Hilario Marín, escriptor

#lectoropinaCalellaCOM: Xavier Cusell

La història que us vull explicar em confirma que tothom que té un do, en un moment o altre de la vida es manifesta, potser no prou, potser tard, però dona senyals inequívoques que existeix. És el cas de l’Hilario Marín Martínez, del que puc certificar que és una bona persona. Mai va destacar a l’escola, més enllà de ser l’únic nen de la classe que mostrava el seu madridisme. Òbviament, en aquella Calella de finals dels seixanta era una temeritat ser una minoria dins d’una classe de trenta nens, i més d’un incident hi va haver. El pas dels anys ha fet que els records es tornin més difuminats, més com un esbós, una pintura naïf que  mostra colors pastel i figures familiars.

Però va ser dur ser nen en aquella mena de sistema educatiu, on a la classe de les tres anaves a buscar el cafè del mestre a casa seva, perquè alguns vivien als habitatges de les escoles nacionals. L’Hilario hi havia anat més d’un cop i després es mirava al mestre, mentre el degustava i encenia un Ideales. Quan la llum del sol entrava per la finestra de la classe, la que dona a la Fabrica Llobet, i ja acabat el cafè, a vegades feia un cop de cap de cinc minuts, encara amb l’Ideales fumejant.

L’Hilario i la resta de la classe ho vivíem amb normalitat, les rutines, les hores de cada assignatura, la cal·ligrafia, la lectura, les matemàtiques, no coneixíem res més que Calella. Eren anys en què no es viatjava com ara, poques famílies tenien cotxe i a la majoria de les cases no hi havia televisió. Eren temps d’una certa penúria, però allunyats ja de la postguerra. Quan vam quedar per parlar-ne i fer l’entrevista que reprodueixo, vam recordar que anàvem a l’escola també els dissabtes al matí i que ens donaven llet, una manera d’assegurar-nos la nutrició.

Les classes eren separades, les nenes a una aula, els nens a una altra –“mai vaig anar a una classe amb noies”- recorda, i hi havia el grup dels més llestos, els qui llegien llibres a casa, que escrivien, que sempre parlaven amb educació i tenien el respecte dels mestres.

Després hi havia la resta. Sense televisió, les narracions que emplenaven els nostres cervells, eren els contes que el Sr. Baburés explicava a classe, petits relats que sempre tenien un caràcter alliçonador, molts d’ells de rerefons religiós i que a vegades relacionava amb alguna cançó que ens feia cantar.

Ens vam fer més grans i ja adolescents vam accentuar el caràcter. Acabada l’EGB, Calella ja era un gran destí turístic i era molt més fàcil optar per treballar i deixar els estudis. És més o menys el cas de l’Hilario, que va provar sort a la formació professional a Blanes, però es va adonar que no hi havia cap motivació i trobar feina era més factible “a banda de les assignatures tècniques, hi havia totes les altres assignatures del BUP, no tenia cap sentit“.

Aquesta és més o menys la formació que vam rebre molts nens i nenes en aquells anys seixanta i començaments dels setanta, que val la pena recordar ara, cinquanta anys després, quan l’Hilario ja ha escrit dos llibres. Un home que treballa des dels catorze anys i que s’adona, a causa de l’aïllament de la pandèmia, que no només sap escriure, sinó que li surt de manera natural i hi troba una motivació, que cal dir, el fa feliç.

Molts dels que llegireu aquesta entrevista coneixeu l’Hilario de la Sala Mozart, impertorbable, coneixedor dels límits de la barra, de la sala, de la terrassa, conscient dels temps diferents de preparar un cafè i de servir-lo, un local on fa quaranta anys que hi treballa.

Com va ser que vas posar-te a escriure?

Vaig començar a escriure en un grup de Facebook – Amigos de Calella y Pineda sin política – on escrivia relats de terror. Un dia, el Toni Sintas, de Calella.com, em va preguntar si col·laboraria amb ells. Des d’aleshores, cada setmana hi escric un text d’un parell de folis i mai m’ha faltat imaginació, quan em poso davant del full en blanc hi escric d’una tirada sense encallar-me, tot i que és cert que he anat millorant molt la meva tècnica. Arran de la pandèmia, a partir d’aquell fatídic 14 de març del 2020, vaig pensar que podia escriure un llibre, perquè m’agradava i perquè feia temps que ja escrivia el relat de manera regular. I així va ser que em vaig tancar a l’habitació de casa unes hores cada dia, davant la mirada de certa sorpresa de la meva dona i la meva filla, fins que vaig posar el punt final al meu primer llibre. A partir d’aquí, vaig buscar una editorial.

Quina tècnica utilitzes?

El primer llibre el vaig escriure a partir d’un esborrany que em va donar un conegut. Jo li vaig demanar d’escriure la seva vida, però ell em va portar un esborrany de 15 pàgines, que és la base del llibre. Jo vaig posar-m’hi amb aquells apunts i vaig parlar amb ell, perquè tractava d’una història de gais. Amb els relats sí que m’assec davant del foli en blanc i un cop tinc una idea, és molt fàcil que surti, els escric d’una tirada. A vegades a la nit em ve una idea, l’anoto a una llibreta i l’endemà, l’agafo i m’hi poso, un quart d’hora o vint minuts.

El segon llibre va ser el mateix procés?

A la presentació del meu primer llibre – Cartas desde la oscuridad del armario – una dona se’m va apropar i em va preguntar si em veuria en cor d’escriure la seva vida. Ens vam trobar molts dies per parlar-ne i sobre la base d’aquestes converses, vaig anar escrivint el llibre des de la primera frase. “Hola, soy Jacinta”.

L’Hilario va arribar a Calella amb els seus pares i les seves tres germanes a començaments dels anys setanta, en ple boom del turisme. Escriu des de fa anys els seus relats, de suspens i també les Historias y vivencias de un camarero en Calella, on narra les vivències de quan va començar a treballar al Bar Pequin a catorze anys. Va néixer a Torreblascopedro, a la comarca de La Loma, a Jaén, una població que d’una manera o altra apareix als seus relats, com una mena d’homenatge. Reconeix que de molt abans de començar a escriure, de ben jove, ja tenia molta imaginació i m’explica un secret: una vegada va escriure unes paraules d’amor a una noia que li agradava en el pal d’un gelat. Les històries que li agraden  d’escriure són històries reals, del dia a dia, de fets que coneix. En aquest sentit, li van marcar de jovenet els llibres de José Luis Martin Vigil, que també narrava històries quotidianes, “sense floritures” afegeix, “escric com penso”.

Què t’ha aportat escriure?

Soc un cul inquiet, sempre que m’he proposat alguna cosa, ho acabo aconseguint, és una satisfacció personal. I em vaig preguntar si la gent pagaria per un llibre meu i sí, han pagat, els ha agradat i en volen més.

I què et proposes ara?

Vaig pel tercer llibre, aquesta vegada és una història que he començat des de zero, sobre el cas d’un noi que conec que va ser adoptat de manera inesperada i que comença una recerca per a trobar els seus pares biològics. El tinc voltant per tot Espanya. El que plantejo és que la narració serà una mica amb flaixbacs, hauràs d’anar redescobrint capítol  a capítol. L’estic escrivint així mateix, capítol a capítol, ja vaig pel 15è, unes noranta pàgines, amb suspens i acció.

Com els construeixes els personatges?

A mesura que vaig escrivint, vaig creant els personatges. En aquest llibre, per exemple, hi ha un capítol que passa a Mallorca, a la recerca dels seus pares, allà coneix una noia i en lloc de tornar-ne dos, en tornen tres. En aquesta història vull destacar la diferència del que pot ser per una persona que és adoptada i que ho sap, d’algú que ho descobreix de cop, sense esperar-s’ho.

De mica en mica, l’Hilario va guanyant el reconeixement que es mereix, tot i que no és ni un lletraferit ni un intel·lectual ad hoc i a sobre és del Reial Madrid. No deixem que passi aquesta oportunitat d’un Sant Jordi sense un llibre seu.