Temps d’alliberament, per a qui? (IV)
Aquell 19 de juliol de 1936, l’encetament del cop d’estat contra la República va repercutir a tots els àmbits de la nostra ciutat capgirant sobretot el tracte amb les persones i amb la vida diària de les seves i quotidianes tasques, trasbalsades pels que contrarestaven, per una part política, amb formes de defensa per l’aixecament militar contra el sistema democràtic establint amb Comitès (Guerra, Defensa, Milícies Antifeixistes, Salut Pública) amb caires revolucionaris que en aquell inici suplantaven totes les normes civils, també a Calella, i que s’emmarcava en un litigi dual de poders extrems. Era una altre guerra civil dins la República, també arreu del país. Eren, doncs, temps excepcionals i depenia del posicionament civil de cadascú que en patissin les conseqüències, perquè els fets d’aquells moments que succeïen també a la zona revoltada on part de la població eren actors passius i en patien les conseqüències pel sol fet de pensar diferent.
Era la por d’uns i aprofitar el moment de canvi per altres, amb el desig de plantar cara en aquells embats del primers mesos bèl·lics afegint-hi un estat general que feia que aquell sense sentit d’enfrontament i que s’emportava per a molts una part de la seva vida i de les seves il·lusions.
La majoria de calellencs i de la comarca no estaven per les lluites polítiques de poder, sols entenien que es volia enderrocar un sistema legalment constituït i que el seu deure era salvar la República i, per aquest motiu, molts es van allistar voluntaris i d’altres cridats per lleva pels governs de la Generalitat i l’Estat Republicà per anar al front per combatre aquell aixecament on s’hi van afegir en Lluís i un seu germà, ells sabien que tots anirien a fer la instrucció de les armes a Barcelona amb un destí previst als fronts d’Aragó, Madrid o Valencia.
Viure el que es vivia era impensable poc temps enrere, però s’ensumava al principi de la dècada per esdeveniments polítics i que la polarització es faria mestressa de la vida diària, amb tot el que això repercutia en la ciutadania i com no entre na Carme i en Lluís que vivien el seu moment dolç i que també patien en la seva relació degut els posicionaments dels seus status familiars tant diferents, agreujats per l’activisme d’en Lluís,
que va significar al final la prohibició dels pares de la Carme per aquella relació “secreta” però que tothom en parlava.
Tot i la prohibició familiar per part de na Carme, ells continuaven no sols veient-se, sinó fent plans per el seu futur. Aquella decisió d’allistar-se trencava els somnis que planejaven però que ell sabia, ja feia temps, del seu destí d’anar a combatre, però que ho amagava i, com tot arriba, aquell dia que havia d’arribar, malmetent les promeses d’en Lluís i que ella no volia ni podia entendre, perquè el risc de morts i ferits que estaven al front d’amics i companys calellencs ja no era notícia. Veient la determinació de l’estimat, el va amenaçar en trencar la relació i estava disposada a complir la seva amenaça, doncs continuar amb tot aquell neguit que comportava eludir la vigilància familiar i ara la seva marxa era ja una càrrega impossible de suportar per ella i encara més amb el pressentiment qui hi trobaria la mort.
La ferma determinació d’en Lluís de marxar per damunt dels sentiments que sentia per ella, amb el risc del trencament de la seva relació tot i que els seus pensaments d’aquell ja llarg festeig amb na Carme li feien dubtar de la seva decisió d’anar-hi com a voluntari, però a la curta el cridarien per lleva, però per damunt de tot era el seu deure amb els seus i l’ideal per ajudar a l’alliberament del seu país guanyava en aquella lluita dels seus sentiments.
La guerra civil avançava en el temps amb una sagnia de morts i ferits que també esquitxava a veïns de la nostra ciutat i estava en un punt d’una incertesa per a qui es decantava la comtessa. Una guerra civil que demostrava també un assaig general de les forces feixistes a Europa amb ajudes internacionals no comparables a les rebudes pel Govern de la República i que podia repercutir en el seu desenllaç final.
La ciutat esdevingué hostatge de refugiats per l’efecte de la guerra, donant un impàs per redreçar-los en destinacions més segures, i Calella va sobresortir amb aquestes ajudes humanitàries amb un servei en un temps prou difícil però amb una importància de solidaritat gegantina.
I va arribar el dia de la marxa al front amb una concentració de sortida a l’estació on familiars i amics eren per acomiadar-los cap al futur incert
per uns i de joia per altres, però també per un deure de defensa. Sabent-ho, el pare de na Carme va aprofitar aquell moment que podia significar el final d’aquell malson de relació per ell i la seva família. Per això, aquell matí la va entretenir amb una excusa que ella ja s’esperava i que va acceptar resignadament.
En Lluís, pendent de veure-la a l’andana de l’estació, va entendre el per què de la seva absència d’acomiadament i que segur no era per la seva voluntat, perquè n’estava segur dels seus sentiments. Era un moment prou difícil per ells on potser no es tornarien a veure, era un moment d’angoixa i de tristesa per na Carme des de casa però no pas per part d’en Lluís, que encara esperava la seva presència abans de marxar amb l’esperança però que si no venia esdevindria en un futur el retrobament per un nou demà.
Es posa en marxa, però aquell tren s’emportava més coses dels que molts s’imaginaven. Per uns ho seria sense retorn i els que tornarien ja res seria igual.
