María Díez, testimoni de com el Premi Planeta es converteix en el conte de la Ventafocs

Com va començar tota aquesta història?

Amb deu anys vaig començar a llegir l’Agatha Christie, col·leccionava totes les seves novel·les. M’encantava, era com conèixer Anglaterra, que en aquella època ens quedava molt lluny. Tenia unes trames molt ben estructurades i uns personatges molt diferents a nosaltres, molt “anglesos”. El millor de tot és que amb l’ Agatha Christie també mataven els rics i les classes mitjanes, no solament l’hampa. Jo crec que això va fer que tingués tant èxit.

I això la va portar a escriure?

Si. Em va agradar molt també “Nada”, de Carmen Laforet, i llegia a Mercè Rodoreda. Eren històries de la postguerra però coincidia molt amb el que els meus pares i avis m’havien explicat de l’època. I vaig pensar que m’hi volia dedicar perquè és el que més m’agradava.

Ha tingut altres feines mentre escrivia, però…

Si, he fet diferents feines. I això m’ha enriquit molt perquè alhora d’escriure m’he adonat que domino molts àmbits. Conec diferents empreses perquè he treballat a multinacionals, al sector sanitari, he donat classes en el món de l’educació. Tot i que sempre m’he volgut dedicar a escriure i també pintar.

I el 2018 es converteix en la cinquena finalista del premi Planeta…

Va ser una sorpresa tan gran! No m’ho podia creure. És una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Com li van comunicar que havia quedat cinquena finalista?

Vaig rebre un email. Deia “administración del premio Planeta” o alguna cosa així. Pensava que algú m’havia fet una broma, algú que sabia que jo escric i que hi participava. Aleshores vaig trucar al telèfon que deia a l’email i m’ho van confirmar. T’ho diuen amb quaranta hores d’anticipació, amb el que em va donar temps a comprar-me un vestit de luxe i anar a la perruqueria, manicura i poc més.

Afirma Díez que la gala dels Premi Planeta és com els Òscar: “tot és meravellós, amb la catifa vermella, tot ple de flors i molts flaixos, perquè et van fotografiant, i tothom és famós”.

Tot un somni!

Va ser increïble, perquè era al costat dels escriptors que he llegit durant tota la meva vida… Jo pensava que allò no podia estar passant. Pensava que estava somniant.

Va conèixer molta gent del món literari?

Si. Vaig saludar a alguns. Als que llegeixo els hi vaig anar a dir “jo et llegeixo” i em preguntaven “I tu qui ets?”. Els hi explicava que era una de les finalistes i em desitjaven sort. Parlo d’autors i autores molt reconeguts, com Care Santos, Alicia Giménez Bartlett, Dolores Redondo, Fernando Sánchez Dragó…

Suposo que moltes persones que llegeixen ara l’entrevista pensaran que un cinquè finalista del premi Planeta et soluciona la vida…

Per res del món… Fins fa uns anys si que et solucionava la vida ser entre els cinc primers, però ara ja no. Les vendes de les editorials han baixat molt. Només queden dues editorials potents, que són Planeta i Random House, les altres són més petites i publiquen sis o set llibres a l’any i és difícil que et publiquin. T’ho has de fer tot tu, publiques i promociones tu.

Segons Díez, a les dotze de la nit a la gala del Premi Planeta passa com amb la Ventafocs: s’acaba el somni i t’adones que has de publicar-te tu el llibre i promocionar-te’l a través de les xarxes socials.

I com va anar aquesta aventura?

No havia publicat res i no em movia a xarxes socials. Sempre he escrit però no publicat.

Parli’ns del llibre amb el qual va quedar entre els finalistes, “Los perdedores”.

Aquest llibre parla de la crisi econòmica del 2008 i els anys posteriors. Va ser quan va esclatar la bombolla immobiliària i els bancs van fer fallida. Molta gent es va quedar sense feina. La gent, quan es queda sense feina, va al bar. La història sorgeix en un bar on hi va la mateixa gent sempre, no són clients, són parroquians. Parlen de les seves coses i sobretot de futbol. Són gairebé una família. Els protagonistes són dos, un home i una dona. Cada capítol es va alternant i el més curiós és com els mateixos fets ells els veuen de manera diferent.

Hi ha una mica de tot al llibre: intriga, sentit de l’humor…

La meva literatura és novel·la negra o d’intriga. És una forma de crítica social.

Sovint la novel·la negra no ha tingut prestigi literari però hi ha grans autors i autores…

S’ha escrit molta novel·la negra i de gran qualitat. Ha tingut èpoques molt bones, per exemple, amb la literatura nòrdica, la novel·la americana i actualment també. Moltes pel·lícules bones han sortit de llibres.

És entreteniment de qualitat.

Tot va a modes i ara està molt de moda la novel·la històrica i la romàntica per la gent jove. S’ha escrit molta novel·la negra i ha tingut molt bona acollida pel que fa als lectors.

Diu María Díez que quan escriu sent molta felicitat, perquè fa el que més li agrada fer i contínuament se li acudeixen històries.

Parli’ns de la seva segona novel·la  publicada, “El CEO, andanzas de un ejecutivo”, publicada el 2021.

És eròtica i d’intriga. Al CEO, que és el que abans coneixíem a l’empresa com el director general, l’avisen perquè vagi a una empresa que funciona malament i que està acomiadant treballadors perquè la redreci. Està acompanyat d’un grup de col·laboradors, del seu equip. Hi ha el CEO, la persona que l’acompanya sempre, els treballadors que fan bé la feina, els que treballen regular, el gandul de tota la vida, el trepa, el pilota, al que tothom aprecia i valora i tots surten al llibre. 

Al llibre es parla de l’èxit i del que fem per aconseguir-lo.

Les empreses quan van bé tot és celebració, però quan van malament comencen les travetes. A part, el CEO és un faldiller i li agrada molt sortir de gresca. Està casat amb una influencer i tenen un fill autista. Un noi que no té amics, que no té parella, que no busca feina, és a casa davant l’ordinador, amb el mòbil i els videojocs. El CEO estima molt el seu fill i intenta que tingui vida social i per ajudar-lo viu situacions rocambolesques. El final és sorpresa, ningú se l’espera.

Li agrada sorprendre?

El del CEO té un final molt inesperat i el de “Los perdedores” també té intriga, perquè hi tenen lloc un seguit d’assassinats. No dic més perquè em faria spoiler…

Què està escrivint ara?

He presentat un llibre al Premi L’H Confidencial de l’Hospitalet de Llobregat que crec que es fallarà al setembre. És novel·la negra pura i dura. Es titula “Los Ángeles”. I el que estic escrivint ara no és novel·la negra, però té molta intriga també. La veritat és que estic molt contenta fins ara per com va. Es titula “Los secretos que guardamos”.

És difícil escriure un llibre? És un propòsit que moltes persones tenen a la seva vida…

Porta molta feina. Per mi difícil no ho és. Com diuen, que les muses et trobin treballant. A més, depèn molt de la sort i del moment, ara no es publiquen molts llibres i hi ha molts escriptors. Jo cada dia escric entre cinc i sis hores. És una sort per mi dedicar temps a escriure.

I és molt exigent amb el que escriu?

Si, corregeixo molt. Vull que les coses estiguin molt ben fetes. No entenc la gent que escriu i ho publica tot. Penso que són molt llestos, perquè jo ho medito molt i em documento molt. Escric i repasso i torno a repassar i fins que no està perfecte no ho deixo estar.

Escriure llibres en un món on tothom té pressa i està immers a les xarxes socials on es busquen missatges curts i d’impacte és complicat…

Si, s’hauria de rectificar. Aquest país ha apostat per la cultura i disposem de magnífiques biblioteques. Llegir és bo. Adquirim més cultura i més lèxic. Potser els joves són els que menys llegeixen perquè estan més acostumats a les noves tecnologies i ho volen tot ràpid i ja. I llegir requereix un esforç.

Díez explica que és usuària de la biblioteca de Calella i, quan hi és, veu molt moviment de gent que treu llibres en préstec. Tot i que considera que caldria apostar més per la cultura.

Què li sembla Calella? Com s’hi troba?

Molt bé. M’agrada molt. La gent és molt acollidora i m’agrada passejar per la platja. Una cosa que m’agrada també és el cel de Calella. Té uns tons i unes formes que sempre canvien, no sé per què, però és un delícia de colors vermell, blau, morat… El carrer Església ple de botigues, on pots comprar de tot, és un paradís. A més, escric a casa i quan aixeco la vista de l’ordinador veig una plaça assolellada, amb gent que va i ve, i m’agrada molt.

Potser en el futur, Calella podria ser l’escenari d’una de les seves novel·les…

Per què no? No m’ho he plantejat, però m’estàs donant una idea.