que quan es va inaugurar l’any 1931, la biblioteca també s’obria el diumenge i que feia poc que els obrers havien començat a fer la setmana anglesa. Una altra font digitalitzada és la “Correspondència de la Biblioteca Popular de Calella”, que està relacionada amb el Dietari. Són grans testimonis d’aquella època, sobretot és molt impactant el període de la Guerra Civil gràcies a les anotacions de la primera directora, Maria Lluïsa Rivas, qui va fer molta feina. Rivas volia promocionar que s’utilitzés la biblioteca perquè aquí anàvem endarrerits respecte Europa. A Finlàndia, per exemple, es presten set vegades més llibres que aquí. Rivas va fer molt per la biblioteca i va ser molt poc reconeguda la seva tasca.

Dolors Llavall recorda que va ser la primera directora de la biblioteca, Maria Lluïsa Rivas, qui va introduir l’hora del conte a Calella i a Catalunya, perquè una de les seves principals preocupacions eren els infants i volia que adquirissin l’hàbit de llegir. L’activitat estava inspirada en ”L’Heure Joyeuse” que havia conegut amb una beca a París a les biblioteques infantils i que va decidir portar a Calella.

Hi ha moltes persones que quan llegeixen diuen que volen tocar els llibres. Fins i tot hi ha qui compra les dues versions, l’electrònica i el paper, perquè volen tenir el llibre a les mans si els agrada…

Quan toques els llibres sembla que siguin més teus. Cada títol és diferent en funció de la persona que el llegeix. Si no t’agrada, potser és millor deixar-lo. Quan parlem de llibres sembla que només fem referència a les novel·les, però hem de tenir en compte les aficions de cadascú. Hi ha persones que llegeixen psicologia, medicina o altres. El que passa és que la literatura és un patrimoni, és com una herència. Quan tu llegeixes un llibre sobre una malaltia, el que vols saber són els últims avenços, mentre que la literatura és el que ens uneix, l’herència, el patrimoni.

A vostè li agrada tenir els llibres a les mans o llegir en ebook?

Si són articles, trobo que és més fàcil llegir-los per internet. Si són llibres, els prefereixo en format físic. Hi ha les dues opcions, coexisteixen i coexistiran. El que passa és que a l’hora d’editar s’hi haurien de mirar més, publicar el que realment és interessant i no perquè està de moda. En aquest cas, és millor fer-ho per ebook.

Segons Llavall, els youtubers recomanen llibres que es venen molt perquè ells cobren precisament per anomenar-los, però també hi ha llibres de youtubers dels quals dubta de la seva qualitat. L’exdirectora de la biblioteca diu que tant joves com adults han de ser prou intel·ligents per saber si aquests títols són interessants o no.

Vostè quins recomanaria?

Jo sóc partidària dels clàssics i de recomanar llibres com per exemple els de Jaume Cabré, Emili Teixidor o Irene Vallejo amb “L’Infinit dins d’un Jonc”. Saps que allò que llegeixes és bo. És com quan mengem, t’has d’alimentar d’allò que porta substància, allò que t’omple el cervell i et dona un visió diferent. Els clàssics mai són una decepció.

I els infants? El llibre infantil ha evolucionat molt en els darrers anys…

Si, però pel que fa a la il·lustració. Sobre llibres infantils et parlaria de Josep Vallverdú, que enguany ha fet cent anys, però com que no té un agent literari, no hi ha publicitat dels seus llibres. O també els de l’editorial La Galera, que eren tots seleccionats, saps que allò és bo. Sóc partidària de pensar que el temps que tens l’has d’utilitzar per alguna cosa que t’aporti i que sigui important.

No oblidem els clàssics catalans que ara no estan de moda, per exemple, Miquel Llor amb “Laura a la ciutat dels Sants”, Joan Sales amb “Incerta Glòria”, Maria Barbal amb “Pedra de Tartera”, que ja és un clàssic. Montserrat Roig i Mercè Rodoreda amb el “Jardí vora el mar”. S’han de llegir aquests llibres. A més, retraten una època que no hem d’oblidar. Ens han de marcar per no caure ens els mateixos errors.

Llavall recorda que va ser per Sant Jordi del 2006 quan es va inaugurar l’actual seu de la biblioteca a Can Salvador de la Plaça, un espai cèntric que permet oferir serveis bibliotecaris de qualitat. En la gestió de la biblioteca ha comptat amb un equip humà ben preparat i amatent a les necessitats del públic lector, un factor que ha estat i és la clau pel bon funcionament del servei.

Quins canvis ha vist en aquests 41 anys a la Biblioteca?

Vaig començar catalogant llibres. Es feia amb les fitxes a mà i amb bona lletra. La informatització es va iniciar abans de traslladar-nos a Can Salvador de la Plaça, però era difícil perquè era un espai petit. Amb la informàtica tot va més de pressa, però la catalogació continua sent igual de complicada.

Es tracta d’un espai que està molt a l’abast…

Ve molta gent, però potser no es presten tants llibres. Venen molt per estudiar i consultar, però crec que el préstec era més elevat abans. A més, amb el préstec interbibliotecari pots trobar els títols en un altre centre i te’l fan arribar. Jo he consultat molta documentació que era en altres municipis. La biblioteca, que és de titularitat municipal, funciona en conveni amb la Diputació de Barcelona.

L’exdirectora de la biblioteca de Calella diu que una de les coses que més il·lusió li ha fet han estat els compliments d’altres directors i directores de biblioteques d’arreu del món. Quan han visitat l’espai cultural calellenc li han destacat que era un espai acollidor i alegre.

Com veu el futur de les biblioteques?

Com un espai per documentar-se, informar-se, treballar, estudiar… Jo sé que l’escriptora Care Santos ja té un despatx a la Biblioteca de Catalunya on li guarden tots els diaris i el que fa servir durant tot un any, perquè ho està treballant. Hi ha futur, però va evolucionant segons l’època i el pensament. Cada cop hi ha més taules per treballar, espais per fer reunions a les biblioteques.

Cada cop és llegeix menys?

És un esforç i s’ha de ser conscient. S’ha de decidir llegir. Tothom és més propici a deixar-se anar. Tot canvia.

Llavall recorda que la biblioteca de Calella forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona des del seu inici, l’any 1931. Suposa un avantatge perquè es pot consultar, des de qualsevol punt d’internet, el catàleg col·lectiu de llibres, revistes i altres ítems que es troben en qualsevol biblioteca de Catalunya, demanar-ne el préstec i recollir-lo a la de Calella.

Des de fora, la feina de bibliotecària sembla tranquil·la. Ho és? Cal ser exigent?

M’hi he dedicat molt, sóc exigent amb mi mateixa. És una feina molt entretinguda, realment. Les persones que estaven abans que jo se’n duien la feina a casa, jo no ho feia però hi estava moltes hores perquè calia per tirar la feina endavant. És una tasca que, un cop es comença, s’ha enllestir i acabar, perquè si tens un lot de llibres l’has de preparar per posar al catàleg i poder posar-lo a préstec perquè després n’arriba un altre.

Destacaria algun moment d’aquests més de 40 anys?

M’hi he sentit molt a gust sempre, des que vaig començar. Els usuaris eren entranyables i quan vaig marxar igual, van fer una gran festa. Ara vinc sovint perquè és casa meva. M’emporto llibres de manera habitual. Hi ha usuaris que he vist sempre, nens petits que he vist com es feien grans i han portat el seus fills. Em sento molt agraïda a tot l’equip de la biblioteca i a tots els socis d’entitats i associacions calellenques i lectors que han participat en tantes i tantes activitats per fer bategar la biblioteca al ritme de la ciutat. Com va dir el doctor Moisès Broggi, “la categoria d’un poble no depèn del seu exèrcit ni dels seus comandaments, sinó de les seves entitats culturals i docents“.